18/08/2012 – Setmanari Directa.
Una de les claus del 15M és la seva transversalitat, la capacitat
d’unir persones d’orígens molt diversos en una mateixa lluita. Activistes de tota la vida i gent que va començar a militar
fa un any es van trobar a les places i ara caminen juntes. La DIRECTA ha volgut conèixer la visió de cinc persones amb un
perfil diferenciat implicades en un moviment que, en la majoria dels casos, les ha fet canviar. Les virtuts, les amenaces,
el futur del moviment i la repressió són alguns dels temes sobre els quals van debatre durant més de dues hores.
Com us impliqueu al moviment del 15M?
Ricard: M’incorporo a l’Assemblea
d’Hostalric arran de l’ocupació nocturna del CAP contra el seu tancament, que va durar tres mesos. A partir d’aquí, hi he
anat participant cada vegada més. Ara, a banda de la lluita sanitària, treballem en diversos camps que hem creat, com ara
un banc del temps, una cooperativa de consum o un grup d’economia local que busca fomentar un altre tipus de dinàmiques.
També hem entrat a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH).
Jordi Aros: El 16 o el 17 de
maig, sortint de la feina, vaig passar per la plaça de Catalunya i vaig tenir una sensació molt especial que no havia
sentit mai. Vaig començar a participar a l’assemblea i a participar en accions i ara sóc membre d’Acampada Barcelona.
Carme: A les primeres assemblees del 15M, vam descobrir que hi havia una visió molt androcèntrica. Algunes
dones de diverses tendències ens vam unir per fer un manifest des d’un punt de vista feminista. A partir d’aquí, vam
començar a intervenir en la plaça. La desocupació de la plaça del 27M va servir per consolidar-nos com a grup i, des
d’aleshores, ens hem continuat trobant.
Ruben Saez: Jo no havia participat en l’activisme abans del
15-M, però, un dia, passant per la plaça de Catalunya, vaig veure que, per participar-hi, n’hi havia prou amb ser-hi i
escoltar. Crec que aquesta és una de les raons per les quals ha triomfat el moviment, perquè va ser espontani. Quan es va
descentralitzar, vaig començar a participar a l’Assemblea del Poble Sec i, des de fa uns mesos, sóc membre de la Plataforma
Auditoria Ciutadana del Deute. He passat de no tenir contacte amb l’activisme a gairebé no fer altra cosa.
Maria Molina: Pertanyo al grup Iaioflautes des del començament. Alguns de nosaltres vam ser a la plaça de
Catalunya i vam veure i patir el que hi havia. Pensem que podem fer coses a favor dels joves i lluitar per un món millor.
Des de la primera acció que vam fer el mes de novembre, hem anat agafant confiança i ara estem ben organitzats, amb un
petit grup coordinador i una assemblea de prop de 100 membres. Amb les accions, que decidim de manera clandestina, pretenem
fer veure què està passant d’una manera molt senzilla.
Mesos després de deixar les places i de mutar en
diverses formes de desobediència civil, creieu que el moviment s’ha enfortit?
J. A.: No hi ha cap dubte que
hem crescut moltíssim. Marxar de la plaça de Catalunya ha tingut els seus inconvenients, per exemple, costa més tenir una
reacció ràpida a l’hora de prendre una decisió, però si et poses a valorar-ho, ara tenim persones per tot arreu treballant.
Cada cop hi ha més gent indignada sortint al carrer.
R. S: És indubtable que ara som més forts que fa un any. Cal ser
al carrer, però també fer projectes a mitjà i a llarg termini. La força del moviment ve d’aquest canvi de paradigma, no
tant de la quantitat que som, sinó de començar a preocupar-nos per altres coses més de fons.
R: No es tracta només de
la capacitat de mobilització, sinó de la capacitat de treballar, de generar una tasca en pro de la societat. En el nostre
cas, ens van escollir per ser als pressupostos participatius del poble. Ens va servir per adonar-nos que el missatge va
calant, tot i que no ho sembli. Per això és bàsic no deixar de fer coses.
R. S: El repte, ara, és coordinar-se per
treballar amb organitzacions i associacions que fa molts anys que fan feina.
C.: Sí que ha servit per fer més visibles
certes lluites. El feminisme, per exemple, estava molt més tancat i era un discurs propi de certes edats, patia un tall
generacional. Gràcies a l’experiència de la plaça, ara és més conegut i hi ha hagut una transformació de la consciència i
dels comportaments. També s’ha renovat el discurs, tot i que patim tota la dificultat de treballar en un moviment social.
Encara no ha arribat la reflexió sobre la singularitat, per exemple, i necessitem una altra mirada que aportem les dones,
de posar la vida al centre i no l’economia.
M M.: Aquesta lluita l’hem de tenir tota la vida. No sé si algun dia
serem realment igualitaris.
R. S.: El que té de bo el moviment és el treball de difusió i el fet de compartir la
informació. Fa quatre anys, jo no havia sentit parlar mai sobre el feminisme de la diferència ni el patriarcat… Passa el
mateix amb la banca ètica, les inversions en armament dels bancs o la democràcia participativa. Són coses que ara se senten
més. Crec que anem pel bon camí i ja es veurà si hi arribarem.
És més fàcil que la societat es
conscienciï?
M. M.: Amb la gent amb qui jo parlo, persones no conscienciades, m’adono que estan entenent
moltes coses. Ha passat recentment amb els vaguistes empresonats o amb la creixent repressió dels Mossos al carrer.
R.: Crec que, sense les grans cagades polítiques, el moviment del 15M tampoc no existiria. Segurament, persones com jo, més
acomodades, no s’hi haurien posat
R. S.: La cagada és molt més àmplia. Portem anys fotent el planeta, molts pobles
del sud… Ens quedem una mica curts, però, lògicament, la immediatesa i la indignació arriben on arriben.
M. M: A mi
em sobrepassa la passivitat dels partits petits del Parlament, que en alguns moments s’haurien de plantar i sortir-ne i no
tenen collons de fer-ho. Si hem de trencar amb aquest sistema, ho hem de fer amb una revolució i em sembla que encara no
estem preparats per això. Potser serà més endavant.
R. S: Costa molt introduir discursos i trencar esquemes en certes
capes de la població, però, per exemple, amb la qüestió del deute, ho hem aconseguit arran del tema de les (participacions)
preferents. Molta gent ha descobert que l’han enganyat. El moviment, però, hauria d’existir igualment sense les retallades,
sense la necessitat de mobilitzar-se perquè m’han tocat el compte corrent.
J. A: Hi ha una frase que corre que és: no
és el nosaltres contra vosaltres, sinó el nosaltres i vosaltres. I això és el que engloba tothom. Hem de continuar en
aquesta línia. Hi ha molta gent no té res a veure amb l’altra, però això és la força del moviment.
Quines creieu que són les amenaces que enfronta el 15M a curt termini?
R. S: El cansament i la
desmoralització, les de sempre, les de qualsevol moviment social. També es pot criticar la poca operativitat del moviment,
tot i que, per a mi, representa el futur i és un èxit. Ens hi impliquem molt i, llavors, quan sortim al carrer i veiem que
res no canvia, ens podem desmoralitzar. També és important plantejar l’obtenció de victòries a curt termini i és clau
continuar transmetent il·lusió perquè s’hi continuï afegint gent nova. Una altra amenaça clara és la repressió.
C.:
Per mi, aquesta és la gran amenaça. La ciutat plena de policies fa por. A més, quan veus tanta gent que t’està fotografiant
a les manifestacions, et planteges si són dels nostres o no. Entre nosaltres, al bloc de feministes indignades, ens ho vam
plantejar. Tot i que he viscut la repressió franquista, em sento més controlada ara.
M. M: La repressió és, sobretot,
de cara als joves. Els Iaioflautes no tenim cap por que ens vinguin a fotografiar, ens és igual. A mi, segurament, no em
detindran, però he estat intervinguda telefònicament i m’han avisat que tingui en ordre els meus comptes. No m’agafaran,
però sí que m’ho miraran tot. És una altra manera de reprimir.
R.: Una lleugera recuperació econòmica en un parell
d’anys també pot ser una amenaça, perquè la nostra feina és a llarg termini i podria fer baixar la implicació de la
gent.
J. A: Crec que, com en tots els moviments socials, hi ha el risc de les baralles internes, que és un tema que
exploten molt els mitjans. Entenc que diferents sectors en lluita puguin estar enfadats i comprendre certs actes més
radicals, però el que em preocupa és que perdem la paciència.
R. S: Amb la repressió veiem el perill. De por, se’n
pot sentir en determinats moments, però, no et paralitza ni t’impedeix fer alguna cosa. Ben al contrari, és un repte. No
vull anar a la presó ni que em detinguin, però estic disposat a acceptar que passi perquè no estic fent res dolent.
Davant la violència estructural del poder, caldrà plantejar respostes més dures o això pot perjudicar el
moviment?
M. M: No justifico la violència en aquests moments, però ells estan practicant una violència
estructural. Hi ha infiltrats a les nostres manifestacions. El dia de la vaga general, per exemple, la policia no va actuar
per aturar les suposades persones violentes. Per què?
C.: Com a moviment, encara no hem arribat als límits de la
desobediència civil i, per mi, és el camí que hem de seguir, de manera molt més pensada i treballada, per arribar a camps i
mitjans que encara no hem tocat. Encara estem utilitzant mitjans de lluita massa tradicionals. M’agradaria que, davant de
la repressió existent, es fes una reflexió sobre com fer-hi front i esquivar-la.
R. S.: Per a mi, és bàsic distingir
entre violència material i violència contra les persones, perquè tot el que estem patint és violència contra les persones.
Entenc que, com a moviment, és un error utilitzar-la. Com més temps ens mantinguem en la no-violència, siguem reprimits amb
violència i no responguem de la mateixa manera, més legitimitat social guanyarem.
J. A.: Hi ha molts tipus de
violència i tinc molt clar que cap d’elles no és justificable, però no ens començarem a criminalitzar entre nosaltres per
una fotografia al diari, si és el que volen. Estan jugant molt brut. El que em preocupa molt és l’estratègia de la policia.
Si hi hagués un acte violent, castigable, podrien actuar contra aquelles persones, però no ho fan i no accepto la repressió
indiscriminada. Criminalitzo i no puc justificar l’actuació policial, que no em garanteix la seguretat, a mi ni a la meva
família, per sortir al carrer i manifestar-me pacíficament.
Fins a quin punt és necessari obtenir èxits
pràctics?
M. M: És molt important aconseguir coses. Com a Iaioflautes, el que fem és denunciar, fer saber a
l’opinió pública que ens estant retallant en ensenyament… De moment, no esperem grans èxits, però aconseguim que la gent
vingui amb nosaltres. R.: És bàsic obtenir petits èxits i ens anima tenir-ne. Hem aconseguit coses palpables i positives,
com el banc del temps, la cooperativa de consum, una petita revista, el fet d’entrar als pressupostos participatius…
C.: Crec que les coses que s’aconsegueixen s’haurien de saber més. Em sembla que això ens falta. Som més del que falta
que del que s’omple. Les xarxes socials han estat bàsiques pel 15M, però també han generat debat al seu voltant. Què en
penseu?
R. S: Sé que es fan moltes crítiques a les xarxes socials, es diu que són un perill i tal, però crec que són
fonamentals. Amb el 15M es traspassa un llindar, a partir del qual sorgeix una xarxa que connecta moviments que abans
estaven desconnectats. Poden tenir molts contres, però és brutal el potencial que tenen.
J. A.: Jo no entendria el
15M sense xarxes socials.
M. M.: Per nosaltres, que venim del llapis de fusta i hem començat a piular amb les accions
dels Iaioflautes, és molt maco arribar a milers de persones al moment de fer-les i sentir que ens van animant.
R.: Jo
sóc gairebé contrari a l’ús de les xarxes socials. Tenen les seves virtuts, però són una eina de control absolut.
R.
S.: Per descomptat que són una eina de control, però crec que, per primera vegada, s’ha aconseguit donar-los la volta i
aprofitar-ne el potencial pels moviments socials.
J. A.: Mira si són importants que diuen que, en diverses ocasions,
com la vaga general, els Mossos han utilitzat inhibidors de freqüències de mòbils per deixar-nos incomunicats.
El moviment us ha canviat?
R.: Jo ja tenia les meves conviccions, però sí que és cert que ara les
expresso i abans no ho feia.
J.A.: No només m’ha canviat la vida, sinó la forma de veure-la.
R. S.:
Completament.
C.: Sí. Crec que el 15M és viure amb gent enamorada.
* Publicat al web del setmanari Directa
0%9D