2010 és el centenari de l’anarcosindicalisme, és a dir de totes
i cada una de les organitzacions. Col·lectius i persones que es declaren com a tals. I totes i tots es mereixen un fraternal
salutació : felicitats per haver aguantat el tipus, felicitats a una dels corrents més rebels, crítiques i constructives de
la llibertat i la igualtat de què hem pogut dotar-nos els sers humans, felicitats a totes i tots que en la seua vida i amb la
seua vida van construir l’anarcosindicalisme.
I felicitats, perquè, a totes les
organitzacions que són anarcosindicalistas : primer clar està la CNT històrica, i en l’actualitat la CNT-AIT, la
Confederació Solidaritat Obrera, alguna CNT escindida o separada (Barcelona), la CNT França, però també totes les seccions de
l’AIT, altres organitzacions sindicals fora de l’estat espanyol que es reivindiquen del sindicalisme llibertari (SAC a
Suècia, les dos USI a Itàlia, Iniciativa de Trabajadorxs en Polònia, a Grècia ESE) ; i inclús este és també el centenari de
molts altres grups especiíficos anarcocomunistas, bàsicament llatinoamericans, que subscriuen en gran manera l’ideari
anarcosindicalista sorgit de l’històric Congrés de 1910 a Barcelona.
I òbviament, encara que els a pesar
d’alguns sectors de l’anarcosindicalisme dividit actual, l’anarconsindicalisme és l’espina dorsal no dogmàtica, ampia i
plural de la CGT, de la Confederació General del Treball. Per descomptat.
El seu autoorganització, les seues
lluites, el seu assamblearisme, la seua capacitat autocrítcia, i la seua construcció oberta a la societat, als moviment
socials de base horitzontal, i en especial al conjunt de treballadores i treballadors, en totes les accepcions del terme,
testifiquen una trajectòria i una acció que, amb tots els seus peròs i contradiccions, són l’expressió més genuïna de
l’anarcosindicalisme : la busca constant en l’autoemancipació de les classes explotades.
Rojo i Negre es fa eco
perquè dels actes inicials d’este centenari, obrint una pàgina que es repetirà durant els pròxims onze mesos, en la que
partint d’un text històric d’una temàtica concreta (de les moltes que directament o indirectament han sigut tractades per
l’anarcosindicalisme) hi haurà un altre que reflexione sobre l’actualitat i l’actualització d’allò que s’ha plantejat en
el document històric. Cada pàgina anirà acompanyada amb una il·lustració original, que des de la llibertat plàstica, expresse
en imatge el que s’està «debatent» en els textos històric i actual. Esta és la particular contribució del Rojo i Negre al
Centenari.
No puc no ressaltar un altre fet, del que s’informa degudament en les pàgines del Rojo i Negre, i és
la coincidència temporal del Centenari, i el que este significa de reflexió i actualització dels principis llibertaris, amb
la constitució a nivell confederal de «Jóvens Anarcosindicalistas-CGT», un fita històrica sens dubte per a la Confederació,
xicotet ara però que és d’esperar que acresca la seua presència i importància en un temps no llunyà. Que un grup de jóvens,
afiliades i afiliats a la CGT, hagen decidit denominar-se «Anarcosindicalistas» no és fútil. Indica una intenció clara
d’avançar per un camí necessàriament obert a la innovació, a l’autoformació, i a l’autogestió de les pròpies vides. La
precarietat, social i laboral, i les condicions de manipulació, explotació i repressió que vivim, són patides directament per
elles i ells, i la toca per tant de confrontar eixa realitat, lluitar contra ella, construir des de la solidaritat i el
suport mutu l’alternativa sempre urgent i necessària per a transformar, des de la radicalitat, este món opressor i injust.
Elles i ells són la CGT.
Antonio Carretero, Rojo y
Negro