En l’últim informe de la Fundació FOESSA s’inclou un quadern específic titulat “La pobresa a Espanya des d’una perspectiva de gènere”, en ell es fa una anàlisi exhaustiva dels indicadors d’ocupació, salarials, etc, del que poden extraure’s interessants conclusions. Encara que sembla, estadísticament, cert que aquests indicadors assenyalen que la feminització de la pobresa a Espanya presenta un creixement menor que la dels homes (1,3 enfront del 3,7), no oblidem que aquests índexs es fan en comparació de la pobresa en general i que no indica que la tendència a l’empobriment s’haja frenat, sinó que ha augmentat entre els homes a causa que es vincula a la pèrdua dels llocs de treball, mentre que la menor vinculació de les dones al món laboral fa que no s’hagen ressentit per aquesta tendència, la qual cosa no deixa de ser preocupant.
La menor vinculació de la dona al mercat laboral és un dels elements clau en la desigualtat, la també feminització de l’atur augmenta la dificultat per a superar la precarietat. La conquesta del mercat laboral ha suposat acceptar condicions d’ocupació traduïdes en bretxa salarial per sobre del 16%, ocupacions a temps parcial ocupades majoritàriament per dones, dificultat (quan no impossibilitat) d’accés a llocs millor remunerats, al mateix temps que no hi ha hagut cap esforç per fomentar la coresponsabilitat en les tasques de la llar i cures; tasques que d’altra banda el sistema invisibilitza i ignora, tant a l’hora de remunerar, com de reconèixer la importància que per al mateix sistema aquestes labors tenen.
I açò quant a les dones que han pogut accedir al món del treball, però no oblidem que les taxes de l’atur són molt desiguals entre dones i homes, encara en el segle XXI, segons podem observar en l’EPA de l’IV trimestre de 2014 2 la desocupació en les dones és quasi 2 punts superior al dels homes; aquestes diferències s’han reduït respecte a anys anteriors, però s’han hagut de més a la pèrdua d’ocupació dels homes que a la creació d’ocupació ocupada per les dones.
Tot açò ens porta a la reflexió sobre la vertadera evolució cap a la igualtat entre homes i dones, si aquestes xifres i situacions ens permeten parlar d’un canvi en el paradigma social, o més aviat d’un manteniment de les estructures basades en les diferències de sexe i gènere. I sobretot ens porta a preguntar-nos quant temps més ha de passar perquè puguem estar parlant d’un món de persones, en el qual ningú oprimisca a ningú, més enllà de les classes, per raó del seu sexe. Ens porta, doncs a fer un qüestionament del sistema, des de la perspectiva de gènere, que condueix a reivindicar un autèntic canvi social i cultural.
La lluita col·lectiva segueix sent l’únic camí, per açò les organitzacions sindicals i socials que componem el Bloc combatiu i de classe cridem a acudir a les manifestacions del 8 de març per a reivindicar la fi de patriarcat assassí i del capitalisme opressor.
BLOQUE COMBATIVO Y DE CLASE:
ALTERNATIVA SINDICAL DE TRABAJADORES (AST)
BALADRE CONFEDERACIÓN GENERAL DEL TRABAJO (CGT) CONFEDERACIÓN NACIONAL DEL TRABAJO (CNT)
COMISIONES DE BASE (CO.BAS) COORDINADORA SINDICAL DE CLASE (CSC)
ECOLOGISTAS EN ACCIÓN INTERSINDICAL ARAGÓN (IA)
SINDICATO ASAMBLEARIO DE SANIDAD (SAS)
SOLIDARIDAD OBRERA (SO)