L’anarquisme va començar a ser conegut a Amèrica Llatina molt d’hora, a partir de la I Internacional, en els anys setanta del segle XIX. Va coincidir amb els primers impulsos industrialitzadors i amb el començament de l’arribada d’immigrants europeus, especialment al Con Sud (Argentina i Uruguai, principalment) i Mèxic. L’anarquisme llatinoamericà va tenir una clara vinculació amb l’anarquisme dels països mediterranis -Itàlia i Espanya-on, com és sabut, va ser un corrent amb molta força i d’on eren la majoria dels immigrants que van arribar. Entre els activistes europeus més vinculats amb Amèrica estarien Enrico Malatesta, Fargas Pellicer i Abad de Santillán, que van estar presents en la formació dels primers sindicats anarquistes. Però, a més, hi ha una altra causa que explica la força de l’anarquisme a Amèrica Llatina, i es refereix a la situació sociolaboral. Estem parlant de països amb escàs o incipient desenvolupament industrial, una situació que compartien amb Espanya i Itàlia, precisament, abundant encara els treballadors relacionats amb antics gremis i tallers en transició cap al sistema fabril. L’anarquisme podia calar més en aquests treballadors que no eren precisament proletaris, segons la caracterització del marxisme.
A partir de la dècada de 1880, l’anarquisme es va dividir en dos corrents: la dels anomenats «antiorganizadores», deixebles de Stirn, i els anarcosindicalistes. Sense cap dubte, van destacar els segons, creant federacions sindicals poderoses, com la Federació Obrera Regional Argentina o FORA i la uruguaiana FORU, entre d’altres. Destacades figures de l’anarquisme van ser: Florencio Sánchez, Alberto Ghiraldo i Flores Magón. El FORA es va fundar l’any 1901 i es va nodrir dels immigrants europeus a l’Argentina. Va emprar la violència com a arma política. De la barreja d’idees dóna compte el FORU, on podem rastrejar influències ideològiques de Bakunin, Proudhon i del propi Marx.
Un fet molt destacat de la història del moviment obrer sud-americà va ser la coneguda com Setmana Tràgica a Argentina, uns fets esdevinguts entre el 7 i el 14 de gener de 1919, entre treballadors anarcosindicalistes i grups nacionalistes conservadors. El conflicte es va originar en els Tallers Vassena en relació amb una reivindicació sobre millores laborals. Pel que sembla, el govern radical de Yrigoyen va estar disposat a acceptar la reivindicació però els sectors més intransigents del FORA es van imposar, sense oblidar la pressió dels sectors nacionalistes que pretenien trencar la vaga i no acceptar la negociació. Aquesta situació va acabar en una escala inusitada de violència amb una elevada xifra de morts, i que va derivar també en atacs a la població jueva de Buenos Aires per part de la Lliga Patriòtica Argentina.
L’anarcosindicalisme llatinoamericà va entrar en crisi en les dècades dels anys vint i trenta del segle XX davant l’auge del comunisme. Com a exemple, podem citar l’FORU uruguaià que va viure una clara etapa de radicalització quan va esclatar la Revolució Russa i molt aviat va sofrir enfrontaments interns i escissions, creant-se la USU o Unitat Sindical Uruguaiana, de manera que el FORU perdre la seva hegemonia sindical. El FORA argentí també va començar a declinar en els anys vint, deixant d’existir amb l’arribada de Perón.
En relació amb el socialisme, sabem que va començar a aparèixer a Amèrica Llatina a finals dels anys vuitanta del segle XIX, destacant el nucli argentí gràcies als immigrants d’origen alemany. Alguns socialistes alemanys, davant la repressió empresa per Bismarck, van decidir emigrar a l’Argentina. L’any 1894 es va crear el Partit Socialista Obrer Internacional. Els seus principals dirigents van ser José Enginyers, Alfredo L. Palacios i Juan B. Just. El socialisme argentí va aconseguir entrar en el legislatiu l’any 1904. Per la seva banda, a Uruguai el socialisme va començar a tenir importància en començar el segle XX. Dos socialistes, Emilio Frugoni i Álvaro Armando Vasseur van entrar al parlament en 1910. El socialisme xilè va sorgir quan el Partit Demòcrata, nascut a finals dels anys vuitanta, es va transformar en el Partit Socialista Obrer el 1912, destacant com a líder Luis Emilio Recabarren.
| Eduardo Montagut