Un article d’Ivan Gordillo
El 25 de maig s’han celebrat eleccions al Parlament Europeu, uns comicis que estaran marcats per les polítiques d’austeritat que han portat a l’actual situació d’estancament econòmic i de deteriorament de les condicions de vida de la població, amb uns nivells d’atur inèdits, atacs sistemàtics a les condicions laborals de la classe treballadora i una situació general d’empobriment (segons l’índex Arope, la pobresa i l’exclusió han arribat al 25% al conjunt de la Unió Europea). En aquest context de crisi, la moneda comuna ha esdevingut la palanca definitiva per institucionalitzar l’austeritat salarial com a única política econòmica possible i estendre-la a àmbits del salari socialitzat, com la protecció social, els serveis públics o les pensions. L’euro fa que els estats no puguin disposar de política monetària pròpia, determinada exclusivament pel Banc Central Europeu (BCE). La competència entre països en matèria fiscal ha esdevingut, així, l’única eina utilitzada per dirigir la política industrial. Els guanyadors, una vegada més, han estat els grans grups empresarials, que han vist com es flexibilitzaven els mercats de treball nacionals i com es reduïen els salaris, a més de gaudir de privilegis fiscals. És possible una alternativa a aquesta situació en el marc de la Unió Econòmica Monetària?
La crisi econòmica que va esclatar el 2007-2008, segurament la crisi global més important del capitalisme, ha obert una nova fase en la història de la UE i de la zona euro. Entre altres coses, la crisi ha demostrat el que ja van denunciar tantes veus crítiques del projecte econòmic europeu quan aquest s’estava erigint: la impossibilitat de construir una unió econòmica i monetària sense un pressupost públic rellevant per al conjunt de l’economia integrada i amb una coordinació política més àmplia, sobretot pel que fa a l’àmbit fiscal (harmonització d’impostos) i de política monetària. En origen, la Unió Econòmica Monetària (UEM) es va bastir a partir d’un disseny genèticament neoliberal, propici al foment de la competitivitat i l’expansió del capital europeu. Aquest disseny és el que està facilitant que la crisi actual es faci recaure sobre les classes treballadores i dificulta l’aplicació de polítiques keynesianes anticícliques (si no reforça directament l’eurocrisi).
Ens trobem enmig d’una nova fase en la història del procés d’integració europea, el futur del qual depèn de la gestió política i econòmica de la crisi i de quin règim d’acumulació i de pacte social en surti. Els escenaris que es presenten en la conjuntura actual es poden resumir, com proposa l’economista Costas Lapavitsas al llibre Crisis en la euro zona, en tres alternatives: l’austeritat, la reforma institucional i la sortida de l’euro.
L’austeritat
La primera alternativa és la que s’està imposant: l’adopció de polítiques d’austeritat i ajust estructural. Les mesures es presenten com una sèrie de retallades pressupostàries que suposen la reducció de la despesa pública –sobretot– pel que fa a prestacions socials i salaris de la funció pública, alhora que s’apliquen pujades d’impostos indirectes i s’imposa la privatització de serveis públics i la venda del patrimoni. Això empresona les economies en el cercle viciós de l’austericidi, a través del qual, per reduir el dèficit, cal reduir les despeses, cosa que deteriora la demanda i provoca més paràlisi econòmica, que fa augmentar novament el dèficit i el deute públic.
És en aquest context que cal situar els anomenats rescats, és a dir, els préstecs concedits als països amb risc d’impagament del deute públic. A canvi de les suposades ajudes, la Comissió Europea, l’FMI i el BCE –l’anomenada troica– exigeixen l’acompliment d’una sèrie de mesures econòmiques considerades com la teràpia de xoc necessària per reduir el dèficit i poder retornar el deute. A part de reduccions pressupostàries, la troica prescriu un seguit de reformes estructurals que inclouen aspectes com la flexibilització del mercat de treball, privatitzacions o restriccions de prestacions socials.
En el cas espanyol, això ha portat, per exemple, a l’aprovació de les contrareformes laboral i del sistema de pensions.
A la pràctica, però, els anomenats rescats no han estat altra cosa que el rescat de facto dels bancs internacionals amb una alta exposició inversora a la perifèria europea, sobretot bancs alemanys i francesos. A l’Estat espanyol, els bancs en fallida, amb Bankia com a paradigma, han rebut aquestes ajudes directament a càrrec de les contribuents, que són les qui acabaran assumint les pèrdues d’uns préstecs públics que no es retornaran.
El gran problema d’aquestes mesures és que empitjoren la situació socioeconòmica. Aquesta dinàmica, però, és funcional en el capitalisme, ja que, per sortir de la crisi, cal augmentar l’explotació de les treballadores i destruir els capitals menys competitius. El capital no es preocupa del benestar de la població sinó de trobar les condicions de rendibilitat necessàries per iniciar un nou procés d’acumulació. L’augment de la productivitat i les millores competitives –juntament amb la creació de nous sectors d’inversió fruit de la liberalització i la privatització del sector públic– que es deriven de la reducció dels salaris garantiran una millora de la rendibilitat del capital, que es veurà incentivat a tornar a invertir massivament.
La reforma de la zona euro
La segona alternativa seria una reforma institucional profunda de la zona euro que pogués posar remei a un sèrie d’incompatibilitats, com les que ha assenyalat l’economista Yanis Varoufakis. En primer lloc, els desequilibris que genera el fet que els diferents estats integrants de la unió monetària tinguin una política monetària comuna i una política fiscal divergents. En segon lloc, el fet que la zona euro compti amb un banc central sense govern d’un Estat i una sèrie de governs sense banc central que els doni suport. En tercer lloc, que sota la mateixa moneda –l’euro– es puguin mantenir deutes sobirans perfectament separats. I en quart lloc, l’absència d’un sistema de reciclatge d’excedents de les regions o els estats amb superàvit d’inversions cap a les que tenen dèficit en aquest camp.
L’actuació del BCE, proporcionant abundant liquiditat als bancs privats a tipus d’interès molt favorables i, alhora, no actuant com a prestador d’última instància dels estats membres, ha estat àmpliament criticada. La reforma estatutària del BCE perquè actuï com a finançador dels dèficits públics –arribant fins i tot a la creació d’eurobons: deute sobirà comunitari– seria un eix important de la reforma institucional.
El Pacte d’Estabilitat i Creixement hauria de ser reformulat per adaptar els límits de dèficit i deute públic a la nova realitat econòmica, si realment es vol reactivar l’economia deixant enrere la política d’austeritat. El Banc Europeu d’Inversions (BEI) i el Fons Europeu d’Inversions (FEI) haurien d’adoptar com a objectiu primordial el reciclatge a escala europea dels superàvits cap a regions deficitàries amb condicions menys costoses per a l’administració pública i amb criteris de desenvolupament econòmic i creació d’ocupació. L’augment de la coordinació política –fins i tot hi ha veus que apunten a la creació d’un Estat central europeu que federés els estats membres– i del pressupost per a la UE serien part de l’eix polític de l’alternativa reformista, que també podria impulsar una política comunitària de salari mínim, de temps de treball i de reducció del diferencial de competitivitat i de les desigualtats.
Els inconvenients de la reforma
Un dels inconvenients més destacables de l’alternativa de reforma de la unió monetària és el paper de moneda internacional de l’euro. El diner representa molt més que un mitjà d’intercanvi, reserva i pagament: també conté un component ideològic molt important. Per aquest motiu, existeixen seriosos dubtes sobre la viabilitat de l’euro tal com està dissenyat actualment, en el cas que s’abandonessin el rigor fiscal austericida i les (contra)reformes liberalitzadores.
L’abandó de la disciplina fiscal seria inversemblant en el cas que es volgués mantenir una moneda capaç de competir amb el dòlar. Una caiguda del valor de la moneda europea impossibilitaria operar internacionalment als grans bancs de la zona euro, fomentaria atacs especulatius al deute dels països amb més dèficit i els diferencials de dèficits fiscals es farien insuportables dins la zona euro. En aquest escenari, la solució d’un pressupost europeu més elevat i una política redistributiva més àmplia podria ser insuficient. Caldria disposar d’un Estat europeu unitari o federal amb una integració econòmica més gran –especialment pel que fa a l’endeutament públic– per recolzar la moneda comuna, però aquesta possibilitat sembla difícil d’imaginar a mitjà termini, si més no mentre els estats membres –o els hipotètics estats federats– puguin emetre deute públic propi, com fins ara.
D’altra banda, una reforma dràstica en l’esfera fiscal portaria a un fracàs de la unió monetària tal com la coneixem –d’inspiració monetarista-neoliberal i operant com a divisa internacional–, o bé la col·locaria sota fortes pressions exteriors. Com argumenta Costas Lapavitsas, l’estratègia de construcció d’un eurobo podria conduir a l’(auto)destrucció de l’euro. Però part dels problemes d’aquest hipotètic euro reformat també es donarien en l’altra gran alternativa: la sortida de l’euro. I és que les hipotètiques monedes menors que sorgirien en aquest escenari a països com Grècia o l’Estat espanyol serien una presa fàcil dels atacs especulatius, tenint en compte l’elevat nivell d’endeutament i de dèficit fiscal d’aquestes economies.
La sortida de l’euro
La tercera alternativa és la que defensa una sortida de l’euro com a mesura per combatre la crisi i iniciar un procés transformador. La devaluació de la moneda pròpia permetria la millora competitiva d’alguns estats gràcies a la reducció dels preus reals de les exportacions; si, gràcies a això, aquestes augmentessin, es reduiria el dèficit de la balança comercial. Però una moneda devaluada dificultaria encara més el retorn del deute exterior, és a dir, el deute contret tant per l’Estat com per les entitats financeres i les empreses amb entitats internacionals, ja que aquest deute seguiria nominat en euros, una divisa més cara d’aconseguir amb la nova moneda devaluada. Així doncs, una proposta de sortida de l’euro de caràcter progressista s’hauria d’acompanyar, inevitablement, d’una suspensió de pagaments i una reestructuració del deute.
La sortida de l’euro –i l’impagament o la reestructuració del deute públic– seria, en opinió de les veus que advoquen per aquesta via (com la de Costas Lapavitsas), la porta d’entrada –sembla que quasi per inèrcia– a una sèrie de reformes de caire transformador que afavoririen el treball en detriment del capital. Així, gràcies a una organització democràtica de l’economia i la societat, s’afrontaria el problema del desenvolupament de cada país en una economia globalitzada. Aquesta sortida progressista, però, no podria consistir en una autarquia nacional; seria necessari que els països perifèrics continuessin mantenint el comerç internacional. També necessitarien continuar obtenint transferències de tecnologia i capital estranger.
Aquesta via oferiria la possibilitat d’un desenvolupament diferent a les classes treballadores dels països del centre, ja que es convertirien en aliades naturals dels països perifèrics, en el cas que apostessin per una transformació dràstica de l’economia. Aquesta solució podria modificar, doncs, l’equilibri actual de les forces socials a Europa, cosa que afavoriria una transformació institucional i social.
Inconvenients de la sortida de l’euro
Recuperar la sobirania monetària seria relativament útil, però també cal considerar la cara menys amable d’una hipotètica nova moneda, a més d’entendre ben bé què és el diner i la limitada capacitat de maniobra de la política monetària en un sistema de creació endògena del diner a través del crèdit del sistema bancari. El retorn a una moneda pròpia que no tingués les garanties d’una divisa internacionalment rellevant com l’euro situaria l’economia sota les amenaces d’atacs especulatius financers. Lluitar-hi en contra requeriria una forta intervenció en l’àmbit financer i una coordinació internacional que resulta complicada d’imaginar, atesa la correlació de forces actual. A més, l’amenaça de la devaluació sistemàtica de la pròpia moneda a què la sotmetrien els atacs especulatius podria generar episodis d’inflació perillosos.
D’altra banda, si la hipotètica sortida de l’euro fos dirigida per forces conservadores –que són les que actualment governen a tots els estats membres–, els costos de la devaluació interna serien traslladats a la classe treballadora, de manera semblant al que està provocant actualment l’austeritat dictada per la troica. A més, també cal tenir en compte les característiques dels models productius de la perifèria europea (tecnologies intermèdies, preeminència de sectors de serveis de poc valor afegit, salaris reals superiors als d’economies competidores de l’Àsia i de la resta de la perifèria mundial), que encara fan sorgir més dubtes sobre l’alternativa de la sortida de l’euro.
La competitivitat del sector productiu exportador no només depèn de la variable preu –influenciable, parcialment, a través de devaluacions de la moneda–, sinó que també es veu influïda per múltiples factors que tenen més a veure amb l’estructura productiva del propi país –que hauria de ser atractiva per la demanda internacional– i el model de comerç internacional que es vulgui desenvolupar. L’economista Joaquín Arriola ha comparat l’efecte del tipus de canvi sobre les exportacions durant les darreres dècades per concloure que l’efecte de les devaluacions en les exportacions seria petit en el cas de l’economia espanyola.
Moltes vegades diem, encertadament, que hi ha molts països fora de l’euro i fora de la UE als quals no els va tan malament com als països del sud d’Europa. Però no podem creure –de manera naïf– que només és gràcies al fet de tenir una moneda pròpia. No és el remei a/de tots els mals. Altres països amb sobirania monetària i la possibilitat d’aplicar polítiques econòmiques pròpies també han patit crisis financeres molt dures anteriorment, com el Sud-est asiàtic o Rússia a finals dels anys 90, per posar algun exemple.
Programa econòmic democratitzador
Ni la sortida de l’euro ni la seva continuïtat i reforma són garantia exclusiva, per si mateixes, d’una recuperació més ràpida ni d’una via alternativament transformadora. No es pot defensar amb solidesa que alguna de les dues propostes ens portin, repetim, per elles mateixes i en l’actual conjuntura, a superar els problemes de fons que han generat la unió monetària i el seu caràcter liberalitzador i preeminentment capitalista.
El programa econòmic democratitzador que serveixi per iniciar un procés transformador ha estat àmpliament debatut. Aquest procés hauria de començar pel repudi del deute, quelcom que obligaria a la nacionalització de la banca per fer front a la seva fallida i al control del flux de capitals per evitar fugues massives cap a la zona euro o dòlar. A més, aquestes mesures haurien d’anar acompanyades, inevitablement, d’una recuperació i un control dels sectors productius a través d’una política industrial que prioritzés el reequilibri de la balança exterior, les inversions en infraestructures públiques i la recuperació dels sectors estratègics amb criteris de sobirania econòmica.
Respecte a la política fiscal, una reforma que redueixi els impostos indirectes per gravar progressivament la renda, el patrimoni i el capital seria un eix de vital importància per poder finançar la transició a curt termini i millorar les prestacions socials redistribuint la riquesa amb l’objectiu de reduir ràpidament les desigualtats. No es pot deixar d’apuntar, per últim, la necessitat d’implementar mecanismes de govern més transparents i democràtics que permetin el control des de la base.
Es fa estrany –i fins i tot sembla ingenu– creure que l’ordre de la relació es pugui invertir: que, primer, es pugui adoptar –des de d’alt, tecnocràticament– una mesura suposadament transformadora com sortir de l’euro i que, després, la resta de transformacions vinguin rodades, pràcticament per inèrcia, i al mateix temps creïn aquest pol contrahegemònic. Igualment, és del tot dubtós, o almenys simplificador, que la transformació de la moneda o de les institucions comunitàries revolucionin les relacions de producció, distribució i consum. “És possible revolucionar les relacions de producció existents i les relacions de distribució associades a elles mitjançant una transformació de l’instrument de circulació?”, es preguntava Marx. La qüestió no se situa en la necessitat de crear una nova moneda o un nou disseny institucional europeu. La qüestió fonamental és crear noves condicions productives i comercials, especialment davant d’una estructura productiva mancada de model, com és el cas de les economies perifèriques que van gaudir de moments de bonança econòmica a base de creació de capital fictici.
Tant la sortida de l’euro com la transformació de la UE i la direcció que emprenguin dependran de la correlació de forces i del poder polític real d’un moviment popular i massiu favorable a una alternativa transformadora.
* Ivan Gordillo és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa. Article publicat al setmanari Directa.