Anna Celma
Anatole Dolgoff és geòleg, professor al Pratt Institute de Nova York. El seu pare era Sam Dolgoff biògraf de Mikhail Bakunin. Parlem amb ell de la vida de Bakunin i dels anarquistes nord-american.
El seu pare, Sam Dolgoff, va arribar de Bielorússia als EUA a principis del segle XX i va ser un anarquista de l’Industrial Workers of the World (IWW), autodidacta i biògraf de Mikhail Bakunin. Parlem amb l’Anatole de la vida de Bakunin, dels anarquistes nord-americans i del seu suport a la CNT durant la revolució espanyola.
Qui era Sam Dolgoff?
El meu pare Sam Dolgoff pintava cases i escrivia llibres. Arribava de treballar amb les mans pintades, se les fregava amb alcohol, s’estirava al llit una hora i després agafava un dels volums de les piles de llibres que tenia a la vora i fumava i llegia en italià, en alemany, en francès. Com ateu d’origen jueu que era també dominava el jiddisch, però la majoria de llengües que coneixia les havia après llegint diaris amb un diccionari a la mà. Va publicar llibres i va seguir pintant cases tota la seva vida, era un geni. Estic a punt de publicar un llibre sobre els pares i els seus companys a AK Press, una editorial radical. Volia escriure sobre el meu pare però també sobre la meva mare: la gent creia que ella era anarquista per influència del meu pare però no és així, era anarquista abans de conèixer-lo. El llibre està en procés d’edició, són unes memòries literàries perquè tenia idees artístiques i perquè formen part de la meva història personal.
La història personal de Sam Dolgoff és la d’un home fet a si mateix, un selfmade man. És molt americà, tot això. Però suposo que ser anarquista als EUA del segle XX era dur.
(Riures) Clar que era dur, i en certa manera era més dur pels anarquistes. Els comunistes sempre tenen darrere l’ideal de l’URSS, els anarquistes no. La gent que està fora del moviment radical els posa a tots al mateix sac, però comunistes i anarquistes no són el mateix, són com l’aigua i l’oli: s’odien, potser no en el tracte personal però sí en l’àmbit polític.
Quina va ser la principal font de discrepància entre Mikhail Bakunin i Karl Marx a la primera Internacional del 1864?
Tenies moltes discrepàncies personals, Marx i Bakunin. I el que és personal no deixa d’estar vinculat al que és polític, sobretot quan es tracta de dues persones que formulen teories. Discrepaven sobre la naturalesa de l’estat i sobre la manera d’assolir la meta del socialisme. Bakunin anomenava Marx «el Bismarck del socialisme», i Marx va arribar a acusar Bakunin de ser un espia del tsar a la premsa. Marx i Engels odiaven Bakunin. Quan Bakunin va morir, l’única cosa bona sobre ell que se li va acudir a Engels és que era dels pocs que entenia realment la filosofia de Hegel (riures). Bakunin era com un bosc, escrivia mil coses i en totes direccions, per febrades; també era un home d’acció, estava en moltes coses alhora i va tenir una vida complicada. Una vegada el van tancar a República Txeca i va passar-se anys lligat a una paret amb una cadena, va perdre les dents.
La biografia de Bakunin està plena d’altibaixos. Quin episodi destacaries especialment? El seu empresonament encadenat o la seva fugida de Sibèria?
Repeteixo que no sóc cap expert en Bakunin, el meu pare ho era. Hi ha molta gent que en sap molt més que jo. Sé que era fill d’una família de la baixa aristocràcia, va entrar a l’exèrcit i quan va deixar-lo va anar a Berlín, allà va conèixer Hegel. L’any 1848 va participar en l’aixecament de Dresden; Richard Wagner també hi era, es van conèixer, però no cal dir que van agafar camins separats. Bakunin va moure’s entre gent intel·lectualment molt rica. Llavors el van arrestar i primer va estar a la República Txeca, va passar-se temps en una cel·la subterrània fins que la seva mare va aconseguir alliberar-lo a través del tsar. Després va estar tancat a Sant Petesburg o Moscou i va escriure una confessió per demanar clemència i sortir, però el tsar va respondre-li que allò no era una confessió, que no s’havia doblegat prou. Finalment el van traslladar a Sibèria, i d’allà va aconseguir escapar-se. Va fugir amagat dins un vaixell que anava cap al Japó i després cap a Amèrica, i va estar jugant a cartes amb un home que volia caçar-lo. Mentre jugaven li va dir que anava darrere d’un home terrible que es deia Bakunin. A aquella època no hi havia fotografies i l’altre no el va reconèixer. Va arribar en un vaixell a San Francisco l’any 1861, i aleshores allò era la frontera i no hi havia tren directe als Estats Units. Va haver d’anar fins a Panamà i de Panamà travessar el continent d’oest a est amb carrossa. Va conèixer tota mena de gent, s’escrivia cartes amb un gran poeta i abolicionista americà, Henry Longfellow. Bakunin coneixia molts socialistes alemanys que havien escapat a Amèrica i que s’havien convertit en líders del Partit Republicà, que ara és reaccionari però que al seu temps era diferent, era el partit de Lincoln i estaven en contra de l’esclavitud. Bakunin va travessar els EUA d’oest a est i té escrits genials sobre Amèrica.
Són encertades, les seves reflexions sobre Amèrica?
Absolutament. Deia coses com «emergirà un gran home d’aquesta terra». No parava de comparar els EUA amb Suïssa, deia que Amèrica funcionava millor que Europa però que cap govern no podria ser realment democràtic amb les desigualtats i l’explotació, que tots els governs acaben fent fallida. També comparava les zones proletàries dels EUA amb les d’Europa i deia que al cap de poc temps s’assemblarien a les d’Anglaterra o França, que acabaria sent el mateix. I això que l’home va estar als EUA només durant dos mesos! Li va agradar Amèrica, tenia la fantasia d’instal·lar-se a l’oest i talar arbres. En aquells moments Amèrica desprenia aquest sentit de llibertat, per això venia la gent: un home podia començar de nou. Però Bakunin sabia que aquest sentiment de llibertat no duraria, a causa del capitalisme i de l’estat. I tenia raó.
Woodie Guthrie el cantant de folk que vagava pels trens de tot Amèrica amb la guitarra a l’esquena als anys trenta. Té alguna cosa a veure amb Bakunin?
Sí i no. Directament no, però hi havia unions revolucionàries que seguien bàsicament Bakunin, la CNT i la FAI. El meu pare Sam Dolgoff era de la IWW, que eren els únics veritablement revolucionaris dels Estats Units que van tenir impacte. Els deien wobblies, no sé d’on els venia el nom, jo vaig créixer entre wobblies perquè tots ells eren companys dels meus pares; per això he escrit unes memòries, perquè a la meva edat havia arribat l’hora de posar aquestes experiències per escrit.
Molts historiadors han acusat Bakunin de desequilibrat mental.
Deien moltes coses sobre ell. La meva mare solia dir que tot el que deien d’ell era injust. Els marxistes tenien un Déu que es deia Marx i un sant que es deia Engels, però Bakunin no té protecció, els reaccionaris l’ataquen, els marxistes també. Bakunin va cometre errors, però els historiadors han tendit a treure les coses que ell deia fora de context, a manipular-les. Et diré en què s’equivocava Bakunin: era un antisemita.
Què sentia el teu pare jueu respecte a això?
El meu pare deia que si ets jueu, has de tenir la pell gruixuda. Una gran majoria era antiseminta al segle XIX, i el pare estava interessat en els arguments constructius de Bakunin però no estava d’acord amb tot el que deia. A més la retòrica d’aquella època era explosiva, no eren el que avui entenem per políticament correctes: Marx es referia a un socialista que no li agradava com a «pèl de negre» i feia comentaris racistes, creia en la frenologia; no pots jutjar la gent del passat amb les consideracions actuals. Pots jutjar la seva moralitat, la veritat de base en les seves idees, però fins a cert punt. Bakunin va dir algunes coses terribles sobre els jueus, també havia dit que no eren els seus enemics ni els desitjava cap mal; aquesta última part no es comenta tant perquè no coincideix amb la idea de Bakunin com a home terrible. Però és cert que molts jueus van seguir Bakunin i que ell els menyspreava, i també és cert que Proudhon era més antisemita encara i que ell i Bakunin eren amics. Hi ha una biografia de Bakunin molt bona en anglès, la de Mark Leier; l’autor parla amb rigor de les seves culpes, perquè Bakunin no era cap àngel.
Quines acusacions falses s’han fet de Bakunin?
Molts historiadors han extret cites de Bakunin aïllades, com la de «la necessitat de destruir és una urgència creativa». Bakunin reclamava que calia una renovació de la societat i les antigues institucions. Si tens un jardí i les plantes han mort i el sòl necessita ser conreat de nou, tan terrible és dir que has de talar les plantes per fer-lo créixer de nou? El mateix passa amb Proudhon i la seva màxima «la propietat és un robatori»; si llegeixes el paràgraf sencer, entens el que vol dir amb aquest comentari, però ningú es molesta a llegir-se’l.
Bakunin va escriure amb Nechayez El catecisme del revolucionari. La definició que el llibre dóna de «revolucionari» és la d’algú acrític que no pot sentir amor ni amistat més enllà de la lluita per assolir l’objectiu revolucionari.
Aquesta definició de revolucionari és ridícula i la història d’aquest llibre és un altre malentès: la connexió entre Bakunin i Nechayev s’ha distorsionat. Sí que és veritat que Bakunin i Nechayev van ser propers i que Bakunin se’l va creure durant un temps, a Suïssa. Va quedar encantat amb el fervor de Nechayev, però aviat es va adonar que era un fanàtic irresponsable, i llavors va escriure una carta oberta que va enviar per tot Europa en què recomanava a la gent que anessin amb compte amb ell. Molts s’havien deixat seduir per Nechayev, era carismàtic, tenia una personalitat magnètica i un gran èxit amb les dones. Però El catecisme de la revolució el va escriure Nechayev sol, per més que la gent digui que va escriure’l Bakunin. El meu pare Sam Dolgoff va investigar-ho i volia escriure un llibre sobre l’afer Nechayev, però no ho va fer. En lloc d’això va escriure un llibre sobre Espanya.
Quina relació va tenir el teu pare amb la Guerra Civil espanyola?
El meu pare era un anarquista i membre de la WWI, creia en una nova societat i li semblava que això és el que feien els anarquistes a Espanya. Els companys de la WWI i ell van recopilar diners per enviar-los a Espanya, tots els anarquistes dels EUA van solidaritzar-s’hi: la WWI era una associació germana de la CNT. El meu segon nom és Durruti, Anatole Durruti Dolgoff; el pare va plorar quan va morir Durruti, igual que va plorar el seu amic Maximilio Oley quan Barcelona va caure en mans dels franquistes. El meu pare tenia les maletes fetes per venir però a l’últim moment no hi va anar, els seus amics espanyols li van recomanar que no ho fes; li preguntaven: Què hi farà un pintor de cases mig cec que no parla espanyol? A Espanya no calien més homes ni dones combatents, calia publicitat, armes i diners. Molts amics del meu pare sí que van venir a Espanya, per això, i la gran majoria eren jueus. Alguns quan van arribar es van veure sota les ordres dels comunistes, i els que no ho volien van ser executats. Tots els comunistes enviats per Stalin per controlar la revolució i la Guerra Civil després van tornar a Rússia i es van convertir en caçadors de Stalin a Polònia, a Hongria, a tots aquests estats satèl·lits de l’URSS. Eren gossos de Stalin, i això també inclou al dirigent iugoslau Tito. Després n’hi havia algun com Freddy Miller, que va ser empresonat pels feixistes i va tenir la sort de sortir del país en vida; Franco va deixar marxar els americans perquè no volia remoure la política internacional, però no els va deixar marxar tan fàcilment: quan va tornar Freddy Miller pesava cinquanta quilos i li havien pegat amb cadenes.
Té algun sentit la discrepància entre marxistes i anarquistes occidentals avui o, per contra, caldria prioritzar el consens entre uns i altres?
Hi ha marxistes i marxistes. Un estalinista és un feixista, sobretot avui, després de tot el que sabem. Però no tots són estalinistes. Acords? Depèn del qui, del com, de sota quines circumstàncies. Estaria bé si la gent pogués posar-se d’acord, l’anarquisme és cooperació i organització espontània.
Font: Júlia Bacardit Diagonal