Butlletí Informatiu nº 140: Pressupostos Generals de l’Estat 2014

Introducció:
La mentida com mètode i la sistematització de la

mateixa, és la política practicada per tots els estats, europeus, occidentals, orientals i de qualsevol part del planeta. Les

seves polítiques es constitueixen sobre la mentida, perquè les poblacions “empassin amb rodes de molí” i, d’aquesta manera,

acréixer el regne “de la injustícia social”.

Els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE), els del

2014 i si anem enrere, diríem que des dels seus orígens en qualssevol dels règims polítics que hem patit, no són generals, és

a dir, no es pressuposta sobre la base de la riquesa produïda global en un any i, per tant s’haurien d’articular les

polítiques fiscals més adequades perquè, qui més guanya, més aporti a la borsa comuna (ingressos), i que aquesta sigui

repartida (despesa) proporcionalment en funció de les necessitats socials, perquè rebin prou i el necessari, totes les

persones d’aquesta societat que tenen necessitats socials reals: educació, cultura, sanitat, salut, habitatge, ocupació,

cures, prestacions socials, pensions, etc.
Els PGE són mentida, des del “seu plantejament” retòric, doncs no es

pressuposta per a la majoria (generals) que viu en aquest estat, sinó que es pressuposta per al benefici d’una minoria i, a

més, es pressuposta no sobre els ingressos (l’obligació que té l’estat de realitzar polítiques fiscals impositives que

compleixi amb el deure de fer pagar a tots en funció dels seus ingressos), sinó sobre la despesa.
I, així, l’estat

decideix que “com em nego a exigir a la gent de la meva classe (empresaris, executius, capital financer, bancs, fons

d’inversió, etc.) que passin per finestreta i paguin els impostos que els corresponen”, vaig i dic, i faig, que la despesa en

sanitat, en habitatge, en educació, en cultura, en polítiques d’ocupació en prestacions d’atur, assistencials, en

dependència, en pensions…, en definitiva, tot el que és despesa necessària i obligada per a cobrir les necessitats socials,

es retalla i es retalla.
El dany és doble, perquè no només s’engrandeix el repartiment injust i desigual de la riquesa que

produeix la majoria social (fonamentalment classes assalariades), sinó que, a més, es expropia, és a dir, es roba per part de

l’Estat els béns comuns que li pertanyen a la majoria social i, la part del robatori legal que fa l’estat, la lliura a la

minoria social (sistema financer fonamentalment, grans empresaris i la minoria privilegiada).
I, per altra banda diuen a

la societat que les coses són al contrari, que ho fan pel nostre “bé”, amb la qual cosa atempten (danyen) tant la nostra

dignitat (sobretot), com la nostra intel·ligència.
“Pressupostar” sobre la despesa i no sobre els ingressos, ens porta a

aberracions humanes, com la següent (1), que en el 2014 solament en interessos del “deute” se’ls va abonar als fons voltors

(entre els quals la nostra Banca “espanyola” és tenidora de dos terços d’aquest “deute”) 36.662 milions d’euros i, amb prop

de més de 1 milió de persones parades noves des que el PP “governa”, superant els 6 milions de persones “desnonades del

treball”, per prestacions d’atur l’estat “del PP i els seus amics de classe” ha decidit gastar solament 29.727 milions

d’euros.
Es tracta d’uns pressupostos elaborats en el marc de la Llei 47/2003, de 26 de novembre, General Pressupostària,

que “persisteixen en l’objectiu d’aconseguir una major racionalització del procés pressupostari a través de la confluència de

les millores introduïdes a nivell de sistematització, mentre que es procedeix a l’ordenació econòmica i financera del sector

públic estatal, així com a definir les seves normes de comptabilitat i control, i a nivell d’eficàcia i

eficiència”.
Afirmen, que els PGE persegueixen garantir “la sostenibilitat financera de totes les Administracions

Públiques, enfortir la confiança en l’estabilitat de l’economia espanyola, i reforçar el compromís d’Espanya amb la Unió

Europea en matèria d’estabilitat pressupostària”, i sense cap tipus de “pudor” ni ètica política, afirmen que aquests PGE

“aprofundeixen en la reducció de la despesa pública dintre d’un context de consolidació fiscal, d’acord amb les orientacions

i recomanacions establertes per la Unió Europea”. “A les seves ordres Troyka”.
(1) Pràctica comuna en tots els PGE des del

2011, on es porta a terme la reforma de la CE en el seu article 135, el qual garanteix sempre i per sobre de qualsevol altra

despesa el pagament del “deute”.
Índex
1. Introducció
2. Les “Grans Xifres”
3. Pensions en caiguda lliure
4. El deute “públic”
5. El problema

no és de despesa; el problema és d’ingressos i del robatori legal que els governs vénen realitzant.
6.

Les persones assalariades, classe treballadora, perden pes en el repartiment de la renda, enfront dels beneficis

empresarials.
7. La violència de l’espoli del públic. La despesa social: La crueltat de l’Estat de…

beneficència.
8. La desigualtat i l’empobriment social.
9. La Sanitat ja no és un

dret universal.
10.La Reforma Educativa.
11.En polítiques d’habitatge, la banca

surt reforçada.
12.Reflexions finals.
Edita: SP Comitè Confederal

CGT
 
>>> Butlletí en document adjunt en pdf.