Ca Esperança: ‘No volem marxar, junts som més forts’

“Estem molt rebé, quan podríem estar escalabrats”. Ho diu Sara en nom de tots. De fet, per al 6 de març hi havia una ordre judicial de desallotjament de l’edifici que s’aturà el matí anterior. En l’últim sospir, el jutjat número 2 de Torrent ajornà dos mesos el desnonament a petició de la mateixa Sareb, més interessada a negociar que a propiciar la imatge de policies encaputxats deixant sis famílies, amb almenys sis menors, en el carrer. La mobilització de la PAH ha estat primordial. “Han esperat fins al darrer moment i han jugat amb la por de les famílies”, denuncia Josep. I no és metàfora. Loli i Juan, el marit, ho tenien tot arreplegat des de feia dies. “Tot menys la caixeta de Trankimazín”, ironitza Loli, qui com Mónica Vitti en Il deserto rosso, d’Antonioni, enumera la fenomenologia de la paüra. “Tinc por al timbre, al telèfon, a quedar-me sense llum i sense aigua. Por a tot”.Una por feta de categories i patologies. “Estem amb psicòlegs”, reconeix Sara. I també de jerarquies i funcions. Juan dormia en el sofà, molt arrimat a la finestra, “per avisar els veïns si venia el policia i que els donara temps a preparar-se i vestir-se”. La por. “Mamà, que divendres no et donen molts pals”, li va demanar la Juani, un xiqueta ben eixerida, a Loli quan la portaren un dies abans a casa d’un familiar.Però, ¿qui són Juan, Loli, Sara o Juan Guilló? Noms propis, vasos comunicants, de l’esdevindre silenciós. Vides assaonades per una derrota repetida, el mateix neorealisme de sempre o una idèntica fragilitat. Per exemple, Loli i Juan, amb tres fills, desnonats per Bankia per un deute de 10.000€. Un matí en què la policia toca a la porta i deixa vint minuts per arreplegar tota una vida. “En el pati vaig trobar la dona i els fills amb dos bosses de roba”, recorda Juan, que ha treballat com a repartidor de diaris i de paquets i a Mercadona. Un esforç insuficient, tan mal pagat i amb tan poques seguretats laborals, com per a perdre un segon pis a Almàssera i que la immobiliària vulga també fer-se amb la casa de son pare, l’avalador.

I Sara, amb dos fills menors i un adossat deixat a Bétera després d’un deute de quatre mesos amb la Caixa Popular. Un capital insalvable després de perdre el treball en la neteja i en la construcció i malvendre el cotxe i la furgoneta. “Et fan miniatura”, condensa en una frase tota l’amargor. I quan ja se n’anaven a repartir els fills entre la mare i la sogra aparegué Ca Esperança.

I aparegué amb tots i totes. Amb Loli, en aquells moment sota tractament de quimioteràpia per un càncer al pit i als ovaris. I amb Juan Guilló i la seua vida de nàufrag a terra ferma. Primer la casa tapiada a Elx. Una vivenda pública, propietat del que abans era l’Institut Valencià de la Vivenda (IVVSA). “Em deixaren en el carrer perquè era líder veïnal del barri dels palmerals i els molestava”. Juan féu 24 dies de vaga de fam a les portes de l’ajuntament. I d’allí, amb fortes seqüeles de Pàrquinson, passà 69 dies a les portes de l’IVVSA d’Alacant. I com que no li feien cas retrucà amb 200 dies a València, a l’entrada de la Conselleria de Vivenda. De nou la memòria exacta: “torre número 1, primera planta, complex de l’antiga presó Model”. I una secretària que li diu: “si t’ajudem, vindran 200 després de tu”. I una consellera, Isabel Bonig, que entra d’amagat per no mirar-lo a la cara. I, finalment, una tempesta que li fa sotsobrar les resistències. “Dos àngels, dos companys de la CGT, em rescataren mig mort enmig d’un bassal de pluja”, descriu.

Vivències que confluïxen a Ca Esperança. Els marits de Loli i Sara compartixen furgoneta i els 15€ diaris que guanyen arreplegant cartró pels polígons. El quilo està a 6 cèntims. I abans que l’ajuntament els ho prohibira per no estar constituïts com a associació, els caps de setmana muntaven una parada a la porta de Mercadona per demanar menjar. No ha estat l’únic obstacle municipal. Fins fa unes setmanes se’ls negà l’empadronament i, amb ell, l’accés a la borsa de treball del consistori i als Serveis Socials.