Estimat company.
La
primera cosa que vull fer és presentar-me. Em pareix la major mostra de deferència per la meua part cap a tu, que lliges açò.
Prec que em permetes tutejar-te. Viu a centenars de quilòmetres de les conques mineres on planteu batalla pels vostres llocs
de treball i la vostra dignitat. Concretament a Alacant, en la terra on els casos de corrupció, per a desgràcia de les
persones decents que vivim ací, estan a l’orde del dia i ens han afonat en la misèria més absoluta.
Sóc
professor. O millor dit treballador de l’ensenyament públic, perquè sempre he tingut clar que classe pertanc i a qual no.
Algú que se’n va al carrer com 8.000 persones més al País Valencià. Algú que sap que la seua carta d’acomiadament està
escrita des de gener. Algú que ha donat tota l’energia que tenia i que no tenia a tractar de moure a un sector on el
conformisme, la falta de consciència de classe, l’aburgesament, la falta d’espenta, després d’anys de desmobilització, ens
ha portat a on ens porta a molts: a l’escorxador de la desocupació, a no tornar a treballar en la nostra professió
possiblement.
En 30 dies deixaré el meu lloc de treball per a no tornar més. Lloc de treball que m’encantaria
defendre amb dents i ungles, amb abrivament miner, però on sóc conscient que només som quatre gats els que estaríem disposats
a imitar-vos. He arribat a plorar amargament, com un dèbil, com un derrotat, de ràbia i impotència, davant del trist panorama
que s’albira. Davant de la desgràcia de comprovar com les protestes que realitzàvem nosaltres tenien un tint festiu i
creatiu que no ha servit per a res. El 30 de juny ens n’anem al carrer. Com es va disposar al Gener. Com si no haguérem
realitzat 11 manifestacions, tres tancaments, milers d’hores de conscienciació, quatre dies de Vaga…. Com si continuara
sent Gener, eixe Gener en el que nosaltres passem a pagar els plats trencats del que altres havien robat, afanat i saquejat
en la nostra terra valenciana.
De totes maneres, em repose amb facilitat. No em rendisc. Lluite per conscienciar
en el meu treball, encara que a vegades em deceba veure que sépia xicoteta contra mil parets. Contra un col·lectiu on molts
dels seus membres, tenint un sou més modest que tu, es creuen d’una classe mitjana a què mai han pertangut. La classe
mitjana no se’n va a la desocupació. Això ho sabeu molt bé en la mina. Això ho sabeu molt bé a Mieres, en Pola, en Ceps, a
Astorga, en Ribadesella. També en Lleó i en el Bierzo, com a Terol i Aragó. La meua tasca de conscienciació és dura i
ingrata: sóc despreciat, insultat, menyspreat, ratllat de radical i de «antic». El modern és fer una manifestació amb
folklore. Qualsevol amb dos dits de front veu perquè ha servit eixes manifestacions que la premsa del poder aplaudix.
A quasi trenta dies d’anar-me’n al carrer, tu tens la culpa d’haver carregat d’energia a este treballador de
l’ensenyança. “Que exagerat!, diràs. No cregues que exagere, company miner. Company si, company, perquè tinc clar que tu i
jo pertanyem a la mateixa classe. Que jo no sóc «classe mitjana». Sóc com tu. Rebut un salari pel meu treball, si treball
menjaré este mes i el que ve, si em tiren igual no tinc per a poder menjar… Ens pareixem molt, encara que a vegades alguns
pensen que no.
I és que heu aconseguit despertar el meu estima i la meua admiració. No exageraria si vos diguera
que també la meua més profunda veneració. Esta vegada se m’han botat també les llàgrimes, però d’orgull. D’admiració. He
seguit molt de prop, a través de les xarxes, totes les mobilitzacions. Totes les vostres protestes. Veient el coratge i
l’abrivament al defendre els vostres llocs de treball, que és el que hauríem de fer tots i totes en este país.
La
valentia de mirar per les vostres condicions de vida i la dels els vostres, en compte de tindre complexos de «que dirà la
tele o que dirà la premsa». Vos han silenciat i picat, criminalitzant les vostres reivindicacions. Però això vos ha donat
igual, perquè la premsa del poder no vos dóna de menjar. Vosaltres teniu clar que mengeu del lloc de treball i això vos porta
a defendre-ho com toca i a lluitar com toca. Mai els acomplexats han aconseguit res, a la vista està en els llibres
d’Història que jo ensenye als meus xavals.
Sou verdaderament admirables. Heu declarat la vaga indefinida, sense
plantejar-vos si perdíeu un dia el salari, com molts feien en el meu centre de treball, repetint com a papagais que “una vaga
no servia per a res”. Però una vaga no per a muntar una tamborada o una marxa de la música, sinó per a delectar amb música de
lluita a què apalissaven els estudiants de l’IES Lluis Vives. A eixos que, davant de vosaltres, es prostren als vostres peus
perquè vos temen. A eixos bruts mercenaris de l’Estat que s’encruelien amb els estudiants però que estaven acollonats i
nerviosos davant de la vostra fermesa i espenta. A eixos que tremolaven al sentir els vostres decidits passos sobre les
autovies del nord i del centre.
Ahir a Madrid vau donar una nova lliçó de dignitat. De dignitat de classe i de
dignitat com a persones. Quan vos vau fer notar en la capital de l’Estat. Quan Madrid sencera i l’estat va saber que els
vostres peus caminaven sobre la capital. Record vostres lemes, record el que «no estem indignats, estem fins als collons».
Se m’ha quedat gravat quan recriminàveu la Policia per deixar el seu company Policia ferit desprotegit. A pesar que són els
nostres rivals, esportivitat. La que ells no van tindre, com les rates que són, quan van ser a traïció a detindre un
manifestant quan estava prop de l’autobús, entre nou, somrient de forma repugnant i fent comentaris despectius davant de
«la caça que havien organitzat». El que és persona, actua com a tal; el que és un miserable mercenari, també. I tots vam
poder veure-ho.
Només em queda donar-te, encara que no ho necessites, els meus ànims i manar-te des d’Alacant un
calorós abraç, desitjant que aconseguiu per a vosaltres i les vostres famílies tot allò que reivindiqueu. Perquè sou exemple.
Sou l’avantguarda i l’exemple que s’ha de seguir en totes aquelles mobilitzacions que existisquen. Encara que els
acomplexats i els alienats lladren i vos insulten. Sou l’exemple de centenars de milers de treballadors.
Jo treballe en
un sector en què hi ha gent amb la vostra mateixa voluntat, però som pocs, de moment. Per això, este professor, hui, és un
alumne amb ganes d’aprendre de tu, de la teua forma de lluitar, del teu grau de conscienciació. Perquè en este cas els
professors de la lluita sou vosaltres. I ens heu donat a tots, a tots els treballadors i les treballadores, una lliçó molt
important. La lliçó de com es defén el propi, de solidaritat, de fermesa àstur-lleonesa, de valentia dinamitera, de coratge
obrer.
Simplement, per a acabar, agrair-te que hages llegit esta missiva i la faces arribar a tots eixos
“professors de la lluita” de la mineria. Ací, un alumne professor que vos admira i vos respecta.
Una salutació
cordial d’un company, treballador de l’Ensenyament Públic, cridat Julián Jiménez.