La Confederació General del Treball en Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana considera imprescindible arribar a acords amb la Consellera d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori que garantisquen la defensa dels drets de la plantilla, la defensa d’allò públic i la seguretat del transport.
Tornem novament a dirigir-nos als mitjans de comunicació perquè siguen l’altaveu del que passa en aquesta empresa pública anomenada Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, coneguda amb la marca METROVALENCIA, i que acaba de complir 30 anys.
La celebració de l’aniversari ha estat esguitada amb declaracions polítiques a favor de la necessitat que hi haja un servei públic potent en l’àmbit del transport, així com per la reivindicació d’un finançament just per part de l’Estat espanyol.
Passats els saraus dels actes institucionals i de les fotos de rigor, quin panorama tenim de portes cap a dins els qui en aquesta empresa treballem?. I de portes per a fora com a usuaris?
Doncs el panorama és desalentador, més quan més grans eren les esperances que el canvi de govern repercutira de forma positiva en la gestió d’un servei públic com és el transport ciutadà.
En el marge d’aquests dos anys de govern suposadament progressista, la primera decepció va ser el comprovar que seguíem sent la destinació de càrrecs polítics als quals col·locar (encara que com va puntualitzar la vicepresidenta del Govern, Mónica Oltra, els nomenaments anaren aquesta vegada amb la data de caducitat del propi govern, a diferència dels qui es van col·locar amb l’anterior i segueixen en plantilla in eternum i no precisament amb sous de base). Ací van perdre una valuosa oportunitat de posar el cascavell al gat i deixar lligat que a la funció pública s’accedisca per mèrits i no per carnet de partit. A més dels alts càrrecs, entre la plantilla també s’han realitzat moviments en escales intermèdies que no sabem molt bé a què estan acollits (favors, altres tipus de carnet, simpaties, preferències…). Alguna persona competent entre els nomenaments, com no (llàstima que, si ha arribat gent amb experiència i valia, no ho haja fet per una convocatòria oberta i transparent de concurs oposició).
El segon colp ha sigut la presentació d’un esborrany de conveni (que s’ha retardat el més possible per la direcció, segurament per a evitar conflictes en dates sonades i que segueix dilatant), en el qual la part estrella és com seguir accedint de manera no gaire transparent a escales intermèdies i la segona part contractant és un augment de la jornada de treball. Açò últim suposaria una falsa i, a més, minúscula “recuperació” salarial.
I ara, per a acabar-ho de rematar, la direcció ja ha publicat als quatre vents la imposició de la jornada laboral amb 10h de descans mínima entre jornades per a tenir així un titular de com avança l’Avantprojecte de Llei de Seguretat Ferroviària.
Aquesta Llei és el compromís signat per totes les forces polítiques (a excepció del PP) en vespres de les últimes eleccions envers l’Associació de Víctimes de l’Accident de Metro (AV3J). En el compromís està evitar que puga tornar a produir-se un accident com el de 2006.
Les i els treballadors no estem gens en contra d’aquesta Llei. Però no volem que siga un paper mullat. Que només suposen sancions per als maquinistes, als qui, de pas, es posa sota sospita. Que es cerque el temps de descans entre jornades sense voler atendre a un pla integral de mesures que es fixe també en com discorren les jornades laborals (temps de descans entre trens, saturació, estrès), en la falta de plantilla, en les condicions laborals o en la repercussió que el nostre treball té en la conciliació de la vida familiar i social.
De res vol parlar l’empresa, o no ha volgut parlar en tot aquest temps. Només dir que ens envia a casa a descansar per a tenir un titular i llavar-se les mans a continuació.
Parla del que no li permet la llei Montoro quant a l’oferta pública de llocs de treball, però no dels incompliments de plantilla guanyats en els tribunals o de la poca voluntat de cobrir baixes de llarga durada o de reduccions de jornada per guarda legal per a les quals sí té possibilitat de contractació.
Tampoc parla dels seus plans d’externalització, encara que haver-los n’hi ha. Açò significa privatització. En serveis públics com el transport o la sanitat sabem que vendre els serveis és vendre els drets de la ciutadania. I que un ferrocarril és més segur mentre més pública és la seua titularitat (exemples hi ha a Europa, sense anar més lluny).
Som conscients que no tenim bona premsa els empleats públics. Però, quan nosaltres retrocedim en drets i es precaritzen les condicions dels qui treballem en les Empreses Públiques, vol dir que la cosa està francament malament. Perquè cada pas que retrocedim nosaltres, seran almenys dos els que donaran cap enrere els qui han de barallar en l’àmbit privat per a no convertir-se en esclaus dels seus senyors.
Des de CGT convidem a Mª José Salvador Rubert, Consellera d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori, a què que faça un buit en la seua atapeïda agenda d’actes, per a mantenir una trobada pública en la qual puguem expressar les nostres inquietuds i intentar un acord, en la qual la defensa d’allò públic i la seguretat del transport siguen l’objectiu, sense que aquestes millores siguen en detriment dels drets dels treballadors.
2 juny 2017