punt però mai no s’acaba. El Subcomandante Ricardo Costa ho adaptà magistralment a la nostra realitat explicant que aquí,
com al seu partit, el que no s’acaba mai és la festa. De fira en fira, porrat, concert i festa patronal el nostre País es
resisteix a caure en l’europea quotidianitat i anar només, com vol la Dirección General de Tráfico, de casa al
treball i del treball a casa. Nosaltres som una altra cosa.
balafiadors, pecadors i culpables callats de les nostres desgràcies, hem après a mirar el passat per entendre el nostre
futur. Ens veiem reflectits en els gremis d’artesans i comerciants que havent perdut totes les guerres possibles, trobaren
en la sàtira i la crema simbòlica dels seus mals un horitzó d’expressió, de festa, però també i sobretot de reivindicació.
Pagans i blasfems, autogestionaris, àcrates fins i tot: podem trobar en les falles molts dels principis transformadors que
avui inspiren les lluites socials no només a València, sinó arreu del món.
per mantenir el món faller controlat. Ho fa qualsevol estat modern: amb una mà alimentant-lo amb subvencions per mantindre’l
ensinistrat; amb l’altra un discurs de falsa modernitat que nega a la cultura pròpia el paper d’universal i la menysté com
a reducte del passat. Així ha passat a les comissions falleres, com a la resta de moviments socials, sense ullals
reivindicatius i tancats en el corral del folklorisme. Les falles són avui un “gran evento” més, potser el primer de
tots: a major glòria de la classe política, de l’arquebisbat i de la indústria turística. Com a símbol, i al balcó, un
macro-concurs de bellesa i les falleres vinga al plor.
amb fluïdesa. A vegades li costa. Hi ha grups de teatre de diferents falles, i molts dies a l’any s’hi pot veure la gent
sopant a la fresca en franca germanor; lluny del soroll de les macro-festes de l’Ajuntament i la patronal hostalera estan
les Falles Populars i Combatives; baix dels blocs de formigó de Nou Campanar està l’arena de platja d’Arrancapins. Com una
eficient metàfora de la societat valenciana, on si hom mira més enllà de gavines i roses troba persones i projectes que valen
la pena.
és una metàfora. Triada de forma conscient, amb totes les seues implicacions. Triem recuperar l’esperit crític i
transgressor d’un espai que ha estat i ha de ser nostre, de tots, del 99%. Si l’univers faller institucional renuncia- no
només en festes, sinó tot l’any- a exercir com a tal, això ha de servir per recordar-nos que és la nostra responsabilitat
fer-ho. I sense ambigüitats: no reconeixem la legitimitat de la Junta Central Fallera i de la Cort d’Honor igual que no
veiem legítim que la Comissió Europea o el Banc Central Europeu decidisquen el nostre futur. Exercim la democràcia, ací i
ara. Pensem globalment i actuem localment.
Popular, els mitjans de comunicació i les ex-falleres s’entesten en convertir la nostra protesta en una disputa pueril entre
assessors de partits, una estratègia més de partits que no qüestionen l’statu quo, buscar culpables o acusar-nos de cremar
contenidors; baixarem igualment al carrer, perquè és nostre i no de la Policia. Baixarem a posar sobre la taula temes i
problemes que no se senten als informatius, als parlaments o a les cimeres, a construir l’agenda del 99% de la població
mundial.
persones, els moviments socials, som els autèntics falleros i falleres. Ho som i serem tot l’any, com ho fórem al mes de
maig, en què convertirem les places en casals, colles i càbiles improvisades. Ho hem sigut estes setmanes de sobrevinguda
primavera valenciana, ho som ara, i ho serem, com els artistes fallers, treballant l’endemà de la crema. Com diu el
Subcomandante Ric, ací la festa no s’acaba mai.