Sorpresos els grups de poder per la inesgotable frescor i puixança dels moviments socials (15M, PAH, marees ciutadanes), no han trigat a donar instruccions al govern de la dreta neoliberal perquè endureixi les lleis que garanteixen les llibertats imprescindibles perquè un sistema entri, encara que sigui amb calçador, en la llista de democràcies.
El primer que se’ls ha ocorregut, després de la vaga de la neteja de Madrid i l’èxit de les mobilitzacions socials de caràcter assembleari, ha estat llançar als seus tertulians a exigir una prompta i dura regularització dels drets de vaga i manifestació. Escoltant-los predicar l’apocalipsi podria pensar-se que aquestes expressions ciutadanes no estan ja fitades per la llei.
El dret de vaga té tantes restriccions que els treballadors dubtem de la seva utilitat: preavisos de 5/10 dies, serveis mínims de fins al 80 %, piquets merament informatius, prohibició de vagues de solidaritat… Quant a les manifestacions, la legislació també estipula una sèrie de requisits, terminis i responsabilitats per als organitzadors, sense deixar de marcar sancions econòmiques o fins i tot la prohibició quan l’autoritat vulgui entorpir aquests sagrats drets ciutadans, sobretot si els seus promotors són crítics amb els poders establerts.
La iniciativa del govern del Partit Popular per a posar noves traves al dret de vaga i fixar desorbitades multes per manifestar-se davant institucions públiques, fer escraches a polítics, increpar a la policia, etc. no té altre objectiu que intentar frenar, per mitjà de les gruixudes sancions econòmiques (fins a 600.000 euros) o fins i tot la petició de penes de presó, tota la indignació social que comença a organitzar-se i reclamar els seus drets.
També pot semblar casualitat la insistència del poder a llançar àmplies campanyes per a atemorir al personal amb perillosos grups anarquistes, disposats a acabar amb aquesta democràcia tan modèlica, pels mitjans més violents que l’atònita audiència televisiva es pugui imaginar si, i aquí ve el missatge toscament dissimulat la societat no es dota de les normes autoritàries i els mitjans repressius que l’Estat i qui el tripulen ens ofereixen.
El garbull que s’ha muntat amb la detenció de diversos joves, acusats de pertànyer a un comando ácrata tan inexpert com desconegut, al que s’acusa de col·locar rudimentaris explosius en alguns temples, sembla més un muntatge de la desapareguda (?) Brigada Político-Social franquista que un cas clar i documentat de terrorisme mereixedor de tal nom.
En moments de crisis i drames socials com els que s’estan vivint, no és mala solució (ja que per a l’atur o la corrupció no es volen buscar) tirar mà de vells fantasmes, com el terrorisme o la inseguretat ciutadana, perquè el personal no parli dels problemes que ens afligeixen i es distregui pensant que algú pot robar-li la cartera buidada abans per banquers i polítics. Hi haurà més inseguretat que no saber si podràs menjar o et quedaràs en el carrer a l’endemà? Per ventura no és violència que et prengin la casa, el treball i els serveis públics?
* Antonio Pérez Collado és militant de CGT-Pais Valencià