Acció Social

Del decret a l’estat d’alarma: Article d’opinió de Rafael Cid.

Redacció 06/12/2010
Primer van venir a pels funcionaris i els van prendre el 5 per cent del sou mitjançant un decret que

trencava el acordat en el seu conveni. I ningú es va moure. «Són uns afortunats que tenen el treball assegurat, que

s’aguantin», vaig dir.

Després van venir a

buscar els jubilats i els van congelar les prestacions, vulnerant el que estableix el Pacte de Toledo. I ningú es va moure.

«Són gent gran i amb el que reben tenen de sobres», vaig dir.

Més tard van venir a pels aturats i els

van rebaixar les indemnitzacions per acomiadament i els 426 euros d’emergència. I ningú es va moure. «Així no podran

rebutjar més ofertes de treball que no els agradin», vaig dir.

A

continuació van venir a pels conductors de metro de Madrid. I ningú es va moure. «No hi ha dret a deixar tirats als

ciutadans, els està bé empleat», vaig dir.

I fa uns dies van venir a pels controladors aeris.

«Aquests tipus són uns privilegiats i cal parar-los els peus sense contemplacions, que es fotin», vaig dir.

Finalment el govern ha decretat l ’»estat d’alarma» al país, atenent a la demanda dels que com jo demanaven mà

dura contra els controladors, menyspreaven als funcionaris, ignoraven als aturats, criticaven als treballadors del metro i

passaven olímpicament dels jubilats.

Però ara ja no queda ningú que pugui protestar per mi i només

em queda aplaudir com cada diumenge a aquests privilegiats multimilionaris que corren darrera d’una pilota i em somriuen des

de la publicitat dels bancs de la crisi.

Les multitudinàries protestes desfermades per aixafar el

pont neixen del silenci i la resignació mostrada davant del saqueig econòmic que ha provocat prop de 5 milions

d’aturats.

Què és robar un banc comparat de fundar-ho ?, que va dir Brecht.