Junts, és millor? És una pregunta que molts ens podem estar fent en
el context actual. I em sembla un bon tema per començar una sèrie de columnes en les que reflexionaré sobre conceptes
habituals en política. Unitat, doncs.
La unitat sembla ser una de les aspiracions humanes més transversals. A tort i a dret hom cerca la
unitat: nacional, de classe, ideològica, d’acció. La unitat com a objectiu, però també com a estratègia o com a
experiència.
Diuen els místics que
l’experiència d’unitat de tot allò existent és el súmmum de l’estat meditatiu; una cosa que no es pot explicar. I, segons
el refrany, la unitat fa la força, així que sovint la cerquem fent aliances que semblaven impossibles, i als que la defugen
se’ls titlla de sectaris.
La unitat, generalment, sembla una cosa «bona», mentres que la disgregació sembla perniciosa. I com
que la tendència humana (diuen) és anar darrera d’allò bo, aspirem a formes d’unitat cada cop més grans. Del clan a la
tribu, de la tribu al poblat, el regne, l’estat i la nació. I la nació-estat encara se’ns queda petita, així que l’agregació
en una entitat supranacional (que encara no sabem massa com anomenar) seria un pas més cap a la unitat humana (humanitat).
La humanitat com a objectiu. És bonic, oi?
Abans deia que podiem parlar de la unitat com a objectiu, com a estratègia o com a experiència.
Però potser encara podriem considerar-ne una altra forma: com a negació d’ella mateixa. Pensem en la unitat per la força. A
mi aquesta expressió em sembla un oxímoron, perquè la realitat interna de la unitat forçada és la disgregació. I, no
obstant, sovint defensem aquesta aparença d’unitat amb dents i ungles per por al mal major de la disgregació. Però… la
disgregació és un perill real? És tan perniciosa com se’ns vol fer creure?
L’univers, segons les teories vigents, és
fruit de la major disgregació imaginable. La vida mateixa és fruit de la separació física de progenitor i descendent. Així
que podriem dir, a mode d’hipòtesi, que el joc/xoc constant entre unitat i disgregació és un dels motors de la nostra
realitat. I potser «junt» i «separat» no són termes antagònics, sinó diferents estratègies per assolir l’objectiu d’unitat.
(Sense tenir clar, encara, perquè la unitat és, en ella mateixa, bona. Però bé, fem-li un vot de
confiança.)
* Carlus Jové és membre del Col·lectiu Catalunya. Article publicat al núm. 144 de
la revista Catalunya