L’editorial Virus reedita ‘El laberinto de Durruti’, en què Miquel Amorós aporta noves dades i testimonis per a esclarir la mort d’aquest referent anarquista espanyol el 20 de novembre de 1936
Avui fa vint-i-cinc anys que va ésser assassinat per l’extrema dreta a Madrid el membre de la mesa d’Herri Batasuna Josu Muguruza, i el seu company Iñaki Esnaola va quedar greument ferit. Cinc anys abans, dia per dia, va caure a mans dels GAL a Bilbao el dirigent d’HB Santiago Brouard. I en fa trenta-nou que es moria al llit el dictador Francisco Franco. Un altre 20-N, del 1936, era afusellat a Alacant el dirigent de Falange Española José Antonio Primo de Rivera. I poques hores abans el militant anarquista Buenaventura Durruti moria de les ferides d’un tret al pit a Madrid. De totes aquestes morts el 20 de novembre, l’última és la que ha presentat les circumstàncies més estranyes. I per això Miquel Amorós hi va dedicar un llibre, ‘El laberinto de Durruti‘, que reedita ara amb noves dades l’editorial Virus.
I és que qui va matar Durruti —’cor de Lleó, gegant de la revolució’— és ‘la pregunta que s’ha mantingut fins els nostres dies com una de les qüestions crucials de la revolució, la guerra i la contrarevolució que, entre el 1936 i el 1939, es van disputar aquell present a vida o mort’, diu l’editorial barcelonina per a justificar la reedició de ‘Durruti en el laberinto’. El llibre és signat pel traductor, historiador i analista social valencià Miquel Amorós i publicat el 2007 a l’editorial basca Muturreko Burutazioak. L’editorial catalana aporta un motiu de pes més per a la tornada de l’obra a les llibreries, a partir de la setmana vinent: ‘Ara en publiquem una edició ampliada amb nova documentació i testimonis.’ Perquè el llibre d’Amorós és, justament, un dels estudis més extensos i extensius sobre els últims mesos de vida i tot allò que ha envoltat ‘la llarga mort’ del carismàtic anarquista lleonès.
L’autor en segueix els passos del juliol al novembre del 1936, un període en què la seva figura va esdevenir ‘personificació de la revolució proletària anarquista’ gràcies a la mobilització cenetista a Barcelona per a aturar els sediciosos i a l’anada de la Columna Durruti primer cap a Saragossa, ‘la Ucraïna de l’anarquisme espanyol’, i després cap a Madrid en plena ofensiva franquista. Durant aquells mesos, ‘el revolucionari va haver de recórrer un laberint de subjectes i figures’, diu Amorós: ‘Comunistes i agents estalinistes, el govern espanyol i la mateixa direcció comiteril cenetista van exercir, cadascú, el seu paper fins a conduir Durruti i la seva columna a una ratera’: la Ciutat Universitària de la capital espanyola, abandonada pel govern (fugit a València) i a punt de caure en mans feixistes.
Basant-se en llibres, memòries, entrevistes i tota mena de materials apareguts aquestes últimes vuit dècades, Amorós repassa cada pas de Durruti i la seva columna, fins al mínim detall que s’ha pogut documentar, des de la primera i segona ‘capitals anarquistes’, Barcelona i Saragossa, fins a la capital espanyola, Madrid. Un avanç sobre el terreny plena també d’avenços contra els feixistes i que van fer-li guanyar, paradoxalment, els recels governamentals, comunistes i, fins i tot, d’una part de la CNT, inquiets pel protagonisme creixent del revolucionari i els seus discursos, allunyats de jerarquies i institucions:
‘Nosaltres fem la revolució i la guerra al mateix temps. Les mesures revolucionàries no s’adopten únicament a Barcelona, sinó que arriben fins a la línia de foc. Cada poble que conquerim comença a desenvolupar-se revolucionàriament. Una derrota en la meva columna seria espantosa perquè la nostra retirada no s’assemblaria gens a la de cap exèrcit. Ens n’hauríem d’endur tots els combatents dels pobles per on hem passat. Des de la línia de foc fins a Barcelona, en la ruta que hem seguit, no hi ha sinó combatents. Tothom treballa per a la guerra i per a la revolució: és la nostra força.’
Tot això, per exemple, ho deia ell mateix en una entrevista el 8 d’octubre de 1936.
Respecte a les maniobres de la nova classe dirigent republicana, que s’anava formant a la ‘rereguarda aburgesada’, Durruti ‘s’alçava com un escull’, deia a l’època el periodista alemany Hans Kaminski: ‘Buenaventura Durruti era l’heroi de la revolució, el seu símbol vivent i sens dubte la personalitat més forta sorgida d’aquest moviment popular, espontani i anònim. Encara no havia fet quaranta anys, però la seva vida ja era una llegenda. Se’n citaven les paraules. La seva voluntat s’imposava sobre totes les decisions. Era estimat, venerat i temut. I, tanmateix, la seva autoritat no sorgia d’una superioritat jeràrquica, emanava de la confiança que inspirava l’home, un home veritable.’
‘Un home impossible de manejar’, afegeix Amorós, ‘i per tant un formidable obstacle als plans soviètics per a Catalunya i l’Aragó’. Lev Trotski mateix, en una entrevista feta per al Herald Tribune novaiorquès el 23 d’agost de 1937 i que no es va arribar a publicar mai, creia fermament que els soviètics havien maniobrat per dur-lo a Madrid i liquidar-lo, amb l’objectiu de Iossif Stalin d’obtenir la confiança de les democràcies occidentals.
Durruti es va morir el 20 de novembre de 1936 a causa de les ferides d’un tret rebut al pit unes quantes hores abans, mentre era escortat per un grup de quatre persones a sis. Per explicar d’on havia sortit la bala mortal, van circular versions per a tots els gusts: des del tret accidental del fusell ‘naranjero’ que suposadament duia a sobre o manejava un company seu fins a la bona punteria d’un franctirador enemic, passant per una topada amb desertors del front proper. Però, curiosament i significativament, una setmana després, l’1 de desembre, va perdre la vida a Madrid mateix per una ‘bala perduda’ el comunista Hans Beimler, cap d’un batalló alemany integrat a les Brigades Internacionals i sospitós d’esquerranisme a ulls de l’URSS. I tres setmanes abans del 20-N, escriu Amorós, en un ‘desgraciat accident quan se li va disparar la pistola’ va caure prop de Madrid el capità Rafael López Tienda, cap de la columna Llibertat de PSUC, ‘un comandament que podria no ésser del gust dels russos’.
‘Per a esclarir la mort de Durruti’, diu Amorós, ‘és evident que no cal creure’s tothom, però estem segurs d’una cosa: entre tots ho diuen tot.’ ‘Mai no se sabrà res del cert’, però ‘com va dir André Prudhommeaux, a Durruti el va matar la contrarevolució i la contrarevolució era dirigida pels comunistes’. I és que la seva mort també va matar el període de l’exaltació revolucionària, com descrivia el periodista polonès Ksawery Pruszynski a les pàgines d’un dels primers llibres que es van escriure al món sobre la guerra del 1936-1939:
‘No hem reflexionat prou sobre aquesta mort malgrat que els anarquistes en feien conjectures lúgubres, malgrat que el marxisme va aconseguir per aquella «casualitat estranya» d’obtenir un gran triomf, atès que va perdre el seu rival més perillós. Des d’aleshores ja es podia elogiar Durruti perquè ja no era viu. De la seva mort, se’n podien fer conjectures perquè es va produir arran d’un estrany concurs de circumstàncies, però és indiscutible que va servir perquè el posterior corrent de la revolució espanyola continués per un sol rumb.’
A Durruti, conclou Amorós, ‘el van matar els seus companys: el van matar quan van corrompre les seves idees’. Amb la seva mort es va proclamar la primacia de la guerra sobre la socialització de les indústries i les terres. José Peirats no retreia el 1966 als anarquistes ‘la renúncia a la dictadura anarquista, sinó haver optat per la contrarevolució’.
‘Durruti en el laberinto’ aporta, doncs, ‘nous testimonis que insisteixen en la hipòtesi de la responsabilitat d’agents estalinistes en la seva mort, aparentment fortuïta; sense oblidar la complicitat de la burocràcia cenetista en el govern, tant a dur-lo cap al carreró sense sortida a què fou conduït, com en l’ocultament posterior de les circumstàncies reals de la tragèdia i en la fetitxització de la seva figura.’
Martí Crespo