El 19 de juliol de 1936 el poble, la classe treballadora, va protagonitzar una de les gestes més heroiques i valentes.
La CGT vol recordar a aquell poble, als seus ànsies de justícia social i llibertat, aquell poble capaç de enfrontar-se i parar el cop d’estat feixista perpetrat, en complicitat, per l’exèrcit, la dreta política, la patronal. i ho fem recuperant un article de Juan López (1900-1972) on escriu sobre l’impacte que va tenir en la ciutat de València, obrer de la construcció i membre de la CNT, va formar part del grup anarquista Solidaritat i va ser secretari del Comitè Nacional de la CNT a 1930. Durant la Guerra Civil va ser un dels quatre ministres de la CNT en el govern de Largo Caballero.
El 19 de juliol de 1936 a València. Quinze dies d’incertesa.
Juan López.
Sempre hem dit que el 18 de juliol és fill d’un compost de claudicacions i de imprevisions. Algunes d’aquestes, encarnades en la persona de governadors frívols i covards que, els antecedents de la seva gestió en el primer bienni republicà, els havia qualificat com a homes incapaços de realitzar una política de fermesa i de comprensió del procés revolucionari d’Espanya.
A València teníem un governador que encarnava la incapacitat i la política frívola. Tanta era la seva incapacitat que, pocs dies abans de l’esclat militar feixista, amb motiu de la mort de Calvo Sotelo, i davant rumors alarmants que denotaven la mobilització dels revoltats, afirmava que per part de les autoritats de València i la seva guarnició no existia la menor dubte sobre la fidelitat d’aquestes forces al règim.
La CNT declara la vaga general
Les primeres notícies de la revolta van córrer per València el 18 de juliol, durant el matí, en forma de rumors vagues. Aquests rumors van anar adquirint volum a mesura que avançava el dia, fins a confirmar-se en les primeres hores de la nit. Tota la nit del 18 de juliol es va passar a València sentint les notícies contradictòries que es donaven a través de les emissores d’Unión Radio, controlades pel Govern, i les emissores faccioses. Tot Llevant es va posar en peu sota la iniciativa de la CNT, de la UGT i dels partits del Front Popular. A la tarda del dia 19, diumenge, la Federació Local de Sindicats Únics de València decretava la vaga general revolucionària, que va donar començament a les dotze en punt de la nit del dia 19. Es va nomenar un Comitè de Vaga amb la missió de dirigir el moviment i posar-se d’acord amb la central sindical germana, la UGT, per l’acció conjunta. En les primeres hores de la nit de diumenge es va produir un lleuger tiroteig amb motiu d’haver estat assaltat el convent dels Dominics per un grup de treballadors del Sindicat de la Construcció. Aquesta notícia es va posar en coneixement del governador per un membre del Comitè de Vaga.
EI governador va contestar a aquest avís exhortant a la serenitat «perquè la força pública no hagués de enfrontar-se amb cap classe de excés». Vivia encara sota la influència d’una política de saló.
Es constitueix el Comitè Revolucionari
Els partits del Front Popular convençuts de la debilitat i incapacitat que concorrien en la persona del governador, havien decidit substituir l’autoritat d’aquest per un Comitè Revolucionari nomenat a l’efecte. En el matí del dia 20, aquest Comitè es va constituir en un dels despatxos del Govern Civil. El Comitè de Vaga nomenat per la Federació Local de Sindicats de la CNT, es trobava reunit al domicili de la mateixa, quan va córrer per València la notícia que la guarnició militar s’havia revoltat i començava a sortir de les casernes. Aquesta notícia que responia a una faula dels feixistes que actuaven al carrer i els militars complicats, va fer que el Comitè de Vaga prengués immediatament la determinació de personar-se al Govern Civil per acabar d’una vegada la vacil·lació de l’autoritat governativa.
Van representar a la CNT en aquesta comissió del Comitè de Vaga dels companys Candel, Artiáñez, Domingo Torres, José Pros i Juan López. En aquella dependència regnava la confusió. I enmig d’aquesta confusió s’agitava un home lleial a la República: el capità Uribarri. Allà hi havia militants de totes les organitzacions antifeixistes que acudien amb un sol objectiu: demanar armes i posar-se a disposició dels que estiguessin disposats a plantar cara als militars revoltats.
El Comitè Revolucionari del Front Popular, que s’havia constituït per demanar la direcció de la lluita que no havia estat capaç de preparar el governador, es trobava reunit.
Adonant-nos els representants de la CNT que allí s’estava sota els efectes d’una perillosa vacil·lació, vam decidir canviar impressions a part, abans de decidir la nostra intervenció en el Comitè Executiu del Front Popular.
Com a base per a la nostra incorporació al mateix i degudament condicionada, es va plantejar la necessitat que s’adoptaran les següents mesures:
PRIMERA. Disposar que fossin presos amb forces d’Assalt i el doble d’individus en cada grup, de militants afectes a les organitzacions antifeixistes, els centres de Telèfons, Correus, Telègrafs i l’emissora Unión Radio.
SEGONA. Mobilitzar al poble de València per acordonar les casernes de la guarnició, prenent estratègicament totes les posicions per a un bloqueig de les mateixes.
TERCERA. Un cop preses aquestes dues mesures, comunicar als comandaments militars la decisió de les autoritats antifeixistes que es lliuraran armes al poble perquè aquest fos la salvaguarda de la situació.
QUARTA. En cas de negar-se a lliurar les armes al poble, procedir immediatament a l’assalt de les casernes.
CINQUENA. La representació de la CNT acceptava, sota aquestes condicions, la seva participació en el si del Comitè Executiu del Front Popular amb caràcter d’assessorament, interín no es realitzaran íntegrament les mesures proposades per nosaltres.
La nostra actuació, però, des d’aquell moment, es va produir amb un caràcter executiu, ja que les nostres proposicions van ser acceptades.
El poble no abandona la seva actitud vigilant
El poble tenia la sensació que era atacat des de les casernes. El general Monjo donar mostres d’adhesió a la causa republicana. Però pretenia que es donés l’ordre de cessament de la vaga general. Se li va fer veure que aquell moviment era un acte de fidelitat a la República i de vigilància per impedir qualsevol intent feixista. El general Monjo va redactar una nota d’adhesió al Govern, que va ser repetida moltes vegades per Unió Ràdio València. Però el 20 de juliol va acabar sota la impressió que la guarnició militar estava discutint si es sumava o no als militars revoltats.
Intents per frenar l’acció dels treballadors
Al Govern Civil s’acollien alguns sectors que volien dirigir i actuaven de veritables bombers. En una dependència es reunia el Comitè Executiu, el veritable poder de la província de València. Però en altres dependències, juntament amb el governador que no tenia tota autoritat, es reunien els diputats del Front Popular, l’alcalde i altres personalitats polítiques. Ara i adés es permetien fer suggeriments al Comitè, perquè contingués els «excessos de les masses». I és que dimarts, dia 21, València s’encenia com una flama: cremaven les esglésies.
El Comitè havia pres molts acords, encaminats a posar en joc la força de l’acció de les masses. En el matí de dilluns el Comitè per tal de proveir d’armes als homes de confiança dels partits antifeixistes, va requerir al Governador per dir-li: «senyor Governador, el Comitè té coneixement que a la Comandància de la Guàrdia Civil hi ha gran quantitat d’armes procedents d’una ordre del Govern de fa dies per desarmar els facciosos. Comuniqui vostè immediatament al comandant cap d’aquest cos que li faci lliurament al moment de les mateixes ».
El governador, va respondre: «Sí, sí; perfectament. Ara mateix vaig a donar l’ordre ». Va passar el matí, la tarda, la nit de dilluns i el matí de dimarts. L’ordre estava en el camí. Les armes no arribaven.
El Govern pretén dissoldre el Comitè Executiu
La Junta Delegada del Govern, composta per Martínez Barrio, Ruiz Funes, Echevarría i Carlos Esplá, havia arribat a València. El governador ens va cridar per celebrar una reunió entre aquesta delegació i el Comitè Executiu. Esplà va deixar entreveure la idea que convenia aixecar la vaga general. La CNT no va desestimar la idea, però va fer palès que el moviment no podia aixecar-se fins que el poble no veiés aclarida la situació. El delegat del Govern, assegurava que la guarnició romania lleial a la República. Però la veritat és que les casernes romanien tancats i dins d’ells seguia el forcejament entre els que volien i els que no volien sortir al carrer … Les gestions de Esplà van donar resultat. La nit de dijous el Comitè Executiu es reunia a iniciativa d’aquest. Esplà va exposar que havia decidit procedir a la dissolució del Comitè Executiu. Això, ha afegit, no significava que es desestimés la col·laboració de tots els sectors que el componien. En endavant, cada partit i organització designaria un representant per estar en contacte amb ell, que des d’aquest moment es feia càrrec del Govern Civil. La CNT, va fer saber que aquell acord havia d’entendre com una mesura sospitosa i perillosa contra la qual era obligat posar-se en guàrdia.
Les relacions entre la CNT i la UGT
València era teatre d’un veritable desbordament de la massa popular. Seguia en peu la vaga general revolucionària. Començaven a sentir-se els efectes de la vaga i del formidable desordre produït per les manifestacions espontànies. El problema del proveïment es presentava amenaçador. La primera reunió conjunta del Comitè de Vaga CNT-UGT es va celebrar a meitat de setmana i en aquesta primera reunió es va tractar a fons el problema que s’havia creat a València. El pla de normalització de la vida de la ciutat i de la feina havia de realitzar immediatament, aixecant la vaga d’aquells gremis pertanyents al ram de l’alimentació. El Comitè de Vaga va veure des d’aquell moment el caràcter del moviment produït pels militars i va fixar el seu criteri per fer front al mateix amb aquesta fórmula: desenvolupar fins al màxim les potències econòmiques de la producció i unificar d’una manera positiva totes les activitats econòmiques a fi de comptar amb les reserves necessàries per al proveïment dels fronts i de la població civil.
Incapacitat per al proveïment dels organismes oficials
Mentre a València augmentava la preocupació sobre la sospitosa actitud dels militars, en els pobles de la regió, les bases obreres i els elements antifeixistes s’havien posat en peu, muntant espontàniament la guàrdia i vigilància de camins i carreteres. La presència al port del primer vaixell de guerra lleial, va ser un altre dels factors que van contribuir a contenir a les casernes la revolta. Els obrers del Grau, que des dels primers instants es van apoderar de tot, establint un control absolut sobre el tràfic del moll, van confraternitzar amb els marins, posant-se en contacte permanent amb ells. De Barcelona van començar a arribar els primers fusells i pistoles. Molt pocs, per descomptat. Però a la vista d’aquelles armes, l’entusiasme popular es creixia.
Segueix la incertesa sobre l’actitud de la guarnició
Acabava la setmana i les casernes romanien tancats. La revolta, sorda, constituïa ja un veritable perill. El comitè executiu va visitar els comandants dels dos vaixells de guerra, ancorats en el port de València, per informar-los de la situació i del seu propòsit d’acabar amb l’actitud de rebel·lia de la guarnició de València. I al mateix temps que aquesta determinació anava a ser comunicada a Martínez Barrios, plantejant el dilema que, o s’acabava en un termini breu amb aquella situació, o el Comitè Executiu assumia sota la seva responsabilitat el comandament i requeria a la Junta Delegada que es s’absentés de València.
Una expedició desgraciada i els esdeveniments de la regió
Les relacions del Comitè Executiu amb la Junta Delegada del Govern es mantenien amb molta tibantor. Significaven dues autoritats i dues orientacions contradictòries. Algun dia quan la història pugui donar la seva decisió es comprovarà de part de qui estava la raó. En els primers dies de la segona setmana es va anar aclarint la situació. La guarnició de Xàtiva, d’Alcoi i d’Alacant es va posar del nostre costat. El sergent Fabra, del regiment d’Enginyers de Paterna, al capdavant dels soldats d’aquest regiment, es va enfrontar contra els comandaments, reduint i posant-tot el regiment aliat del Govern. Però la guarnició de València seguia tancada en les seves casernes.
A la fi, l’única sortida: l’assalt a les casernes
El Comitè de Vaga havia acordat el reintegrament a la feina, a excepció dels serveis de taxis i de tramvies. Però els treballadors es van negar a entrar a la feina mentre no es buidés la situació de les casernes. La història de la conducta dels militars de la guarnició s’escriurà al seu dia. Però no deixarem de dir avui que al capdavant de tots els militars lleials nosaltres col·loquem les figures del capità Uribarri, Serra, Miralles, el sergent Fabra, el coronel Arín i l’organitzador del front de Terol: José Benedicto.
Després d’assaltar les casernes, als quinze dies de produir-se el moviment, València i la regió va poder respirar.
Quedaven enrere quinze dies de confusionisme, de vacil·lacions, de desesperació, de forcejaments per anar o no a l’assalt de les casernes, Quinze dies de lluites on es donaven la mà l’heroisme i la temeritat, amb la claudicació i el contuberni.
