El davantal de Durruti, 80 anys més tard

“A principios de 1936 Durruti vivía justo al lado de mi casa, en un pequeño piso en el barrio de Sants. Los empresarios lo habían puesto en la lista negra. No encontraba trabajo en ninguna parte. Su compañera Émilienne trabajaba como acomodadora en un cine para mantener a la familia.

Una tarde fuimos a visitarle y lo encontramos en la cocina. Llevaba un delantal, fregaba los platos y preparaba la cena para su hijita Colette y su mujer. El amigo con quien había ido trató de bromear: “Pero oye, Durruti, ésos son trabajos femeninos.” Durruti le contestó rudamente: “Toma este ejemplo: cuando mi mujer va a trabajar yo limpio la casa, hago las camas y preparo la comida. Además baño a la niña y la visto. Si crees que un anarquista tiene que estar metido en un bar o un café mientras su mujer trabaja, quiere decir que no has comprendido nada.”

Testimoni recollit a Hans Magnus Enzensberger, ’El corto verano de la anarquía’ (Barcelona, Anagrama, 2002).

Ara fa 80 anys que va morir Buenaventura Durruti. De fet, avui fa 20 anys que desenes, centenars o potser fins i tot més d’un miler de persones van morir lluitant per la revolució social i combatent el feixisme. Als diferents fronts de guerra i de conflicte de la Península Ibèrica. Centenars, milers de durrutis anònims que aquell dia 20 de novembre, com molts d’altres mesos abans i mesos més tard, van posar el cos i la vida per defensar un futur per a tota la humanitat. Aquest petit escrit, que penjo avui 20 de novembre de 2016, vol ser un homenatge a tots ells i elles. Als que recordem amb noms i cognoms i, en especial, als que van morir sent anònims i que des del seu anonimat conformaven els cos d’aquest Nosaltres col·lectiu.

Avui, 80 anys més tard, vull apuntar tres idees en relació aquells durrutis, tant els coneguts com els anònims. Com a referent agafo les seves vides, una part de les quals la reflecteix aquesta cita.

Passats 80 anys d’aquell 1936, en moviments socials i espais revolucionaris que defensem la lluita i que no ens espantem de la contundència que pren de vegades hi és fàcil veure un cert culte a la duresa. Condicions dures de la realitat, que justifiquen situar el conflicte en el centre de les militàncies, fàcilment promouen imatges de militants durs. Capaços de relegar l’expressió de sentiments o dubtes. Ferms i decidits. I faig servir el masculí perquè, generalment, la imatge es vincula a homes, tot i que no exclusivament. Doncs francament, a mi m’agrada imaginar el Durruti de les pistoles, als durrutis de les pistoles obreres, rentant plats, cuinant amb davantals, portant els fills i filles a les escoles. Humanitzar els i les militants és una tasca necessària i urgent. Perquè, de fet, no creieu que qui posa el cos en la lluita ho fa perquè està carregat d’humanitat? Aquesta és la primera idea.

La segona idea ens la mostra també el testimoni recollit per Enzensberger. Durruti era un durruti més. Era un home, de classe treballadora, compromès amb els seus. I va lluitar. Des de l’anarquisme. Com milers i milers a la Catalunya de l’època. Com la multitud que va aturar als carrers l’alçament militar el 19 de juliol del 1936 i, sense demanar permís, va començar la col·lectivització de la vida mateixa. La seva vida no només van ser les emotives imatges sobre les barricades, fusell al braç. Ni les sales plenes de gent escoltant els seus discursos. També ho van ser imatges, tant o més emotives, com la d’un home rentant plats o estimant una criatura petita. No se si parlaria de feminisme, en relació aquests homes (moltes companyes de l’època s’haurien queixat de moltes de les seves actituds) però, en tot cas, d’un inici de compromís polític amb un intent de superar el patriarcat. Davantals que, en tot cas, ens parlen de persones qualsevols, lluny d’egos i de noms propis massa freqüents, avui, en alguns espais polítics d’això que s’anomena l’esquerra.

I, finalment, el davantal i la resposta del treballador en atur, represaliat, rentant plats, parant taula i fent el llit ens parla també d’una lluita. Una lluita que existeix en el dia a dia. A les accions directes, a les accions col·lectives i també de casa portes endins. Que no ocupa grans titulars dels mitjans però que, no per això, deixa de ser important. Una lluita sorda i constant, com diria el cantant. Que la fem milers i que, precisament, si té sentit és perquè la fem milers. Amb les nostres mans, les nostres anàlisis i als nostres espais. I, tot això, en els temps que vivim encara de cert miratge institucional de sectors dels moviments socials, val la pensa recordar-ho.

En definitiva. Han passat 80 anys de la mort d’un home, Buenaventura Durruti, que va morir el mateix dia que van morir moltes altres persones que, com ell, havien decidit no passar de llarg de la vida. Avui, però, vull recordar també als molts i moltes durrutis que continuen fent el mateix. A casa, a la feina i al carrer.

* Ermengol Gassiot és Secretari General de la CGT de Catalunya
https://lasaldelaterra.wordpress.com/2016/11/19/el-davantal-de-durruti-80-anys-mes-tard/