El deute públic: un mecanisme de redistribució de riquesa de pobres a rics.

ara.

2008 amb el pla de rescat públic pel capital financer privat ha pres forma literal: els tecnòcrates provinents de

la banca internacional, de Goldman Sachs com a màxim exponent i del Banc Central Europeu (BCE), ocupen les posicions de

control dels Estats grec i italià.

l’inrevés; no només els càrrecs polítics retirats ocupen els llocs dels consells d’administració de les grans

empreses sinó que també càrrecs tècnics del capital privat ocupen les carteres públiques d’uns governs la legimitat dels

quals està esgotada. Ja no només es fa complir la màxima del capitalisme -privatitzar els beneficis i socialitzar les

pèrdues- sinó que a sobre es dicta com fer-ho.

escollit com a representant, no és un dictador? Si fossin militars parlaríem d’un cop d’estat militar. Tot plegat

és un abús més del poder, que abans també procurava afavorir un sector social en detriment de l’altre. Ara, però, s’han

perdut les formes.

anomenats mercats es troben al voltant del deute públic dels països de la perifèria europea. Però, com han arribat a

endeutar-se tant aquests Estats?

d’economies que tenen un sector exterior competitiu que els permet ser exportadores netes, és a dir, exporten més

mercaderies de les que importen. Aquest seria el cas de la Xina o d’Alemanya. Aquestes economies s’han especialitzat en una

producció que altres països demanden àmpliament: productes tecnològics, maquinària o automòbils com és el cas alemany, o

manufactures, tot i que també molta tecnologia, com és el cas xinès. La configuració d’aquesta

producció, a part del factor tecnològic, es basa en una taxa d’explotació de la seva classe treballadora molt alta,

perpetuant unes condicions infrahumanes per milions de persones, com en el cas xinès, o amb uns salaris congelats des de fa

dècades (des de 1989?) com en el cas alemany.

d’economia emprats a les universitats determinen que una economia sòlida i competitiva és aquella que té un sector

exportador important, fins ara desconeixem la capacitat d’exportar mercaderies a la Lluna, a Mart o a

qualsevol altre planeta del sistema solar. L’evidència ens diu que si una economia exporta és perquè n’hi ha

d’altres que importen, encara que tertulians i economistes ens diguin que d’aquesta crisi es surt exportant, no tots els

països poden exportar, alguns hauran d’importar.

anomenat, i països importadors nets, és a dir, que importen més mercaderies de les que exporten. Aquest és el cas de

l’economia espanyola i d’altres de la perifèria europea. El model productiu espanyol centrat en els

sectors de la construcció, el turisme i els serveis, i en menor mesura l’automòbil, és un model productiu caduc,

amb fortes dependències de l’exterior i generador d’atur i precarietat.

d’aquest avantatge competitiu en millorar l’Estat del benestar per la seva població, ni en augmentar els salaris

de la seva classe treballadora. Tampoc en jubilar abans les treballadores, ni tant sols en inversió en el seu sector

productiu industrial. A què han dedicat doncs aquest gran volum de capital? A finançar els dèficits

d’altres economies, com l’espanyola, prestant diners a través del sector financer.

lliure de crèdit que va permetre la bombolla immobiliària, havia de provenir d’algun lloc que no fos l’Estat espanyol donat

que la seva economia era deficitària, depenia de l’exterior. Els bancs i caixes de l’Estat espanyol van poder prestar a

constructores, promotores, empreses i famílies gràcies a que demanaven diners a la banca europea. El deute espanyol

creixia, tant pel dèficit de les compres de mercaderies com pel deute financer. El negoci era perfecte i es va desenvolupar

un fort sector bancari obtenint rendibilitats de la intermediació entre el finançament exterior i l’economia productiva

interior. Dèiem era perfecte, fins que la crisi va colpejar.

pot datar el seu inici l’agost de 2007, quan el primer fons de capital risc va fer fallida després de l’esclat de la crisi

de les hipoteques escombraria als Estats Units d’Amèrica. La crisi financera va ser la primera onada

d’un tsunami l’epicentre del qual es troba terra endins: en els propis mecanismes d’explotació i acumulació del

capital que havien arribat als seus límits. Per una banda, el model productiu del capitalisme en aquesta fase anomenada

neoliberal ja no podia extraure les plusvàlues esperades per retornar els crèdits empresarials. Per altra banda, la barra

lliure de crèdits al consum, que en el context de salaris decreixents dels darrers anys havia pogut mantenir el poder

adquisitiu i directament la venda de mercaderies (automòbils, pisos, etc.), no podia perpetuar-se.

molts anys. Si no hagués aparegut el crèdit massiu, al cap i a la fi diner buscant on invertir, a qui prestar a

canvi d’un preu, d’un interès per saciar la seva set de benefici, la crisi hagués esclatat abans i de forma diferent. El

sistema de crèdit aplaçava fictíciament la resolució del problema, que en el capitalisme sempre és a través de l’únic

mecanisme que compleix la seva lògica: la crisi.

temps; necessita d’aquesta purga dels capitals ineficients i de la concentració dels que sobreviuen. De les crisis

una part del capital surt enfortit mentre que una part de les poblacions reben el cop de veure’s al carrer sense cap forma

d’ingressos més enllà dels subsidis públics.

tsunami va provocar un aturada generalitzada de l’activitat productiva en la majoria de sectors de l’economia. A l’Estat

espanyol calia sumar l’esclat de la bombolla immobiliària, tant anunciat i advertit que ens espanta la inoperància de qui

ens governa. La destrucció de milions de llocs de treball a causa del tancament d’empreses, fent

augmentar l’atur fins a nivells mai vistos abans, és el gran drama social de la crisi.

d’aquesta, va implementar una sèrie de mesures per intentar pal·liar els seus efectes negatius. Les

rescatar el sector financer, amb seriosos problemes per l’augment de la morositat, especialment les caixes

d’estalvi.

d’Adquisició d’Actius Financers (FAAF), el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) i un seguit d’avals i crèdits al

sector bancari. L’intent de contenir la crisi de la construcció amb el Plan E, dotat amb més de 10.000 milions d’euros, la

subvenció a la compra d’automòbils amb el Plan 2000E i el fons d’Economia Sostenible que ascendia a 20.000 milions més,

completaven el rescat dels poderosos. Es va ajudar les entitats financeres, molt menys l’activitat de

les empreses productives i quasi res la creació d’ocupació.

subsidi d’atur que ha suposat destruir quasi tres milions de llocs de treball des de l’inici de la crisi. Aquest

nivell d’atur, 21,52% el tercer trimestre de 2011, suposa una despesa anual de més de 30.000 milions d’euros.

situació de superàvit fiscal de l’1,9% del PIB el 2007 a un dèficit de l’11,1% a finals de 2009. Davant

pública. La necessitat de contenir les despeses per frenar el dèficit creixent, provocat especialment -no cal

oblidar- pel rescat dels poderosos, esdevé una tasca important. Recolzats pels mitjans de comunicació convencionals, han

llençat un bombardeig mediàtic centrat en la idea de reduir les despeses que es plantegen com excessives. Convergència i Unió al capdavant de la Generalitat de Catalunya ha esdevingut la punta de llança d’una

política de retallades que s’acabarà imposant a tot l’Estat. Aquest programa s’està centrant en la retallada de la

despesa social, en el desmantellament de l’escarransit Estat del benestar, obrint la sanitat i l’ensenyament públics al

capital privat.

despeses, que ja hem vist d’on prové el seu augment els darrers anys, i per altra banda els ingressos. Els ingressos del

sector públic s’obtenen sobretot de la recaptació d’impostos. El sistema fiscal de l’Estat espanyol és

europea. Les reformes dels darrers anys han anat reduint els impostos a les rendes altes i al capital i augmentant

la pressió fiscal de les rendes salarials i els impostos indirectes, com és el cas de l’IVA (Impost sobre el Valor Afegit).

Al voltant del 45% de la recaptació de l’Estat prové precisament d’aquest impost, totalment injust, donat que grava el

consum independentment dels ingressos de les persones. La darrera modificació d’aquest impost, ja en plena crisi, per

obtenir més ingressos públics, va consistir en augmentar-lo del 7% al 8% i del 16% al 18%, mentre la promesa d’apujar els

impostos als rics quedava en una simple declaració propagandística.

altre impost important és l’IRPF (Impost sobre al Renda de les Persones Físiques). A finals dels anys 70, la fiscalitat

“que havia de permetre la democràcia” imposava un tipus de gravamen de l’IRPF a les rendes més altes de més del 63% (als EUA

i altres països d’Europa era força superior). Actualment els més rics només paguen un 43%. La

reducció d’impostos per les estalviadores (qui pot estalviar ara mateix?) que ha suposat l’establiment d’un tipus impositiu

fix del 19%-21% a les rendes del capital, les múltiples modalitats d’exempcions fiscals als fons de pensions, a les

hipoteques, a les inversions empresarials, juntament amb les darreres eliminacions dels impostos de patrimoni i de

successions, són algunes de les modificacions que s’han portat a terme i que han beneficiat el sector més benestant de la

població.

insult en temps de crisi. Pel que fa al l’Impost de Societats (IS), aquest tributa en teoria un 30% sobre els

beneficis de les empreses (un 25% per les petites i mtijanes empreses). Les grans empreses espanyoles

(les que cotitzen a l’IBEX-35) tenen un tipus efectiu mig del 17%. És a dir, el que acaben pagant realment, després

de trobar totes les vies possibles d’exempcions que els permet la legalitat i, a voltes, la frontera d’aquesta, com podrien

ser els paradisos fiscals, és un percentatge molt inferior a l’IS.

salarials. Això és especialment greu pel conjunt de les classes populars perquè en els darrers anys la

participació dels salaris en la riquesa generada pel conjunt de l’economia s’ha reduït beneficiant les rendes del capital.

Al mateix temps, un sistema fiscal centrat fortament en les rendes salarials explica que quan es

els ingressos del sector públic.

d’alguna manera. Les emissions de deute públic són el mecanisme que utilitzen els Estats per trobar el

recaptació. Els bons del tresor donen dret a les finançadores a cobrar un interès pels diners prestats, i al final

del període establert se’ls hi retorna el principal, l’import prestat. El tipus d’interès, el preu al qual es presten

aquests diners, el determinen els anomenats mercats, segons les seves consideracions sobre el risc que assumeixen i la

solvència dels Estats deutors. Les pressions especulatives per fer augmentar la prima de risc i exigir interessos més alts

estan a l’ordre del dia, especialment durant les col·locacions importants de bons com la de la darrera setmana, en la qual

l’Estat espanyol va demanar 3.500 milions d’euros que li acabaran costant un 7% d’interès.

capital risc, etc. Empreses que centren el seu negoci en aconseguir beneficis invertint els diners d’aquests grans

capitals i estalviadores del món, buscant rendibilitats en el negoci financer de deixar diners a canvi d’un interès, de

finançar projectes empresarials o en el cas del deute públic de finançar els estats.

les que es destina una part cada vegada creixent dels ingressos públics que, com hem indicat, recauen sobre les

rendes salarials i els impostos que paguen les poblacions. La partida pressupostària referent al cost de finançament està

creixent fortament mentre que la despesa social pateix la retallada. El deute públic és un mecanisme

estalviadores i capitals internacionals.

negoci perfecte gràcies a la influència política dels financers que han aconseguit imposar, a través d’organismes com el

FMI, el BCE i la UE, les polítiques d’ajustament necessàries, no per sortir de la crisi, ni per garantir el pagament del

deute públic, sinó per augmentar els seus beneficis a qualsevol preu. No importa si això és a costa del patiment de les

poblacions, de la reducció dels salaris i de les condicions de treball, de la destrucció de l’Estat de benestar i

l’anomenada classe mitjana, de convertir l’elevat atur en quelcom crònic que després passaran a etiquetar com a

estructural, i d’augmentar el nombre de famílies en el llindar de la pobresa. El problema és que aquestes mesures, per la

seva naturalesa, tampoc permetran retornar el deute, ni resoldre cap dels problemes greus de les economies endeutades,

entre elles, la de l’Estat espanyol. De fet això ja s’està demostrant veien la gestió de la quitança del 50% del deute grec

contret amb la banca alemanya i francesa i l’augment del fons de rescat de les institucions europees.

plantejar una sortida alternativa. I la crisi ja dura molt. La darrera seqüela d’aquesta pel·lícula de

balanços del sector públic. El nivell d’endeutament del conjunt de l’economia és un pes massa gran, especialment

quan les governants d’arreu estan disposades a sortir al pas amb recursos públics per cobrir qualsevol problema que tingui

el sector financer. En un context on l’economia productiva no apareix -ni se l’espera- i al contrari d’intentar

ressuscitar-la allò que s’aconseguirà és enfonsar-la a través dels plans d’ajustament, sembla difícil creure que la

generació de riquesa, necessària ja no per sortir de la crisi sinó per retornar els deutes, sigui una

possibilitat.

no pagar el deute esdevé un dels eixos sobre els quals cal plantejar les lluites. Exigir que les classes populars

no paguin les conseqüències d’una crisi de la que no són responsables passa per exigir que no es facin càrrec d’un deute

il·legítim que ha servit per rescatar les entitats financeres i beneficiar el capital.

web del setmanari Directa http://setmanaridirecta.info/noticia/deute-public-un-mecanisme-redistribucio-riquesa-pobres-rics-0