La classe política, en la seva immensa majoria, no sap què és currar en treballs assalariats, gens motivadors, pitjor pagats i amb unes condicions penoses, precàries, estressants i que a més, ens causen dolor, dany físic i mental a gran part de la població assalariada.
Centenars de milers de persones treballadores s’accidenten diàriament, bé sigui de manera lleu, greu o malauradament perdent la vida (mort física). Sí, cada dia moren o millor dit “són assassinats pel fet de treballar”, 2,5 persones treballadores, milers s’accidenten lleument i centenars més s’accidenten greument.
Conseqüències d’aquesta accidentabilitat o conseqüències de les malalties que es contrauen als seus llocs de treball (traumatismes, càncers, infarts, etc.), milers d’aquestes persones pateixen invalideses que els incapaciten per treballar i han de recórrer a sol·licitar que se’ls reconegui una pensió d’invalidesa.
Les pensions invalidants són això: ens deixen danyats per no poder seguir treballant, bé en les nostres feines habituals (Invalidesa Total), bé en qualsevol feina (Invalidesa absoluta) o com en el cas de la Gran Invalidesa que no només no podem treballar en qualsevol feina, sinó que necessitem una persona que ens cuidi de manera permanent.
I les pensions es perceben com un Dret, entre altres, el dret a alliberar-te del treball obligatori per “guanyar-te la vida” i qualsevol idea “política” que vulgui retallar i/o limitar aquest Dret a no prestar més feina obligatòria, com recentment han plantejat el grup polític de Sumar (fer compatible la pensió invalidant amb la feina), simplement és atemptar no només contra el sentit comú, sinó contra un dret fonamental a tenir una vida digna i ser protegits dels que han patit (i molt), com conseqüència d’haver treballat.
Les forces polítiques i socials han consensuat i recolzat el full de ruta del Pacte de Toledo, que, en comptes de garantir i perfeccionar els nivells de benestar de la ciutadania, es dediquen amb les seves polítiques a mercantilitzar la permanència a l’ocupació, dels qui tenen moltes “ferides de la guerra de classes” que significa el treball assalariat, tenen la salut fotuda o molt fotuda i necessiten ser cures i cuidades amb Pensions Públiques suficients i dignes.
Defensar el nostre Sistema Públic de Pensions, davant de les polítiques privatitzadores de la classe política
Les forces polítiques i socials han consensuat i recolzat el full de ruta del Pacte de Toledo que, en comptes de garantir i perfeccionar els nivells de benestar de la ciutadania, l’únic interès és centrar-se en la problemàtica del finançament de la Seguretat Social.
Des de la primera gran “contrareforma del 85 del segle passat” fins a l’última consensuada amb els agents socials el juliol del 2024, no han aconseguit millorar els requisits i les quanties econòmiques dels pensionistes en general i, per contra, asseguren un marc legislatiu adequat a un mercat de treball competitiu i adequat als interessos empresarials.
La jubilació “ordinària” no només s’ha endarrerit, sinó que s’ha endurit a causa de les condicions del mercat de treball que es van fer estructurals des de la dècada dels 90 del segle XX, que exigeix més anys de cotització per accedir als 65 anys i per poder obtenir el 100% de la base reguladora. A cada reforma de pensions han anat gradualment augmentant els anys per al càlcul de la pensió de jubilació (nascuts posteriors a l’any 1975 -27 anys- els anteriors -25 anys-), i empitjorant sensiblement la jubilació anticipada.
Si alhora es fomenta, com ho fa la llei dels agents socials del 2021, el retard de la jubilació incentivant cada vegada més la jubilació demorada i es mercantilitza (diners, diners, diners…), la incongruència quant a jubilar-se a la franja dels 60 anys està servida. A l’empresariat se serveix unes condicions per seguir amb l’explotació de manera coherent i tornar més competitives a les seves empreses.
Posar en marxa als sectors, a través de la negociació col·lectiva amb els agents socials CC.OO. i UGT, els Plans de Pensions Privats, no és sinó la penúltima volta de rosca al Sistema Públic de Pensions i la victòria clara del capital financer i l’empresariat on una part d’aquestes pensions se sufraga amb les pujades salarials de les persones treballadores, per mercantilitzar el dret col·lectiu a pensions suficients i dignes.
Amb la darrera reforma que veurà la “llum del Decret” ben aviat, ens trobem amb una posada en escena “populista” ia més a la baixa, on no es recuperen drets essencials i fonamentals de les persones treballadores que tenen a veure amb les seves possibilitats d’accedir a la jubilació a l’edat de 60 anys com a forma generalitzada i per a aquells sectors amb penositat, perillositat o risc d’accidentabilitat alts, reduir l’edat de jubilació de manera sensible a través de coeficients reductors adequats als seus treballs i no amb un nou procediment de coeficients reductors feixuc i selectiu.
Dignificar el treball assalariat i reduir seriosament els anys de treball per accedir a una jubilació amb pensió digna, que s’acosti al 100% del darrer salari regulador i sempre per sobre del 60% del salari mitjà, és una qüestió de justícia social i és un dret fonamental per a totes les persones treballadores.
Atorgar a l’empresariat més poder i control de la feina i la salut de les persones treballadores a través de les mútues patronals; mercantilitzar la permanència a l’ocupació; no recuperar drets a les jubilacions anticipades, alhora que no posar en marxa ja la reducció dels coeficients reductors de manera seriosa en totes les activitats penoses, perilloses i d’alta precarietat, no deixa de ser sinó, complir amb aquella màxima establerta a la CE que diu que …”els agents socials han de ser funcionals per a l’economia…” i això si ho fan molt bé amb els dos Governs “més progressistes de la història”, on l’economia empresarial, especialment de les grans corporacions i multinacionals de l’energia, telecomunicacions, financeres, porten més de sis anys “fent l’agost” a costa dels drets públics de tots i totes (ocupació, habitatge, educació, cura, salut, mobilitat, crèdit-diners, etc.) .
CGT, igual que els diferents moviments de pensionistes segueix treballant i lluitant per drets essencials i possibles per a tota la classe treballadora: salaris adequats; jubilació generalitzada als 60 anys; període de còmput dels millors 15 anys de cotització i eliminar els coeficients reductors a les jubilacions anticipades amb 40 anys cotitzats ia totes aquelles activitats penoses, perilloses i precàries reduir sensiblement la seva edat de jubilació amb tots els drets; la vigilància i defensa de la salut de les persones treballadores a través del nostre Sistema de Salut Pública i Pensions per a tots i totes que s’acosti al 100% del darrer salari regulador i acabar amb la bretxa de gènere tant a la feina assalariada com a la pensió. Això és avui possible, perquè hi ha prou recursos, si les classes assalariades ens posem mans a l’obra, ens mobilitzem i obliguem a un repartiment de la riquesa i dels treballs (tots, inclòs el de cures).
Unim-nos per les pensions! ¡La lluita és l’únic camí!