El futur que ofereix el FMI per a l’Estat espanyol: deute, atur i molta pobresa.

ficció. És el negre futur que ens ofereix el Fons Monetari Internacional (FMI) en el seu recent informe anual dedicat a l’Estat espanyol.

Després d’unes retallades brutals que ens han empobrit massivament, una reforma laboral i una altra de pensions sota la seva

pressió, aquesta institució financera internacional radicada a Washington ens recomana més austeritat.
El

resultat, segons les seves pròpies previsions, serà més deute, atur, i molta pobresa. En l’Informe del staff, que es va fer

públic a principis d’agost de 2013, el FMI planteja desballestar l’Estat del benestar. Això és: Reformar el sistema de

pensions, «revisar les despeses de serveis clau com l’educació i la sanitat», pujar IVA i impostos especials, aprimar

l’administració pública en els seus diferents nivells…
A més proposa, en un país amb un atur oficial

del 26,3 % de la població activa i amb uns riscos de pobresa i exclusió social disparats, rebaixar els salaris de les/els

treballadors un 10% en dos anys. La mesura permetria, segons el Fons, reduir l’atur entre sis i set punts percentuals fins

a 2016, disminuir el dèficit i augmentar el PIB. Es nota que si el FMI compleix les seves previsions —una cosa que gairebé

mai passa, ja que periòdicament revisa les seves previsions anteriors fins a equivocar-se de nou— ens duria a un 20% d’atur,

una taxa que no és per a llençar coets.
Aquest que acabem d’esmentar seria l’escenari més optimista que el FMI ens

pot oferir, amb la condició d’accelerar les seves receptes de misèria. El propi Fons reconeix el desastre que ens espera

després de quatre anys aplicant servilment les seves receptes i amb un Govern del conservador i corrupte PP amatent a dur

els ajustaments a les seves últimes conseqüències, caigui qui caigui. Les estimacions fins a 2018 del Fons Monetari

Internacional per a Espanya mostren un panorama de «debilitat perllongada» en el qual l’atur segueix en el 27% el 2014 i

supera el 25% el 2018; i en el qual el deute públic es dispara al 106% del PIB sense que el deute privat baixi del 236% del

PIB en els pròxims cinc anys.
Al mateix temps, també admet que podria donar-se un escenari a la baixa en

el qual s’entrés en una «espiral macro-financera negativa», que ens duria a nivells elevats de deute públic i privat, en el

qual el PIB no fos positiu fins al 2017 i en el qual l’atur seguís per sobre del 27% en un «futur previsible». A més de

grans contradiccions, el FMI en el seu Informe no juga net, al no comptabilitzar el dèficit fiscal en tota la seva

amplitud, això és, incloent el caríssim rescat públic a la banca espanyola, que el propi informe xifra en 246.441 milions

d’euros.
Olli Rehn avisa que properament avaluaran en detall la reforma laboral espanyola
La

proposta de rebaixar els salaris un 10% va rebre el suport de la Comissió Europea (CE) en la veu del seu vicepresident

econòmic, Olli Rehn, qui cobra 22.963,55 euros al mes, a més d’un complement per a despeses de 911,38 euros, sense incloure

despeses de desplaçament, que són reemborsades.

Per una vegada, Govern, partits polítics i sindicats (alguns

d’ells havien pactat la reforma laboral exigida pel FMI i signat el Memorandum d’Enteniment) van expressar la seva oposició

a aquesta proposta, però Olli Rehn va tornar al socors del FMI i va escriure sense vergonya, el 6 d’agost, que “aquells que

rebutgin de forma instantània (la proposta de baixar salaris) carregaran sobre els seus muscles l’enorme responsabilitat

del cost social i humà”. Així, el senyor Olli Rehn, amb un toc de paternalisme, ens infon un sentiment de culpa. No obstant

això, molta gent a Espanya pensa que la culpa de l’enorme “cost social i humà” la tenen en primer lloc la seva organització,

la Comissió Europea, el FMI i el Govern submís de l’Estat espanyol.
El suggeriment del Fons d’aprofundir la reforma

laboral engegada el 2012, busca que les empreses puguin tenir més flexibilitat per a oferir reduccions de jornada i

salaris. Com diu Rehn en la seva carta ja esmentada, «el mes que ve avaluarem en detall la reforma laboral espanyola de

2012». Tot per a alleugerir les indemnitzacions per acomiadament i facilitar els ERO, com exigiria el FMI al Govern de

Yorgos Papandreu en un primer memoràndum de 2010 per a Grècia, país on les retallades de salaris no van aconseguir reduir

l’atur sinó tot el contrari.
Els manaments del FMI, pilars centrals del capitalisme sense fronteres

No hem de sorprendre’ns de tal recomanació del FMI, ni tampoc que hi doni suport la Comissió Europea. De fet,

cada any, en aplicació de l’article IV dels seus estatuts, una missió del Fons visita a les autoritats dels països membres

i distribueix les seves recomanacions, la qual cosa els permet seguir més de prop les polítiques econòmiques aplicades pels

respectius governs i influir sobre ells.
Les seves recomanacions, que constitueixen condicions als seus préstecs o

assessorament, continuen sent les mateixes des de fa dècades: Reducció o congelació dels salaris, reducció de les pensions

de jubilació, privatització de les empreses públiques, retallades en sanitat, educació i protecció social… En fi, tot el

que permet afeblir el fràgil estat del benestar, destruir la sobirania del país per a sotmetre’s als rics creditors i

deixar la màxima llibertat de moviment a les empreses privades.
Quina és la legitimitat d’una organització que

demana retallar salaris quan a la seva directora, Christine Lagarde, l’hi va pujar un 11% a la seva arribada al FMI per a

cobrar uns 323.257 euros anuals (441.980 dòlars), més un suplement per a despeses de representació de 57.829 euros (83.760

dòlars anuals), sense pagar impostos gràcies al seu estatut de funcionari internacional?
Parafrasejant a Bob Dylan, al que Olli Rehn cita en la seva infumable defensa del FMI, el responsable

d’assumptes econòmics i monetaris de la Comissió Europea podria reparar que «els temps estan canviant» i cada vegada són

més qui demanden reformes estructurals, sí, però per a institucions com el FMI i la CE.
Ja n’hi ha

prou de la impunitat de la qual gaudeixen els alts funcionaris de la institució, cal enjudiciar als seus responsables,

tancar les portes del FMI i construir un organisme internacional realment democràtic, que respecti el dret internacional i

que treballi per a una estabilitat financera al servei dels pobles i de les necessitats humanes fonamentals.

* F. Fafatale/ Jérôme Duval són periodista especialitzada en economia i membre del Comitè per a la Anulació del

Deute del Tercer Món (CADTM) respectivament. Article publicat a la revista Diagonal.