sirià.
Les grans revoltes que estan sacsejant el món àrab al Iemen, Algèria, Tunísia i ara Egipte han
enxampat a tothom per sorpresa. Són, sense cap dubte, un dels esdeveniments més rellevants del nostre temps i estan enviant
un clar missatge: no hi ha cap lloc del món condemnat a ser la joguina d’un dictador amb suport imperialista. Règims
extraordinàriament autoritaris com el de Ben Ali s’han mostrat completament impotents davant d’un poble en lluita unit i
amb determinació. Els que estan duent a terme aquestes revoltes són joves, treballadors, aturats, els
pobres, que estan reconfigurant el rostre de la regió, donant calfreds als capitostos a Washington i Tel Aviv. Ni totes les
armes reunides del règim de Mubarak ni tota l’ajuda militar nord-americana han pogut frenar l’extensió de la protesta. Els
rebels estan mostrant el poder del poble i de la classe treballadora quan s’uneix, la capacitat política de la gent comuna i
corrent per aixecar organismes de poder dual amb un clar instint llibertari i estan demostrant al món que ens trobem en una
era de canvi revolucionari. Hem sostingut un ràpid diàleg amb el nostre company i amic Mazen Kamalmaz, de Síria, editor del
bloc anarquista àrab
http://www.ahewar.org/m.asp?i=1385 que ens parla sobre la importànciad’aquest esplèndid desenvolupament polític .
1.
Sembla que tota una onada sobtada de protestes massives està sacsejant els fonaments de longeus règims opressius en el món
àrab … havia indicis que això podia passar?
Aquest és un dels aspectes més interessants de l’onada revolucionària
que s’està expandint pel món àrab, que arriba quan ningú l’esperava. Només uns dies abans de les manifestacions
multitudinàries a Egipte, la secretària d’Estat dels EUA, Hillary Clinton, declarava que el govern egipci era estable, i ara
res és estable a la regió: les masses es troben a peu ferm i tots els règims repressius s’esperen el pitjor. Hi ha qüestions
que comparteixen tots aquests aixecaments, que van passar inadvertits als règims, als estadistes i fins i tot els
intel.lectuals, com ara la ràbia que havia aquí, amagada, silenciada per la repressió dels Estats, la pobresa i l’atur
creixents … però els governs, tant locals com occidentals, van pensar que es podia mantenir aquesta ràbia sota control … ara
sabem el equivocats que estaven.
2. Quina és la importància de la sortida de Ben Ali del govern de Tunísia?
Aquest és tan sols el primer pas del que està per venir. Suposa el fet que el poble, el poble en lluita, pot desafiar
la repressió i vèncer. És molt aviat per parlar sobre el desenllaç final, tot és massa complex encara, però el poble ha
aconseguit ser conscient del seu poder real i encara està al carrer, de manera que la lluita encara es troba oberta a moltes
possibilitats.
3. Per on s’està estenent la revolta? ¿quins països poden experimentar revoltes massives?
Avui podem afirmar amb seguretat que qualsevol podria ser el següent. Potser Algèria, Iemen i Jordània siguin candidats
ferms, però hem de tenir en compte que una revolució a Egipte tindria un impacte grandiós a la regió, superant les pitjors
malsons dels dictadors i dels seus partidaris.
4. Quina seria la rellevància d’una revolució a Egipte, el segon
receptor d’ajuda militar nord-americana a tot el món?
Egipte és el país més gran d’Orient Mitjà i el seu paper
estratègic és molt important. És un dels principals pilars de la política nord-americana cap a Orient Mitjà. Fins i tot si el
vell règim sobrevisqués durant algun temps o si el nou règim fos pro-nord-americà, la pressió de les masses serà un factor a
tenir en compte d’ara endavant. Resumint, els EUA, el principal suport del règim actual, es ressentirà a causa de la revolta
de les masses egípcies.
5. Quin està sent el rol dels Germans Musulmans en aquestes protestes? ¿I de la vella
guàrdia de l’esquerra?
Un punt molt important d’aquestes manifestacions i revoltes és que van tenir un origen
totalment espontani i iniciat per les masses. És cert que els diferents partits polítics es van sumar més tard, però tot el
procés va ser en gran mesura una manifestació d’acció autònoma per part de les masses. Això també val per als grups polítics
islamistes. Potser aquests grups pensin ara que les eleccions podrien portar al poder, però amb les masses en revolta als
carrers és difícil, ja que es negaran activament a sotmetre’s de nou a un altre poder repressiu, però fins i tot en el cas
que això succeís, el poble no acceptaria en aquesta ocasió ser sotmès, mentre es mantingui fresca a la majoria la memòria
eufòrica de les cotes de llibertat que van aconseguir mitjançant la seva pròpia lluita. Cap poder podria forçar fàcilment a
sotmetre’s de nou a algun tipus de règim repressiu.
Una altra cosa que cal tenir en compte és que durant les
revolucions el poble és més receptiu a les idees llibertàries i anarquistes, i que la llibertat és la idea hegemònica del
moment, no l’autoritarisme. Alguns dels grups estalinistes només representen la cara més lletja del socialisme autoritari …
per exemple, l’antic Partit Comunista de Tunísia va participar al costat del partit dominant de Ben Alí en el govern format
després de l’expulsió del mateix Ben Alí. Un altre grup autoritari, el Partit Comunista dels Treballadors de Tunísia, va
participar activament en les protestes, però es van manifestar les seves contradiccions: quan Ben Alí va escapar va cridar a
crear consells o comitès locals per defensar el proces, només per retractarse poc després i cridar a crear un nou parlament i
govern. A Egipte és pràcticament el mateix, hi ha grups reformistes d’esquerra, com el Partit d’Unitat Progressista i alguns
grups revolucionaris de l’esquerra autoritària.
No puc dir amb exactitud quin és el rol dels anarquistes i
d’altres llibertaris -hi ha una creixent tendència comunista consellista al costat d’ells- a causa de la falta de comunicació
amb els nostres companys allà, però he de ressaltar el que s’ha dit abans: que aquestes revolucions van ser fetes
principalment per les pròpies masses. A Tunísia, els forts sindicats locals van jugar un gran paper en les últimes fases de
la revolta.
Vull parlar una mica més sobre els comitès locals creats per les masses, que són una de les
manifestacions més interessants de la seva acció revolucionària. Enfront del pillatge iniciat sobretot per la policia
secreta, el poble va crear aquests comitès com institucions realment democràtiques, com una competència real al poder de les
elits dominants i de les institucions autoritàries … a Egipte hi ha al dia d’avui dos governs, els comitès locals i el govern
de Mubarak que s’amaga rere els tancs i els rifles dels seus soldats. Això està succeint en una regió assolada per les
dictadures i l’autoritarisme … això és el grandiós de les revolucions, que transformen el món ràpidament. Això no vol dir que
la lluita estigui guanyada, per contra, això significa que la lluita real acaba només de començar.
6. Per resumir,
quin és el seu punt de vista sobre els esdeveniments? Què pensa que simbolitzen?
És el començament d’una nova era,
les masses s’estan aixecant i la seva llibertat està en joc, les tiranies trontollen … sens dubte, estem assistint al
naixement d’un món nou.
Nota de la redacció: Entrevista de Jose Antonio Gutiérrez a Mazen Kamalmaz, de Síria,
editor del bloc anarquista àrab http://www.ahewar.org/m.asp?i=1385. para el portal web http://www.anarkismo.net. . José
Antonio Gutiérrez Danton és investigador i analista del «Latin American Solidarity Centre» d’Irlanda, militant llibertari
natural de Xile, col.labora amb el Frente de Estudiantes Libertarios. Actualment resident a Irlanda, milita en l’organització
Workers Solidarity Movement (WSM). Participa en la publicació de Santiago de Chile «Hombre y Sociedad», i és codirector,
juntament amb Gabriel Rivas de la revista, també xilena, «Comunismo Libertario, revista de teoría, política y
historia».