en vies d’extinció, que ocupen els sindicats majoritaris i apunta les vies de superació del model que
representen.
sindicats majoritaris es vegin superats, en la seva acció, en els propers mesos no és altra que les limitacions que
acorralen a CCOO i UGT. I és que en les direccions d’aquests dos sindicats no s’aprecia cap capacitat de resposta que no
passi per complir burocràticament amb l’expedient de les protestes.
sindicats majoritaris. En les últimes setmanes les cúpules d’aquests s’han acontentat amb demandar del PP algun gest que
els permetés eludir la convocatòria d’una vaga general que, amb tota evidència, preferien esquivar.
decennis. L’inconvenient és que cap gest menor contribuirà a cancel·lar el vigor del principal: al mateix temps que la
negociació col·lectiva, vital per a donar sentit al treball de CCOO i UGT, sembla ferida de mort i mentre es perceben
agressions contra el propi dret de vaga, en altre terreny els desocupats, cada vegada més nombrosos, amb prou feines se
senten reconeguts –no pot ser d’altra manera– en els sindicats majoritaris.
l’anterior provoca es tradueix sovint en un desig descarnat de preservar una primacia que es considera en perill. A
l’empara d’aquest desig s’han multiplicat els cops de colzes i les acusacions de sectarisme i divisionisme llançades contra
altres forces sindicals competidores. A títol provisional només hi ha una dada moderadament positiva per a CCOO i UGT:
falten les notícies que adonin de moviments seriosos de contestació en la base d’aquests sindicats. Encara que les seves
direccions poden sentir-se moderadament còmodes, és fàcil endevinar el que l’anterior significa de cara al futur.
produeix, per sobre de tot, perplexitat. No acaben d’entendre que un Govern de la dreta trenqui un acord entre cavallers
que, malament que bé, demanava de CCOO i UGT moderació en les seves demandes, i acatament total de l’ordre existent, a canvi
de preservar raonablement incòlume el finançament públic d’aquests dos sindicats. I alguna raó, per una vegada, no els
falta: sembla com si el PP no hagués percebut que la conflictivitat laboral és sensiblement menor on aquests sindicats es
mouen a plaer.
terreny opcions sindicals, o parasindicals, més radicals i compromeses. En una consideració general aquestes opcions són
tres. La primera l’ofereix el sindicalisme de tall nacionalista que, amb pes innegable al País Basc i Galícia, es troba
present també a Catalunya i Andalusia. Encara que més contestatari i lluitador que el que avui suposen CCOO i UGT, el seu és
recelar pel que fa a la voluntat que moltes d’aquestes forces, a la defensiva, mostren pel que fa a la superació de
propostes de caire estrictament socialdemòcrata.
de la mà del sindicalisme alternatiu, en la majoria dels llocs anarcosindicalista. Els últims mesos ho han estat en aquest
món de compàs d’espera, entre la incertesa relativa al que estaven cridats a fer els sindicats majoritaris i una parsimònia
que en algun cas amaga dubtes sobre la pròpia militància. La tercera i última opció, en fi, arriba de la mà d’instàncies com
el 15M, de molt precària presència en el món del treball (encara que no faltin els assalariats que són quinzemaigistes de
cap de setmana). Salta a la vista que aquest tipus de moviments aporta, en la seva heterogeneïtat, actius interessants per
a la contestació. Aquí estan la presència massiva de joves desocupats i precaris, el designi d’estendre les protestes al
terreny del consum i una capacitat de mobilització que, diguin el que diguin, no ha minvat.
molts dels integrants de les classes mitges en procés de desclassament han abraçat un discurs radical mentre la majoria de
qui disposen d’un treball semblen tenallats, sense més, per la por: l’obligació passa per sumar els actius que procedeixen
d’aquesta classe mitja desclassada i dels sectors resistents del moviment obrer de sempre. Aconseguir-ho no és senzill.
Recuperar, per a això, el significat de dues paraules, explotació i alienació, prematurament arraconades, sembla
ineludible.
Polítiques de la Universitat Autònoma de Madrid. Article publicat al web de la revista Diagonal