Repassem les conseqüències de la
‘contrarreforma sanitària’ amb les últimes mesures aprovades pel govern espanyol i els canvis en el model de sanitat, unes
reformes sanitàries que formen part d’un llarg procés.
govern espanyol suposa un pas més –molt important– dintre de la contrarreforma sanitària que es ve realitzant des de fa
anys, i implica modificacions substancials en el model de sanitat pública universal, a més d’obrir vies per a futures
retallades.
Per a començar, vincula el dret a l’atenció sanitària a l’assegurament (exclou de l’atenció gratuïta
a qui no ostentin aquesta condició) i no estableix que aquest hagi de ser al règim general de la Seguretat Social, el que
deixa oberta la possibilitat de models d’assegurament diferents (orientats al desgravament fiscal d’assegurances
privades).
Recolzant-se en el discurs xenòfob d’un suposat abús, exclou de l’atenció integral als immigrants no
regularitzats, limitant-la a urgències, embarassos i als menors de 18 anys, a pesar que existeixen múltiples estudis que
demostren que els immigrants (regularitzats o no) utilitzen en menor mesura que els nacionals el Sistema Nacional de Salut
(SNS). A més, com la sanitat es finança via impostos, fins i tot els irregulars aporten amb impostos com l’IVA els seus
diners per al manteniment dels serveis públics. Es tracta d’una mesura inhumana, injusta, immoral, perillosa des del punt
de vista de la salut pública (augmenta el risc de focus de malalties infectocontagioses) i negativa des del costat dels
costos (al ser l’únic accés que els queda, s’incrementaran les visites a urgències).
Per primera vegada,
s’aprova el “copagament farmacèutic per a pensionistes” (10% del preu de les medicines) i l’augment “del copagament
farmacèutic per a la resta de la població”, segons teòrics nivells de renda. Així s’estableix un impost a la malaltia. La
protecció social, basada en la solidaritat dels impostos en funció de la renda, deixa de tenir efecte, obligant-se a pagar
més no a qui més tenen, sinó a qui estan més malalts.
Prestacions de la seva butxaca
També
s’anuncia el pagament pels usuaris de “medicaments per a símptomes menors”, sense definir quins, però que amb tota seguretat
seran medicaments útils i d’utilització freqüent (analgèsics, antihistamínics), que passaran a ser pagats per la butxaca
del ciutadà. S’instaura així mateix el pagament per una banda del transport sanitari no urgent, la dietoteràpia, etc. Què
passarà amb els malalts que precisen diàlisis o oncològics que realitzen diversos viatges setmanals?
No obstant
això, les actuacions sobre la indústria farmacèutica són testimonials i d’escàs impacte econòmic. En aquest sentit
existeixen mesures de lògica comuna i perfectament assumibles, com les compres a l’engròs i la distribució en els propis
centres sanitaris de la medicació prescrita; la creació d’una indústria nacional per als medicaments bàsics (com la tenen
les Forces Armades); la prohibició que la formació mèdica estigui en mans de les multinacionals; o fins i tot el no
finançament pel sector públic de tots aquells fàrmacs que es registrin, mesures que podrien estalviar milers de milions
d’euros, però que ni tan sols han arribat a plantejar-se.
El document sí que aprofundeix en el camí dels
‘incentius perversos’ justificats sobre la “racionalització (retallada) de la despesa” i la “competència –en lloc de la
col·laboració– entre professionals i centres”. Els nous models d’hospitals privatitzats incorporen incentius econòmics als
professionals que menys pacients ingressen, més altes donen o menys deriven als especialistes.
Els 600 milions
d’euros que segons el Govern espanyol s’estalviaran amb una suposada “coordinació entre serveis socials i sanitaris”, no
amaguen més que el tancament anunciat de més centres públics de llarga estada per a la derivació dels pacients crònics a
centres privats, com acaba d’ocórrer amb el tancament dels dos hospitals de crònics i pal·liatius de Palma de Mallorca.
Les mesures anunciades són, per tant, un pas més dintre del pla perfectament planificat que es porta desenvolupant des de
fa anys amb la complicitat de les cúpules sindicals i el suport imprescindible del partit ex socialdemòcrata. En grans
línies: d’una banda, es traspassen les parts rendibles del sistema per a lucre de tot tipus d’empreses, potenciant-se les
assegurances privades per a qui puguin pagar-se-les; i per una altra, es va articulant un sistema similar a l’antic de
beneficència per a exclosos, desocupats i treballadors.
La resposta està en la coordinació de les lluites
autogestionades i autònomes del poder, desoint els cants de sirena de l’esquerra ‘possibilista’, la postura de la qual es
limita a la crida i intent de captació del vot representatiu, ocultant que no hi ha tornada enrere i que l’Estat de benestar
no tornarà.
* Antonio Gómez Liébana és membre de la Coordinadora Antiprivatització de la Sanitat Pública de
Madrid (Cas Madrid). Article publicat a la revista Diagonal.