Des dels temps de Felipe González fins
als nostres dies, tots els governs i tots els grans partits (els que realment pinten una mica a l’hora de manejar els
recursos públics) s’han vist esquitxats per tants casos de corrupció que la llista ens ocuparia més espai del que
disposem.
Les estafes i
corrupteles descobertes (segurament hi ha moltes més que no han sortit a la llum) han tingut com inculpats a polítics del
PSOE, del PP, de CIU, del PNB, de CC i en nivells més modestos d’IU o dels aparells sindicals d’UGT i CCOO.
Però tampoc s’han lliurat de l’escàndol
altres institucions tan respectables, en aparença, com l’Església, les Forces Armades, la Justícia o la Corona. I és que, a
l’hora de gestionar els diners aliens, no hi ha grans diferències entre polítics que es defineixen d’esquerres o dretes,
espanyolistes o separatistes, laics o seglars: el que compta és veure quant es pot trincar i com pots beneficiar a familiars
i amics.
Per descomptat que sabem
que en la base d’aquestes organitzacions hi ha gent honrada que es mou per idees (amb les que podem discrepar, segurament)
i no per interessos personals. El que estem assenyalant amb fàstic és el fangar en que es revolquen en els últims temps les
castes dirigents.
Encara que en la
tumultuosa història espanyola la corrupció ve de molt lluny, la veritat és que en aquesta última etapa amb el PP s’estan
depassant totes les fites anteriors; tant la xifra de corruptes com les elevades quantitats dels reiterats saquejos a les
arques públiques, demostren que estem davant una colla de xoriços difícil de reunir en qualsevol altre temps o
lloc.
No hi ha diners del
contribuent que no estigui en perill d’acabar en els opacs comptes dels bancs suïssos o en qualsevol paradís fiscal. S’ha
saquejat amb absoluta desvergonya; des dels pressupostos d’ajuda a països empobrits a les partides per a serveis socials,
els subsidis a desocupats o les subvencions europees per al camp.
La societat assisteix, entre atònita i indignada, a la successió de casos
i noms il·lustres que van omplint el llibre marró de la infàmia, del gendre del Rei al cap dels jutges, passant per alts
càrrecs de totes les administracions, presidents de la patronal o d’aquests bancs que ja ens han costat al voltant de
450.000 milions d’euros, no hi ha racó de la vida política i econòmica on no sigui necessari entrar amb el nas tapat. Tal
és la pudor de totes les estructures del poder en aquest país (i en molts altres, clar).
Però el que fa encara més vergonyós
l’espectacle d’aquesta pirateria de luxe és que tots aquests personatges (que encara es passegen amb cotxe oficial i
assisteixen a recepcions) és que ascendeixin al rang de “molt presumptes” defraudadores i/o lladres després d’haver deixat
palès la seva incompetència per a resoldre els greus problemes socials que havien promès solucionar quan l’electorat els va
col·locar al timó de les institucions. No només ens han mentit, és que també ens han robat.
Que les corrupteles i el tren de vida
d’aquesta gent arribin al carrer simultàniament als sis milions de desocupats, els centenars de milers de desnonaments, les
retallades en sanitat, educació, pensions, ajudes socials, l’enèsima reforma laboral, la repressió policial i les multes
(solament als pobres que protesten) i tants altres etcèteres, ha elevat el malestar social i el rebuig majoritari a aquesta
malversació dels fons que es detrauen d’on més falta fan.
Per molt crèdula o apolítica que sigui una persona, és normal que es
cabregi quan veu que aquests mateixos tipus —amb dos o tres sous i altres tants xalets de luxe- que li demanen sacrificis i
li retallen ingressos i drets són els mateixos que ara busquen bastes excuses per a eludir aquesta presó de la qual, de ser
pobres, no es lliurarien.
Enfront
d’aquest desolador panorama, que podria llançar a la gent en mans d’opcions totalitàries encapçalades per algun líder
mediocre i oportunista, el que des de la CGT ens toca és intensificar el treball dels últims anys, reforçar el missatge i
les propostes de l’autogestió, saber estar al costat dels que sofreixen i lluiten, demostrar que la nostra organització sí
fa el que diu i és una eina més útil que mai.
Sense deixar d’afermar el sindicat, perquè és una garantia que les classes
populars puguin comptar amb instruments d’organització i autodefensa, hem de sumar-nos a tota aquesta mobilització social
que ha emergit des del 15M de 2011.
La CGT ha d’apostar per confluir, per compartir; per aportar la seva llarga experiència i les seves escassos
però preuats mitjans a aquest moviment que sap molt bé el que no vol —perquè tampoc li agrada el que hi ha- però que encara
segueix buscant models participatius i justs.
Si el caducat model capitalista es descompon, víctima dels seus propis
excessos, és necessari que des del moviment llibertari i l’anarcosindicalisme anem construint, al costat d’altres sectors
desafectes al sistema, un altre model de vida i de relacions.
Segurament no estem a la porta de la somiada revolució, però les
assemblees de barri, les plataformes i marees sectorials, els locals autogestionats, els horts ecològics, les cooperatives
d’autoocupació, els bancs de temps, els mercats de barata i tantes iniciatives com estan sorgint són passos que ens acosten
a la benvolguda utopia.
* Antonio Pérez Collado és Secretari General de la CGT del País
Valencià. Article publicat al núm. 265 del periòdic confederal Rojo y Negro.