… Els Privilegis de Banquers,
Empresaris i Especuladors de l’alié, garantits.
Els controladors aeris, amb
relació salarial i laboral amb AENA (empresa pública), des de sempre s’han considerat un col·lectiu “laboral” especial i
corporatiu. Defenien el seu, que no era poc, a causa de la seua alta qualificació i especialització, on la seua capacitat
contractual (força, contrapoder), va portar a aconseguir un Conveni on l’organització del treball : contractació, temps de
treball i preu pel treball, era controlat en gran part pels propis treballadors.
La patronal
pública (AENA), va negociar i va firmar este Conveni, i, no està altres recordar que els convenis col·lectius tenen força de
llei i la Negociació Col·lectiva al mateix temps que la Llibertat Sindical, són drets fonamentals. Els distints governs, bé
del PSOE, bé del PP, a través del Ministeri de Foment, són els firmants del Conveni Col·lectiu i estan obligats per llei, a
respectar i aplicar els mateixos.
Els Controladors aeris, en tota la seua pràctica laboral, mai s’han sentit part
integrada i solidària de les relacions laborals dels milers de treballadors d’AENA. No han barallat (i això que el seu
contrapoder i força és impressionant) solidàriament amb la resta de treballadors de l’Empresa Pública AENA. Són
senzillament, corporativistes i es mouen exclusivament pels seus interessos i drets. La seua ètica sindical és inmediatista i
la seua defensa d’una causa justa, es convertix en una sentència de mort del món que un vol defendre.
Esta lògica
corporativa i antisolidària, suposa col·locar-se davant dels drets dels seus semblants (treballadors/es com ells i elles),
suposa, al mateix temps, entrar en el segment dels “triats” i “poderosos” i al costat dels mateixos i suposa que la resta del
personal, treballadors/s’en general i les persones que utilitzen el transport aeri, quan barallen pels seus drets (i tenen
tot el dret a fer-ho), quan decidixen enfrontar-se amb el poder que els ningunea i viola les seues condicions contractuals,
és a dir el seu Conveni Col·lectiu, estes persones viatgeres i treballadors/es consideren que “ja era hora que se’ls llevara
els seus privilegis i ja era hora que el govern utilitzara mà dura (militar en este cas) per a acabar amb esta situació.
La indignació que sentim amb les actuacions del patró José Blanco (ministre de Foment) en les seues polítiques de
mobilitat i concepció del transport públic, derivant centenars de milers de milions públics a les grans empreses
constructores i privatitzant tot el públic per a seguir ficant-los en la butxaca de Banquers i Empresaris més i més milions,
ha suposat ràbia i fàstic, quan este “patró blanc”, per mitjà d’un decretàs es càrrec el Conveni Col·lectiu dels
Controladors Aeris i, no content amb això, firma un altre decret que diu totes les hores que han de treballar i, a més que
són hores efectives, segons el Ministeri i tot El Govern del PSOE.
El Govern en ple, tota la classe política
d’este país, per descomptat Banquers, Empresaris tenen no sols una doble moral (la mal denominada ètica de la
responsabilitat), sinó una Llei suprema (Constitució) i, una Llei Laboral (Estatut dels Treballadors), on els articles dels
drets fonamentals quan es tracta d’aplicar-los a certs col·lectius de treballadors (funcionaris, empleats públics i
treballadors de servicis essencials, etc.), en la qual cosa respecta a Negociació Col·lectiva i Llibertat Sindical, se’ls
raspallen, bé per decret, bé mà militar.
L’atemptat perpetrat la nit del 4 de desembre del 2010 contra els drets
laborals i les llibertats civils dels treballadors, no ha sigut dirigit només contra els controladors aeris, no, és un
atemptat en tota regla contra la Negociació Col·lectiva i la Llibertat Sindical.
Qualssevol dels milions de
treballadors i treballadores que treballem en servicis essencials : transport, energia, sanitat, etc., podem ser
militaritzats si empresaris, banquers i el seu Govern de torn, així ho consideren, quan ens trobem en una vaga legítima en la
defensa dels drets laborals i socials.
Qualsevol empresari (privat o públic), haurà pres bona nota de com de la
nit al dia, la Llei que és igual per a tots, és canviada a gust del govern i només afecta qui ells diuen. El fet que les
hores de treball efectives vinguen definides per llei, no ha sigut obstacle perquè el govern decidisca el contrari. El fet
que per Llei vinga definit el dret de sobra efectiu, no és obstacle perquè diàriament, en els servicis essencials, El Govern
i les Administracions Públiques, dicten decrets (segons els redacten els patrons), que deixen en aigua de borratges el dret a
la vaga en servicis com a RENFE, AENA, METRO, AUTOBUSOS, ENERGIA, etc.
Resulta indecent, immoral i nauseabund, que
s’exigisquen responsabilitats als treballadors que fan vaga efectiva en defensa dels seus drets i la seua dignitat i damunt
es cas carnassa a la “opinió pública”, dient que són uns privilegiats.
La “opinió pública” primer havia de tindre
memòria : en este país els 500 membres dels Consells d’Administració de les 35 Empreses més poderoses (Santander, BBVA, ACS,
Corte Inglés, FCC, Acciona, Endesa, Gas Natural FENOSA, etc.) guanyen de mitja un milió d’euros cada u. Els presidents i
consellers Delegats d’eixes Empreses (35), solen tindre salaris de més de 2,5 milions d’euros i plans de pensions de més de
20 Milions d’Euros.
La “opinió pública” havia de tindre memòria i tan poc tanta, per a saber i recordar que la
crisi financera és responsabilitat única de banquers i empresaris, que amb el seu bo fem, les seues especulacions
immobiliàries, les seues especulacions sobre matèries primeres, aliments, etc., han arrossegat a l’economia productiva i,
estan “robant” diners públics a cabassades (es xifra en més de 7 bilions d’euros a nivells mundials) que els governs ens
lleven dels salaris, de les pensions, de les prestacions de desocupació, de les necessitats socials, per a pagar-los a ells
interessos de més del 7% d’un deute contret con ells, banquers i empresaris (mercats), perquè els diners que els van donar
els Bancs centrals a l’1,75% perquè reactivaren l’economia, són els mateixos diners que presten als governs i els cobren el
7%.
La “opinió pública” haguérem de tindre un molt de dignitat i vergonya i exigir responsabilitats als verdaders
privilegiats i responsables de la barbàrie en què ens trobem (banquers, empresaris, caps de govern i polítics) i exigir un
Decret Civil (mai militar) per a ficar en la presó per a tota la vida als que condemnen a quasi 5 milions de persones a la
desocupació i a la pobresa. Als que obliguen a treballar per menys de 1.000 euros al mes i ja som quasi 11,6 milions
d’assalariats. Als que acaparen més del 70% de la riquesa d’este país i no representen ni el 2,6% de la població.
No sols els drets laborals i socials han sigut arrabassats per decrets o lleis : Decretazos de Retalls en salaris,
pensions, ocupacions, ajuda a la dependència, etc., Reformes Laborals, Privatitzacions d’Empreses Públiques, Privatitzacions
de les Pensions, de la sanitat, de l’educació, desnonaments de les vivendes on les persones habiten, etc.), sinó que ens han
arrabassat la capacitat de tindre un pensament lliure, de ser crítics, de no doblegar-nos davant del poder, els poderosos i
les seues construccions falses de la realitat.
Este és el problema més significatiu i de no variar la construcció
del pensament cap a la llibertat, cada vegada ens trobarem no sols més domesticats i doblegats, sinó que ens trobarem
“competint uns contra altres” pel cada vegada més escàs, al mateix temps que ens orientem cap a una ètica de la
irresponsabilitat que accepta un capitalisme suïcida en el terreny ecològic (canvi climàtic, model productiu insostenible) i
en el terreny polític, soterra la sobirania popular i la democràcia social.
Desiderio Martín Corral