Al director Juan Felipe li agrada posar el dit en la nafra. Armat d’una càmera i un micro, el 2011 es va atrevir a explicar la història de ’Indomables’ , el moviment llibertari explicat a través de les protagonistes de la història. Ara reapareix amb ’El tiempo de las cerezas’, un documental que aborda una altra aresta de la transició, des d’una òptica llibertària. En 67 minuts esbudella el moviment llibertari, preguntant-se per les condicions del seu auge entre 1977 i 1979 i el perquè de la seva caiguda.
Juan, què t’impulsa a explicar aquesta història?
El temps de les cireres neix de la necessitat d’aclarir conceptes molt confusos en el moviment llibertari. Penso que no es té molt clar per què el moviment llibertari ara com ara està on està, amb tan poca incidència social, i això és per alguna cosa. No es pot donar la culpa solament als aparells de l’Estat, sinó també a la nostra pròpia impericia com a anarcosindicalistes. Intento esbrinar, des de dins, què ocorre en el moviment llibertari perquè passi de ser un moviment de masses amb una empenta increïble a la gairebé marginalitat en, amb prou feines, dos anys (1977-79). Això perquè en la meva anàlisi i en la meva pròpia evolució personal arribo a la conclusió que cal trepitjar el present mirant al futur de cara, i al passat pel retrovisor.
Com va ser el procés creatiu de la pel·lícula? De quina idea comences?
Tenia més o menys un esquema mental de què volia explicar, encara que em solc deixar portar bastant per les pròpies històries. Però, a poc a poc, vaig començar a adonar-me que el documental tenia bàsicament que trencar amb dos conceptes erronis sobre el moviment llibertari, que al llarg del documental van anar quedant clars. El primer concepte erroni va ser pensar que el moviment llibertari estava ancorat exclusivament en l’anarcosindicalisme i les seves sigles. Durant anys hem pensat que això era el centre i la perifèria del moviment llibertari, i resulta que investigant per al documental, i a través dels testimoniatges que vaig recollint, m’adono que no, que hi ha vida llibertària més enllà de l’anarcosindicalisme. L’altre concepte erroni és que mai vaig creure que la participació o no en les eleccions sindicals era un element tan decisiu com per trencar una organització. I menys una ruptura que encara avui perdura i produeix tants ressentiments. Sempre he pensat que les lluites internes eren més de famílies que d’estratègies. Des de la derrota del 39, les lluites internes en l’exili del moviment llibertari (CNT-FAI-FIJL) van ser demolidores.
Van col·laborar tots?
En la mesura en què començo a contactar amb gent, uns volen parlar i uns altres no. Aquí es produeix un fenomen molt curiós entre les dones que senten que la seva participació no és clau i prefereixen no sortir en el documental; i d’altra banda, estan les persones que segueixen amb els ressentiments. Jo volia tenir pluralitat en les entrevistes i per això hi ha 18 testimoniatges. Però al món llibertari tenir 18 entrevistats és tenir 18 opinions. No necessàriament contraposades, ja que si un et diu que és blanc, l’altre et diu que és rodó.
Altres llibertaris
En aquest procés de redescobriment en les causes de l’extinció d’aquesta eclosió llibertària et trobes amb altres llibertaris…
Clar, és que existia vida “més enllà” de l’anarcosindicalisme (riu). Quan vaig conèixer per exemple a Pepe Ribas, em vaig adonar de la importància de les Jornades Llibertàries del Parc Güell a Barcelona al juliol de 1977. Allí es produeix realment una eclosió del moviment llibertari que està recolzat per un munt de gent que vol canviar la societat des d’una òptica anarquista i llibertària i que són més aviat hereus de Maig del 68: els feminismes, ecologismes, lluites en defensa de les drogues il·legals, alliberament sexual, etc. Tot això conflueix allí amb una intenció clara: anem a crear la nova CNT que signifiqui l’eix transformador d’aquesta societat que no ens agrada. Però finalment no hi ha una comunió i aquí es trenca tot. Passa un temps i és al Vè Congrés de la CNT quan tot es va a la merda. Aquesta falta de comunió es veu també en l’enregistrament dels debats del Saló Diana (1977)) on ja s’evitava el debat. L’anarcosindicalisme no va voler abordar aquell present. Tot girava entorn d’un passat gloriós.
Va ser el Cas Scala el tir de gràcia al moviment llibertari?
Té diverses lectures, però sens dubte, és el barret que se li posa al moviment llibertari abans de portar-ho al patíbul. El Cas Scala i la demonització que es fa del moviment llibertari donaria per a un altre documental. A ningú se li oblida que les quatre persones mortes en l’incendi de la discoteca Scala de Barcelona eren precisament de la CNT, però a més, jo agregaria el malament que es va gestionar aquesta situació que va acabar finalment amb la mort del moviment. Va faltar reacció, com en tot: mentre s’estava discutint que si la lluita armada o no, els sindicats s’estaven buidant. Encara que també haig de dir que després de la mort de Franco els sindicats es van omplir d’una manera artificial amb molta gent que no entenia l’estructura i les lluites i que pensava que solament per tenir un carnet i pagar les quotes ja era sindicalista.
Com ha estat acollit el documental per les persones que van viure l’època?
Hi ha hagut de tot, en la gent jove ha caigut molt bé perquè entenen que totes aquestes lluites actuals tenen un perquè i una herència. Ara entenen coses, processos. Entre la gent que va viure els esdeveniments hi ha molts que ho agraeixen i ho viuen amb certa emoció, com un senyor a València que després del documental va dir “per fi puc explicar la meva versió del Vè Congrés de la CNT perquè no m’han deixat en vint anys”
Què significa ser llibertari avui?
És complicat perquè vivim un món que ens estreny amb altres armes diferents a les quals ens amenaçaven en el passat. És una filosofia, una forma d’entendre la vida en la qual no necessites que et diguin quin és el teu paper. D’altra banda, en el dia a dia cal acceptar que ens agraden les comoditats; llavors jo diria que més difícil que ser llibertari avui dia és ser coherent.
* Entrevista realitzada per Carolina Espinoza Cartes publicada al diari Público.
http://blogs.publico.es/universidad-del-barrio/2016/02/11/de-cerezas-y-libertarios-por-carolina-espinoza-cartes/