Ha estudiat el grup Mujeres Libres i
del seu paper dins del moviment llibertari.
amb la lluita per la igualtat de gènere, som el producte d’una societat patriarcal i aquests valors estan molt
interioritzats”.
“A diferència de la revolució soviètica, aquí, la revolució va créixer des de baix, fruit de 70
anys de preparació mitjançant sindicats, ateneus llibertaris, l’escola racionalista…”
Ackelsberg (Nova York, 1946) és professora de ciències polítiques a l’Smith College de Northampton (Massachusetts). El seu
interès per les relacions de gènere va cristal·litzar en un llibre que recull el testimoni del grup de dones Mujeres
Libres, que durant la Guerra Civil es va autoorganitzar per defensar els seus drets i jugar un paper actiu dins del
moviment llibertari. El mes de juny d’enguany va visitar Barcelona per participar en una sèrie d’actes d’homenatge a un
col·lectiu pioner pel que fa a l’amplitud i radicalitat de les seves propostes.
Quines són les
aportacions més destacables del col·lectiu Mujeres Libres que ha incorporat la lluita feminista avui, tant en
l’aspecte teòric com en el pràctic?
L’aportació més important va ser contextualitzar les desigualtats entre
homes i dones dins del moviment anarcosindicalista de l’època, que lluitava contra les jerarquies en general: de gènere, de
classe, la religió… Molts moviments feministes d’aquell moment –i també els actuals– no plantejaven quina era la situació
de la dona dins del sistema interrelacionat de jerarquies, però Mujeres Libres ho tenia molt clar, tant en l’àmbit
teòric com en el pràctic.
Llavors, podem dir que aquell
col·lectiu de dones es va avançar al seu temps?
Sí, perquè en aquella època de revolució social els moviments
feministes van considerar que la participació de la dona en el món del treball era una necessitat provocada per la guerra,
però que això no havia de ser sempre així. En canvi, per a Mujeres Libres, era imprescindible que la dona participés
plenament en tots els àmbits de la societat. En aquest context, la preparació de la dona per al món del treball era una
part molt important de la seva tasca. De fet, l’educació era el centre de les activitats del col·lectiu, creien que la
ignorància incapacitava l’individu. Per això, el primer que calia fer era combatre l’analfabetisme perquè les persones
poguessin comprendre què passa al món. Això encara es veu molt clar avui dia, com a mínim als EUA, on hi ha taxes
d’analfabetisme funcional molt altes i molta gent es desentén dels últims esdeveniments polítics i socials.
Quin paper van jugar les publicacions i els grups de suport mutu i estudi en aquell moment d’efervescència
cultural?
La revista Mujeres Libres es va difondre arreu del país que va quedar sota control republicà.
També van fer programes de ràdio, excursions al camp, van participar en conferències i congressos i van escriure articles
per a la premsa anarquista per difondre les seves idees entre les dones, però també entre els homes. La societat no es
podia canviar únicament mitjançant les dones, calia la participació de tothom. Els homes havien d’entendre que aquest tipus
de canvi era necessari i això, elles, també ho tenien molt clar.
Una figura mítica com
Durruti, però també molts altres dirigents anarquistes, defensaven que les dones no havien d’anar a lluitar al front. Com
vivien aquest debat les dones del col·lectiu Mujeres Libres que vas poder conèixer i entrevistar
personalment?
Algunes eren molt fortes, volien participar i anar al front, tot i que la majoria no ho van fer
i es van quedar a Barcelona o a Madrid. Durant els primers dies de la revolució, aquestes dones van estar lluitant a les
barricades i també van proveir els combatents. Les poques que van anar al front es van trobar amb situacions difícils, ja
que molts soldats les prenien per prostitutes. Mujeres Libres volia ajudar els milicians i les milicianes i la majoria van
portar a terme la seva tasca a la rereguarda: es tractava de mantenir les fàbriques, els hospitals, les escoles –en
definitiva, la vida de la gent durant la guerra– i, al mateix temps, promoure la revolució social.
Un
altre tema de debat important de la revolució de 1936 és que no feia falta lluitar pels drets de les dones, ja que, si
triomfava la revolució, sorgiria una nova societat i ja no caldria preocupar-se per la discriminació de gènere. Què en
pensaven aquelles dones?
Hi estaven totalment en desacord per diverses raons. Per començar, hi ha un concepte
sorgit de la teoria de l’acció directa –que formava una part molt important del moviment anarcosindicalista– que diu que una
revolució ha de créixer des de baix i mitjançant les activitats de les mateixes persones. Cal tenir en compte que, en
aquells anys, les dones estaven força sotmeses i, per poder capacitar-les, era necessari mobilitzar-les des del primer
moment. Si no, el dia després de la revolució, ningú no estaria preparat. La nova societat no era un regal que cauria del
cel, sinó que s’havia d’anar alimentant i cuidant.
I tu, personalment, què en
penses?
Les revolucions i els moviments socials tendeixen a dir que l’endemà de la revolució tot estarà
solucionat, però això no és així. La revolució s’ha de viure per poder crear les condicions d’una nova societat. S’ha de
lluitar, però, alhora, també s’ha d’anar canviant la manera de viure. Si no, la gent no entén per què lluita.
Fins a quin punt les organitzacions llibertàries actuals continuen reproduint, a la pràctica, els patrons de
dominació patriarcal clàssics?
No estic molt al dia d’aquests temes, però, pel que he sentit els últims dies,
el problema dels rols continua existint. Els homes segueixen dominant els sindicats, les dones no tenen gaires llocs de
responsabilitat i, a vegades, no se les pren seriosament. Aquest va ser el problema que va tenir Mujeres Libres i
molts dels moviments feministes que han vingut més tard. Tot i que el moviment llibertari d’aquella època i l’actual està
compromès amb la lluita per la igualtat de gènere, tots som el producte d’una societat patriarcal i aquests valors estan
molt interioritzats. Hem d’estar molt atentes per treure’ls cap a fora.
La Guerra Civil és un període
històric que sovint ha fascinat la historiografia i la literatura del món anglosaxó. Per què?
La Guerra Civil
no va ser només una guerra, hi havia una revolució social… i no hi va haver gaires experiències revolucionàries d’aquest
tipus protagonitzades pel poble. A diferència de la revolució soviètica, aquí, la revolució va créixer des de baix, fruit de
70 anys de preparació mitjançant sindicats, ateneus llibertaris, l’escola racionalista… La gent d’aquí estava preparada
per fer una revolució, que al final es va produir: es van col·lectivitzar les fàbriques i les terres agrícoles i, fins i
tot, molts ajuntaments.
Llavors, el que es va aconseguir –encara que només fos durant uns mesos– va anar molt més
enllà del que s’havia fet en altres llocs. Una de les dones de Mujeres Libres que vaig entrevistar em va dir que
aquests anys que va viure de revolució van ser els més importants de la seva vida. I quan parlo amb aquestes persones, la
seva experiència increïble m’entra al cor. Sents una part molt petita del que elles van poder experimentar, era una mena de
somni. Va passar el mateix amb els brigadistes internacionals: potser no van viure tota la revolució, però segur que van
experimentar una cosa fora del normal, ja que no estem parlant d’un exèrcit regular com els altres.
I a
tu, què et va impulsar a investigar aquest moment de la història i, concretament, l’experiència del col·lectiu Mujeres
Libres?
Estava interessada en la literatura i la història d’Espanya, suposo que perquè, a l’escola primària,
vaig començar a estudiar castellà. A la universitat, em va captivar la història de l’anarquisme agrari andalús, potser
perquè sóc una revolucionària de cor i aquest tipus d’experiències fan créixer les possibilitats que la gent porti a terme
una acció comuna. Més tard, vaig descobrir la teoria anarquista i vaig poder ajuntar-la amb la dimensió pràctica.
Inicialment, em vaig interessar molt per les col·lectivitzacions i com la revolució social va canviar les relacions entre
les persones i, específicament, les relacions entre dones i homes. Al final de la dècada de 1970, vaig venir aquí per
entrevistar-me amb homes que havien participat de les col·lectivitzacions, però ningú no volia parlar d’aquestes relacions
ni de les activitats de les dones, era com si no haguessin existit. Primer em vaig desanimar una mica, però, després, vaig
conèixer algunes persones que em van posar en contacte amb dones del col·lectiu Mujeres Libres, que després vaig
entrevistar per al llibre.
* Entrevista realitzada per Carles Masià aprofitant la presència de Martha
Acklsberg a Barcelona en un cicle de xerrades organitzades per CGT i Dones Llibertàries, publicada al núm. 281 del
setmanari Directa
Dones lliures a contracorrent
Soledad Estorach, Conchita Liaño, Teresa
Claramunt, Amparo Poch, Mercedes Comaposada… Són els noms d’algunes de les dones que van formar part de Mujeres
Libres, que a partir de 1936 es va organitzar per promoure l’emancipació de la dona i preparar-la per als nous horitzons
que obria la revolució social, de la qual participaven activament.
Van editar una revista amb el mateix nom i
van dur a terme activitats molt importants de formació, com ara les que desenvolupaven al Casal de la Dona Treballadora a
Barcelona. També s’encarregaven d’organitzar una mena d’escoles bressol volants per tenir cura de la mainada de les
afiliades, que, d’aquesta manera, tenien temps per estudiar i participar políticament. Per tot plegat, van tenir una funció
molt important a l’hora de bastir un moviment de dones d’arrel llibertària i obrera: no es definien com a feministes, ja
que en aquells moments el concepte s’associava a la lluita dels sectors més benestants de la societat per obtenir alguns
reconeixements, com ara el dret de vot o ascendir professionalment.
Les seves activitats, però, no sempre van ser
ben vistes pels companys llibertaris –ni tampoc per part de moltes companyes–, que no veien la necessitat de crear una
organització separada perquè creien que podia restar força al moviment anarquista i desviar l’atenció. Moltes d’aquestes
dones estaven afiliades a la CNT o a les joventuts llibertàries, però Mujeres Libres –que va arribar a comptar amb
20.000 adherides– no va ser acceptat com a grup integrant formal del Consell General del Moviment Llibertari amb la resta
d’organitzacions, tot i que, finalment, en un dels congressos, va tenir torn de paraula perquè li va cedir un dels afiliats
a la CNT.
Tot això apareix documentat a Mujeres Libres. El anarquismo y la lucha por la emancipación de las
mujeres (Virus, 1999), un llibre que Ackelsberg va publicar en anglès a principis dels 90. Ackelsberg va recordar el
llegat del col·lectiu en unes jornades d’homenatge organitzades a Barcelona el 28 i 29 de juny per la CGT, en què també es
va poder veure el documental Indomables. Una historia de mujeres libres (Zerikusia, 2011).