Entrevista a Pep Cara, militant compromès, dinamitzador de pràctiques i idees anarquistes.

veiem sovint aquesta entrevista l’hem fet per correspondència.

visiteu el seu bloc Rebequeries: www.berguedallibertari.org/pepcara

d’Administració i Serveis (PAS). A la UB la meitat dels treballadors són temporals, alguns de fa anys —com a molts altres

organismes públics—. Aquesta recollida estava emmarcada en les accions que diverses persones precàries vam impulsar per

evitar els acomiadaments que, cada tres mesos al llarg del 2011, ha anat anunciant la UB. Ho vam impulsar diverses

precàries al marge dels sindicats tot i estar recolzats principalment per la secció de la CGT de la UB de la qual formo

part. El conflicte segueix viu i no pinta bé. Més enllà de la manera de procedir de la UB: irracional, autoritària, opaca i

contrària a la raó; a mi, personalment, m’ha fastiguejat molt més l’actitud de la majoria, que no totes, les companyes de

feina. Creuen que l’obediència té premi i s’equivoquen. Aquesta és la pressió més gran, el desengany.

als Maquis va començar a diversos punts de Catalunya l’estiu de 1998. El Joan, de la Llagosta, un militant hiperactiu i una

gran persona va plantar la llavor, venint a l’Alt Llobregat —entre altres llocs— a escampar la idea de la marxa. Va passar

per Sallent durant la jornada de record d’Agustín Rueda en el vintè aniversari del seu assassinat a Carabanchel. Sallent

s’apuntava a la Marxa, Berga també ens afegíem i altres ciutats i pobles de Catalunya. Des de llavors, a Berga, cada any

hem fet actes d’homenatge als maquis, els seus col·laboradors, les seves idees i les seves accions. També hem participat en

els actes que organitzen altra gent, com els Trinxats de Lleida o els organitzats a Barcelona, pels companys de Bronka o la

CNT de J. Costa o Negres Tempestes, entre d’altres.

reparteixo, de vegades maqueto, vaig a assemblees. En fi, una persona més del grup. Per mi és un projecte

prioritari.

ateneus, centres socials, centres de documentació, etcètera. Un dels projectes principals que vol tirar endavant és el

catàleg col·lectiu d’aquestes biblioteques. Un projecte molt ambiciós, important i molt útil. Perquè els nostres llibres

estiguin a l’abast de tothom que tingui interès a llegir-los, sense intermediaris ni especialistes. La cultura per a una

persona que vol alliberar-se o s’està alliberant és important, un ingredient bàsic per esdevenir una revolucionària. A

Berga formem les persones que volen catalogar amb la base de dades col·lectiva (un programa professional i lliure, el PMB).

Si ens ho prenem seriosament en uns anys aquest catàleg pot ser una realitat i els nostres textos, fanzines, llibres,

periòdics, etc., seran a l’abast de totes!

Llibertat, una de les organitzacions on milito. Existeix des de l’any 2004, des del 2006 amb el programa wordpress i vol

donar a conèixer les notícies socials de la comarca i les informacions anarquistes d’arreu a la comarca. Actualment

treballem per unir-nos amb els companys de Sallent, Manresa i Navarcles com vam fer amb el pèsol negre, per fer una cosa

conjunta, entre més persones i col·lectius.

calvados…, no Txema no. D’altra banda, espero que qualsevol secretari general de CGT i el seu SP no pugui canviar res més

que l’afavoriment i l’efectivitat a l’hora de fer tasques de coordinació entre sindicats i comportar-se de manera exemplar.

Crec que és l’únic que pot i que ha de fer. Les altres coses que necessita l’organització (acabar amb el frontisme estèril,

ser més que estrictes amb les hores sindicals i els alliberats i afavorir el rejoveniment de l’organització) no són coses

que depenguin ni d’un secretari general ni d’un SP, depenen de tots i jo no veig al personal per la labor.

tot va més enllà. Cadascú posaríem més textos d’allò que a nosaltres ens interessa, clar, i de fet crec que ho tenim fàcil:

escriure i enviar-los-hi el material. D’altra banda, hi ha articles que no m’agraden, i espero que sempre sigui així, si

m’agradessin tots els articles voldria dir que no és el periòdic d’una organització àmplia i plural sinó el d’un grup

determinat. Per això ja hi ha altres publicacions i la possibilitat de fer-ne més. Conec perfectament la feinada, sovint

ingrata, que comporta fer un periòdic, no ho dic per dir: el col·lectiu que fa aquest diari ho fan molt bé de fa

anys.

fer-la vaig pensar que ja havia dit tot el que podia dir, ho vaig veure clar. L’altra va ser fa poc i per culpa de parlar

amb tu segueixo fent-la. No se pas si duraré gaire més. Moltes columnes de les que he fet són bastant fluixes, per dir-ho

finament. Algunes sí que m’han agradat, clar.

temàtica social des d’òptica anarquista o del mateix moviment anarquista. Va ser el Pau Juvillà de la CGT de Lleida qui hem

va convèncer a fer-la. Miro de parlar o de temes importants de darrera hora que afecten tota la societat o també de temes

específicament anarquistes que de vegades —no sempre— no tenen prou espai al Catalunya.

escrit bastant sobre memòria històrica, també sobre pensament únic, també dins els moviments socials. Sobre Berga i tot el

que passa en l’àmbit social, d’agressions al territori, en l’àmbit laboral… Sobre casos repressius que afectin a companyes

anarquistes, siguin de la tendència que siguin, per mirar de donar a conèixer aquests casos, gairebé de qualsevol cosa. De

vegades de coses que m’agraden i de vegades també fent com de periodista, perquè és un tema important tot i que potser no em

ve molt de gust d’abordar-lo. He escrit bàsicament a mitjans llibertaris com el Pèsol Negre, el Catalunya, En Veu Alta, L’Enciclopèdic, Silencio

Tóxico, també directament a webs com el Berguedà Llibertari o el meu bloc i també a mitjans d’àmbit local. Escric a

qualsevol lloc, perquè sempre vaig amb presses cosa que hem sap molt greu perquè sé que puc fer anar malament el maquetador

o el coordinador i això no m’agrada.

Ester Borràs en diverses edicions de llibres, és una feina lenta. També amb l’Agenda Llibertària 2012, ara mateix anem a

corre-cuita perquè se’ns tira el temps a sobre i l’hem de treure ja. Pel que fa a la biblioteca els llibres ja els tenim

catalogats ara ja estem amb la catalogació de la premsa. Des del centre i l’Ateneu Columna Terra i Llibertat no parem massa

la veritat. Igualment volem finançar-nos sense haver de dependre de la venda d’alcohol, com la majoria de grups fan o fem,

això no és una cosa d’ara mateix, bé de cinc anys enrere, cada cop depenem menys econòmicament de la venda de begudes per

la Patum i si tot va bé, espero que aviat ens financem totalment al marge d’aquesta lògica per mi és perversa i en la qual

sovint ens veiem immersos els grups anarquistes. I bé, seguim programant actes culturals a Berga.

tenim un parell de conflictes oberts, en aquest any de vida hem mirat d’organitzar-nos una mica i de ser un mínim de gent,

no és fàcil. L’àmbit laboral fa temps que no és una lluita central i tenim poc marge de maniobra, tanmateix cal apurar

aquest «marge» al màxim. Les característiques sociolaborals de Berga implica una lluita d’acció directa força clàssica:

petites empreses on no hi ha representants dels treballadors, etc. És un dels projectes difícils.

anarquistes.

però no em comprometia. Un cop compromès no he parat. No dic que sigui una bona cosa, però crec que si t’hi poses, t’hi

poses.

cal tenir una participació activa, pensar en els interessos del grup i en els teus que per sort sovint coincideixen,

assumir responsabilitats i portar-les a terme. Segurament, primer cal ser honest amb un mateix i saber que vols fer, en

quina mesura, etc. No tenir actituds especulatives que frenin els altres, etc.

La Conjura de los Necios. Aquest estiu amb la segona part de les memòries del Jean-Marc Rouillan

simplement he flipat.

paràsits (actituds de persones), vicis (maneres de fer), prejudicis (dogmes), poca organització, etc. Em sap molt greu que

la Xarxa Anarquista (2007-2009) no reeixís i, tard o d’hora caldrà tornar-hi. Per sort hi ha anarquisme fora de les

organitzacions tradicionals.

Manresa, Sallent, Navarcles i Berga. El Senzill. També companyes de Bronka, de la marxa-homenatge als maquis, dels Trinxats,

de l’assemblea del Vallès. M’inspira la gent que s’ho curra, que treballa per allò que vol. Anarquistes sense adjectius que

tot i les contradiccions de la vida, no paren de fer coses. En canvi no suporto els que donen lliçons i no foten res, els

que viuen de rendes, els que obstaculitzen la feina dels altres. No m’agrada el purisme immobilista, ni el reformisme de

tot s’hi val. Detesto el frontisme irracional, el paternalisme, el bonrollisme, etc. Pel que fa a personatges històrics,

també tants com vulguis i fins i tot de suposadament contraposats.

després crec que cal certa flexibilitat a l’hora d’aplicar-los. Dir això i no dir res, segurament, és el mateix. Sí els

principis o la seva aplicació, no ens deixen lluitar contra la injustícia o ens porten a la inacció, no em valen. Si no

tenir-los en compte ens porta a un tot s’hi val, tampoc m’interessa el tema. És complicat, tant en projectes col·lectius com

quan ens ho apliquem a la nostra vida. Però clar, aquesta és la gràcia.

molt a dir, però moltes estic segur que no voldran ser entrevistades. Així que les que tinc segur el no, m’estalvio de

dir-te-les tot i que són la rehòstia. Bé, no se, jo entrevistaria al Pere Gener i el Marc del sindicat de Sallent i al Juan

Pedro dels Amics d’Agustín Rueda, al Xavier Oliveres de Navarcles, a la Txell que d’energies en tots els sentits ens sap

moltíssim, a les companyes que fan el fanzine Silencio Tóxico de Ponent, al Roger un dibuixant de talent

incalculable, a les companyes que de fa poc porten l’Ateneu Llibertari de Sants, a la Xus de la secció sindical de la UB,

algú de Ràdio Bala de Manresa, a la Carmen de la llibreria la Rosa de Foc, al teu amic Jean-Marc Rouillan, a la gent del

Pilum de Sort, algú de l’editorial Aldarull i també d’Anòmia, ah! i de l’Assemblea Llibertària del Vallès Oriental; en fi,

no ens els acabarem pas.

de les companyes manresanes. Ara han fet a Bogotà el Centro Social la Grieta, vam fer un dinar per treure diners per mirar

d’ajudar-los i el 16 de novembre hi farem una xerrada: «Resistencias libertarias en Catalunya: De los maquis al MIL i los

GARI» i tinc el plaer d’anunciar-te que hi xerrarem tots dos!

teoria, la unificació de l’anarcosindicalisme en una sola organització és perfectament possible. Tot i que a la pràctica,

tenint en compte la gent que som, és totalment impossible. Potser amb el temps serà simplement ineludible, quan la

patronal, en sentir-se tant forta, i l’estat canviïn el model sindical traient les eleccions i les subvencions. Això seria

el millor que ens podria passar, tot i que la unificació seria igualment difícil, com dic, per la gent que porta els

anarcosindicats. Pel que fa al moviment llibertari no sindical, crec que falta un mínim de coordinació o organització, però

no clàssica, simplement coordinació, veure’ns les cares amb més freqüència i tirar alguns projectes en comú, sense que

calgui cap gran organització.

triomfat. Tampoc les crítiques al treball donen massa alternatives. Les crítiques mútues dels anarcosindicats eren força

encertades: la CNT amb els anys ha perdut presència al món del treball i una mala interpretació del purisme l’ha portat a

la inacció mentre que la CGT ha esdevingut un sindicat massa delegatiu, massa integrat en un model que diu rebutjar i,

encallat com la CNT, en massa dinàmiques inútils. Si anem en allò més concret, cal reconèixer que la CNT-AIT els darrers

anys ha pres un rumb de coherència activa, guanyant presència al món del treball i portant pràctiques dignes d’imitar; això

ha estat gràcies a una important renovació dels militants i de pràctiques. La CNT de Catalunya (J. Costa) per mi té un

model encara més digne d’imitar, ajustat a la realitat actual, ja que és prou flexible per abordar qüestions laborals, de

veïnatge, de repressió, de drets civils, presos, feminisme o de difusió cultural; un ampli grup d’afinitat molt

lluitador.

problema principal de la CGT catalana, al meu entendre, és que es troba immersa en uns conflictes interns estèrils i que no

responen a arguments raonables sinó que estan determinats pel frontisme, és a dir, per afinitats que no responen

principalment ni sempre a un enfrontament de models sindicals ni tant sols ideològics. Per treballar amb un o un altre, per

solidaritzar-se, per actuar contra un comportament censurable d’un delegat o secció, el primer que es mira és de «qui és»,

quina etiqueta porta. Lamentable. Davant d’això, i a falta d’un impuls important de renovació, el millor que es pot fer és

continuar en els conflictes locals d’empresa i pobles o ciutats, o bé, marxar. Estar confederat ha de ser útil, sinó ho és,

el millor és marxar.

ho he pensat, però també entenc la necessitat de marxar que té la gent, sobretot quan el dia a dia és un patiment. Per mi

la qüestió principal és si l’eina és útil o no, si és útil val la pena quedar-se, clar.

amb presència real al món del treball, amb persones combatives, diverses i amb moltes potencialitats per ser una eina molt

útil per l’alliberament.

hi ha motius per rebel·lar-se i què moltíssima gent que abans no feia res col·lectivament ara sí que ho fa. També és clar

que som capaces de fer manifestacions multitudinàries. Ara cal saber que més podem fer. Si la gent s’organitzarà en

projectes socials, nous o vells, que tinguin perspectives a mig o llarg termini. També cal veure si la gent s’aplica el

conte en la seva vida personal. No sé. Sigui com sigui, el moviment, és tant heterogeni que qualsevol alabança o crítica

seria parcial. A mi, el seu pacifisme, tot i que tàcticament útil en algun moment, m’ha semblat embafador. Crec que pot ser

útil per anar escalfant motors i tenir una situació, en uns anys, més favorable d’una banda a la rebel·lia i, de l’altra, a

ser amos de les nostres vides en tots els àmbits: treball, cultura, coneixement, oci, relacions, etc.

la revista Catalunya-Papers

que li voleu fer. Participa! Gràcies!