Sovint els socialistes europeus denuncien amb virulència a les finances, que regnen en exclusiva a tot el món
i que haurien d’estar millor regulades. Tanmateix, encara cal precisar de què i de qui parlem, doncs la imatge
despersonalitzada dels «mercats» contribueix a mantenir a l’ombra als beneficiaris de la crisi i de les mesures de
austeritat actuals.
L’ex banquer socialista Jean Peyrelevade, passat de la banca pública a
les finances privades, i de François Mitterrand a François Bayrou, explicava el 2005: «El
capitalista ja no és directament identificable. (…) Amb qui es trenca quan es trenca amb el capitalisme? Quines
institucions cal atacar per posar fi a la dictadura del mercat, fluid, mundial i anònim? «. Aquest ex director adjunt del
gabinet del primer ministre Pierre Mauroy concloïa: «A falta d’un enemic identificat, Marx és impotent» (1).
Que
un representant de les altes finances-president de Banca Leonardo France (famílies Albert Frère,
Agnelli i David-Weill) i conseller del grup Bouygues-negui l’existència d’una oligarquia, ¿deu realment
sorprendre? Més estrany és el fet que els mitjans de comunicació dominants difonguin aquesta imatge desencarnada i
despolititzada dels poderosos de les finances. La cobertura periodística de la designació de Mario Monti
com a president del Consell Italià bé podria constituir, en aquest sentit, l’exemple perfecte d’un discurs-pantalla que
esmenta a «tecnòcrates» i «experts» allà on es conforma un govern de banquers. Fins i tot va poder llegir-se en el lloc
Internet d’alguns diaris que «personalitats de la societat civil» acabaven de prendre les regnes (2).
En comptar
l’equip de Monti també a les seves files amb professors universitaris, la cientificitat de la seva política va ser
establerta per endavant pels comentaristes. Llevat que si s’observa més de prop, la majoria dels ministres integraven els
directoris dels principals trusts de la Península. Corrado Passera, ministre de Desenvolupament Econòmic,
és director executiu d’Intesa Sanpaolo, Elsa Fornero, ministra de Treball i professora d’Economia de la
Universitat de Torí, ocupa la vicepresidència d’Intesa Sanpaolo, Francesco Profumo, ministre d’Educació i
Investigació i rector de la Universitat Politècnica de Torí, és director d’UniCredit Private Bank i
de Telecom Itàlia-controlada per Intesa Sanpaolo, Generali i Mediobanca-i ja va passar per
Pirelli, Piero Gnudi, ministre de Turisme i Esports, és conseller d’UniCredit Group, Piero
Giarda, encarregat de les relacions amb el Parlament, professor de Finances Públiques de la Universitat Catòlica
de Milà, és vicepresident del Banc Popolare i conseller de Pirelli. Quant a Monti, va ser
assessor de Coca Cola i de Goldman Sachs, i director de Fiat i de
GeneralI.
Si bé els dirigents socialistes europeus no tenen actualment de paraules prou dures com per
qualificar l’omnipotència dels «mercats financers», la reconversió dels ex referents del social-liberalisme s’opera sense
que els seus antics companys s’expressin amb massa soroll seva indignació. Ex primer ministre dels Països Baixos,
Wim Kok va integrar carpetes en el trusts neerlandesos ING, Shell i KLM.
El seu
homòleg alemany, l’ex canceller Gerhard Schröder, també es va reciclar en l’àmbit privat com a president de l’empresa
Nord Stream AG ( empresa conjunta Gazprom / E.ON / BASF / GDF Suez / Gasunie), conseller
del grup petrolier TNK-BP i assessor per a Europa de Rothschild Investment Bank. Aquesta trajectòria a
primera vista sinuosa en realitat no té res de singular. Diversos antics membres del seu gabinet, membres del Partit
Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD), també van canviar el vestit de funcionari públic pel d’home de negocis: l’ex
ministre de l’Interior Otto Schilly assessora actualment al trust financer Investcorp
(Bahrain), on es trobar amb el canceller austríac conservador Wolfgang Schüssel, el vicepresident de la
Convenció Europea Giuliano Amato o fins i tot Kofi Annan, exsecretari general de
l’Organització de les Nacions Unides (ONU).
L’ex ministre d’Economia i Treball alemany, Wolfgang
Clement, és soci de la firma RiverRock Capital i conseller de Citigroup Alemanya.
El seu col · lega, Caio Koch-Weser, secretari d’Estat de Finances del 1999 al 2005, és vicepresident del
Deutsche Bank. Finalment, el ministre de Finances del primer govern d’Angela Merkel, el
socialdemòcrata Peer Steinbrück, és conseller de ThyssenKrupp. Quant als «dignes hereus»
(3) de Margaret Thatcher i ex líders del Partit Laborista, van jurar al seu torn lleialtat
a les altes finances: l’ex ministre de Relacions Exteriors David Miliband assessora les empreses
VantagePoint Capital Partners (EUA) i Indus Basin Holdings Ltd (Pakistan), el ex Comissari
Europeu de Comerç, Peter Mandelson, treballa per al banc de negocis Lazard, pel que fa al
mateix Anthony Blair, exerceix simultàniament els càrrecs d’assessor de l’empresa suïssa Zurich
Financial Services i d’administrador del fons d’inversió Landsdowne Partners i el de president del
comitè consultiu internacional de JPMorgan Chase, al costat de Annan i Henry Kissinger.
Aquesta enumeració que lamentem infligir el lector és però indispensable quan els mitjans de comunicació ometen
constantment donar a conèixer els interessos privats de les personalitats públiques. Més enllà de la porositat entre dos
mons que es mostren fàcilment com diferents-si no oposats-, la identificació dels seus dobles agents és necessària per a la
bona comprensió del funcionament dels mercats financers. Així, i contràriament a una idea en voga, les finances tenen un o,
més aviat, diversos rostres (4). No el del jubilat de Florida o el petit accionista europeu complaentment descrit per la
premsa, sinó més aviat els d’una oligarquia de propietaris i administradors de fortunes. Peyrelevade recordava el 2005 que
el 0,2% de la població mundial controlava la meitat de la capitalització borsària del planeta (5). Aquestes carteres són
administrades per bancs (Goldman Sachs, Santander, BNP Paribas, Société Générale, etc.), Empreses
d’assegurances (AIG, AXA, Scor, etc.), Fons de pensió o inversió (Berhshire Hathaway, Blue Ridge
Capital, Soros Fund Management, etc.); institucions que inverteixen més els seus propis fons.
Aquesta minoria
especula amb la cotització de les accions, del deute sobirà o de les matèries primeres, gràcies a una gamma gairebé il ·
limitada de productes derivats que revelen la inesgotable inventiva dels enginyers financers. Lluny de representar el
resultat «natural» de l’evolució d’economies madures, els «mercats» constitueixen la punta de llança d’un projecte que, tal
com adverteixen els economistes Gérard Dumenil i Dominique Lévy, va ser «concebut per
incrementar els ingressos de la classe alta «(6). Un èxit innegable: el món compta actualment amb al voltant de 63.000
«centimillonaris» (posseïdors d’almenys 100 milions de dòlars), que representen una fortuna combinada d’aproximadament 40
bilions de dòlars (és a dir, un any de producte interior brut mundial).
Aquesta encarnació dels mercats pot
resultar molesta, ja que a vegades és més còmode lluitar contra molins de vent. «En aquesta batalla que es lliura, vaig a
dir-los quina és la meva veritable adversari-exclamava el, en aquell temps, candidat socialista a l’elecció presidencial
francesa, François Hollande, en el seu discurs de Bourget (Sena Saint-Denis), el 22 de gener últim-. No té
nom, ni cara, ni partit; mai presentarà la seva candidatura, mai serà doncs elegit. Aquest adversari és el món de les
finances «. Atacar els veritables actors de l’alta banca i de la gran indústria hauria pogut conduir igualment a nomenar
els dirigents dels fons d’inversions que decideixen, amb plena consciència, llançar atacs especulatius sobre el deute dels
països del Sud d’Europa. O fins i tot, a qüestionar el doble joc d’alguns dels seus assessors, sense oblidar el dels seus
(ex) col · legues socialistes europeus que van passar d’una Internacional a una altra.
Al triar com a cap de campanya
a Pierre Moscovici, vicepresident del Cercle de la Indústria, un lobby que reuneix els
dirigents dels principals grups industrials francesos, el candidat socialista assenyalava als «mercats financers» que
decididament alternança socialista ja no rimava amb ruptura revolucionària. És que no va estimar Moscovici
que «no calia tenir por al rigor», en afirmar que en cas de triomfar, els dèficits públics serien «reduïts a partir de 2013
per sota del 3% (…), costi el que costi» , el que implicaria «prendre les mesures necessàries»? (7).
Figura
obligatòria de la comunicació política, la denúncia dels «mercats financers», tan virulenta com inofensiva, segueix sent
fins ara lletra morta. Igual que el president Barack Obama, que va atorgar el seu indult presidencial als responsables
nord-americans de la crisi, els dirigents del Vell Continent van perdonar en molt poc temps els excessos dels especuladors
«àvids» que posaven a la picota. Només quedava llavors recuperar el prestigi injustament tacat dels dignes representants de
l’oligarquia. Com? Designant al capdavant de comissions encarregades d’elaborar noves regles de conducta per als mercats,
és clar! De Paul Volcker (JPMorgan Chase) de Mario Draghi (Goldman Sachs), passant
per Jacques de Larosière (AIG, BNP Paribas), Lord Adair Turner (Standard Chartered Bank, Merrill Lynch
Europe) o fins i tot el baró Alexandre Lamfalussy (CNP Assurances, Fortis ), tots els coordinadors
encarregats de brindar una resposta a la crisi financera mantenien estrets llaços amb els més importants operadors privats
del sector. Els «irresponsables» d’ahir, com per art de màgia, acabaven de metamorfosar-se en «savis» de l’economia,
encoratjats pels mitjans de comunicació i intel · lectuals dominants que, poc temps abans, no tenien paraules prou dures
com per denunciar la » suficiència «i la» ceguesa «dels banquers.
Finalment, ja no hi ha dubtes que alguns
especuladors hagin pogut treure profit de les crisis que es van succeir aquests últims anys. No obstant això, l’oportunisme
i el cinisme del que donen mostres els «depredadors» en qüestió no ha de fer oblidar que van comptar, per assolir els seus
objectius, amb el suport de les més altes esferes de l’Estat. És que John Paulson, després d’haver guanyat
més de 2.000 milions de dòlars en la crisi de les subprime , de la qual va ser el principal beneficiari, no va contractar a
l’ex director de la Reserva Federal, Alan Greenspan, llavors assessor de Pimco
(Deutsche Bank ), un dels principals creditors de l’Estat nord-americà? I què dir dels principals administradors
internacionals de fons de cobertura : l’expresident del National Economic Council (sota el Govern d’Obama)
i exsecretari del Tresor de William Clinton, Lawrence Summers, va ser director executiu de
la firma DE Shaw (32.000 milions de dòlars d’actius), el fundador del grup Citadel Investment, Ken
Griffith, oriünd de Chicago, va finançar la campanya de l’actual president dels Estats Units, pel que fa a
George Soros, va contractar els serveis del laborista Lord Malloch-Brown, ex director del Programa
d’ les Nacions Unides per al Desenvolupament …
Les finances tenen rostres: se’ls pot veure des de fa molt temps
en els passadissos del poder.
Per Geoffrey Geuens , professor de la Universitat de Liège. Autor de ’La
Finance imaginaire. Anatomie du capitalisme: des «marchés financiers» à l’oligarchie ’, Aden, Brussel · les, 2011.
NOTES: (1) Jean Peyrelevade, Le Capitalisme total , Seuil / République des Idées, París, 2005, pàg. 37 i 91.
(2) Anne Le Nir, «En Italie, Mario Monti réunit 1 Gouvernement d’experts», 16 de novembre de 2011, la-Croix.com ; Guillaume
Delacroix, «Li Gouvernement Monti prêt à Prendre els Renes de l’Italie «, 16 de novembre de 2011, LesEchos.fr (3) Keith
Dixon, Un Digne Héritier. Blair et le thatchérisme , Liber / Raisons d’Agir, París, 2000. (4) Llegiu «Où es cachent els
pouvoirs», Manière de voir , París, núm 122, abril-maig de 2012 (en quioscos). (5 ) Jean Peyrelevade, Le Capitalisme total,
op. cit . L’1% dels francesos posseeix el 50% de les accions. (6) Gérard Dumenil i Dominique Lévy, The Crisi of
Neoliberalism , Harvard University Press, Cambridge (MA), 2011. (7) «Pierre Moscovici: ’Ne pas avoir peur de la rigueur ’»,
8 de novembre de 2011, L’Express. fr
FONT: LE MONDE DIPLOMATIQUE