determinant de l’espoli fiscal que sofreix el País Valencià per part d’Espanya però tampoc obliden el balafiament de
recursos dels últims governs autonòmics.
Escrit per Carles Fenollosa de Fullquatre
Uns dies després de saber
que el País Valencià serà la primera autonomia a demanar el rescat de l’Estat, les reaccions se succeeixen. I les
preguntes també. La ciutadania comença a interrogar-se per què els valencians han sigut els primers a evidenciar la seua
fallida econòmica en accedir al Fons de Liquiditat Autonòmic. En els últims temps, amb els casos de corrupció, la política
de grans esdeveniments i les obres faraòniques, ha cobrat força entre l’opinió pública la idea del malbaratament de
recursos com a causa de l’enfonsament econòmic del país. El balafiament de les «autonomies», amb el País Valencià al
capdavant, ja és tema habitual als grans rotatius i publicacions internacionals. No debades, el passat maig, la revista
TIME publicava un reportage sobre la qüestió titulat White Elephants on Parade: The Unloved
New Castles in Spain, amb la intervenció del diputat d’Esquerra Unida Ignacio Blanco sobre
Calatrava i La Ciutat de les Arts i les Ciències, que amb els seus 1.103 milions d’euros s’ha convertit
en l’estendard d’una gestió autonòmica basada en el malbaratament.
Els experts, però, comencen a apuntar en
una altra direcció. Cada cop més, les insuficiències del sistema de finançament autonòmic cobren pes en les explicacions
del rescat valencià, que ha evidenciat un model inviable. «La causa del rescat son tots dos factors», comenta Vicent
Soler, catedràtic d’Economia Aplicada i degà de la facultat d’Economia de la Universitat de València, «potser en
termes quantitatius compta més l’espoli, però des del punt de vista polític és molt greu eixa insensibilitat per no
prioritzar els serveis basics». Per a Soler, «la història de la Generalitat és història de la insuficiència financera», i
no s’està de recalcar que «hi ha un mal finançament autonòmic», perquè «l’autonomia es fa càrrec dels serveis de l’Estat
del Benestar, que han crescut en quantitat i qualitat en els últims anys».
També categòric es mostra
l’economista Rafael Beneyto, autor de El finançament dels valencians, una insuficiència història, per a
qui «la manca de rigor pressupostari dels governs del PP, que han recorregut des de l’inici al crèdit fàcil i
l’endeutament, tampoc pot amagar els que valencians no han tingut com a poble les mateixes condicions que altres
autonomies de l’estat». Beneyto considera que la causa principal del rescat «és haver gestionat molt malament
l’endeutament públic valencià», ja que «érem la comunitat econòmica més endeutada i havíem d’afrontar una època de
restricció de crèdit i reducció d’ingressos tributaris. Teníem tots els números per al rescat». Per a l’economista, la
història econòmica dels últims anys es resumeix en l’endeutament amb crèdits fàcils per tal de cobrir la històrica
insuficiència financera, uns crèdits que «a partir de 2007 comencen a no atorgar-se». D’altra banda, apunta que
«l’administració central ha actuat d’una manera mesquina amb les CCAA», ja que «des de 2008 hi ha un fons per als bancs
de 100.000 milion d’euros, però ha tardat quatre anys més per a avalar, amb només 18.000 milions d’euros, les comunitats,
i amb moltes més condicions que als primers», cosa que, segons l’economista, amaga «uns clars interessos polítics de
desprestigi de les autonomies».
El cert és, però, és que més enllà d’imatges com la de l’Aeroport de
Castelló, «symbol of ruyn» per al New York Times, les xifres estan damunt la taula. Joan
Sanchis, des de la revista Economia21, recordava ahir l»espoli sistemàtic dels nostres propis recursos» que practica l’Estat
amb el País Valencià. El sistema actual de finançament autonòmic fa que els valencians, tot i ser ciutadans d’una autonomia
amb el PIB per davall de la mitjana estatal, aporten més diners que en reben. Aquesta «discriminació sistemàtica», apunta
Sanchis, «és xifrada per alguns estudis en vora 8.400 milions d’euros només en el període 2002-2009». Un dèficit
permanent, «on les transferències estatals no cobrien ni tan sols la despesa total en sanitat i educació».
D’altra banda, des de fa un temps són algunes les veus, com ERPV, que demanen un concert econòmic per al País Valencià que acabe amb el desequilibri permanent entre els impostos que
paguen els valencians i la quantitat que se’ls retorna. Si aquest fóra una realitat, les arques de la Generalitat
començarien a ingressar cada any «6.588 milions d’euros», de l’actual «espoli anual», comenta Sanchis, qui es mostra
convençut que «només amb tres anys sense dèficit fiscal la Generalitat Valenciana podria pràcticament liquidar la totalitat
del seu deute», que a finals de 2011 ascendia a 20.762 milions d’euros.
Per tot això, no dubta a afirmar que
«la fallida del País Valencià respon a raons més profundes que un simple malbaratament de recursos públics», ja que «el que
realment ha pesat en la fallida del País Valencià és una discriminació permanent i sistemàtica cap al nostre territori, que
ha comptat històricament amb el vistiplau dels dos grans partits polítics espanyols, PP i PSOE».