publicada al diari El Punt.
El 13
d’octubre farà cent anys que Francesc Ferrer i Guàrdia va ser afusellat a Montjuïc. Un crim d’Estat propiciat per la
debilitat de la monarquia i l’ànim de revenja d’una església i una burgesia que van convertir el pedagog en cap de turc de la
Setmana Tràgica.
Pere Solà, expert coneixedor de la figura i l’obra del pare
de l’Escola Moderna, recorda que si el van matar va ser perquè Ferrer i Guàrdia volia convertir l’educació en motor del canvi
social, i reclama la seva rehabilitació pública per part d’unes institucions que massa sovint obliden les aportacions pagades
amb l’exili i la mort d’uns homes i dones que van apostar per la cultura popular.
El 13 d’octubre del 1909 van afusellar a Montjuïc Ferrer i Guàrdia, acusat
d’haver promogut la Setmana Tràgica. En realitat va ser un crim d’Estat. Tanta por feia l’aposta per l’educació com a motor
de canvi social?
«Ferrer es va convertir en la icona mediàtica de l’enemic social i religiós a abatre. Era
un temps amb una gran polarització en qüestions socials i religioses, però la balança no estava equilibrada, ja que mentre
els clericals tenien la força política i econòmica, els anticlericals amb prou feines tenien la paraula.»
La Setmana Tràgica queda reduïda a Barcelona, quan va ser un moviment de tot
el Principat?
–«Inicialment va ser una revolta popular que va arrencar com una vaga general el 26 de juliol de
1909 a Barcelona. Després, tot va créixer. Hi hagué revoltes a moltes comarques, però el pes de la gran ciutat industrial, on
hi havia una classe obrera molt combativa, ha fet que es tingués menys en compte la dimensió catalana de la revolta política
i social.»
Quin paper hi van jugar, per la por de perdre els
seus privilegis, la burgesia catalanista i l’Església?
«La burgesia, la catalanista i l’espanyolista, van
apostar per una sortida que refermés l’ordre social i que fos un sonat escarment. La dreta espanyola i la dreta catalana que
donava suport a Maura, es mostrà resoluda, terriblement resoluda, i des del primer dia de la revolta, prohoms com Lluís
Muntadas, de Foment del Treball, apuntaren Ferrer com a imaginari cap dels revolucionaris. En acabar els aldarulls exigiren
mà de ferro i càstigs exemplars. Pel que fa a l’Església oficial, malgrat la postura valenta i evangèlica de persones com
Joan Maragall, l’actitud va ser hipòcrita i inconseqüent amb el mandat del perdó.»
I la premsa?
«La premsa d’ordre de la Lliga, carlina o
burgesa, va jugar un paper fosquíssim avalant la repressió. Pol, és a dir, Ferran Agulló, a La Veu de Catalunya del 12
d’agost de 1909, va parlar genèricament de denunciar. Francesc Cambó, va escriure al ministre de Governació, Juan de la
Cierva, dient que calia un càstig severíssim per als culpables i també atacar els ‘focus d’infecció social’ que havien
provocat la revolta. Una part de la premsa republicana va denunciar la repressió indiscriminada, poc justa. Destaquen els
escrits de Gabriel Alomar i de Roberto Castrovido Sanz.»
L’execució de Ferrer va posar en perill la monarquia?
«L’afer Ferrer va minar a escala interna i internacional la credibilitat i legitimitat de la monarquia d’Alfons XIII. El
rei va intentar superar l’atzucac recorrent a l’alternança de partits i va donar el poder a Canalejas, que va impulsar un
programa reformista que incloïa el servei militar obligatori en temps de guerra, la llei per posar fre a l’expansionisme dels
ordes religiosos o la Llei de Mancomunitats, que va aturar el Senat.»
Uns el presenten com un mite i altres com un terrorista, però la figura Ferrer
i Guàrdia continua essent desconeguda a Catalunya?
«Ferrer va ser el símbol d’una altra societat i d’una
altra forma d’entendre la cultura popular. Va ser un pedagog i editor que va dur a la pràctica de forma genial idees
d’educació popular integral de l’experiència progressista i la praxi socialista. És recordat pel seu model de pedagogia
popular, laica, humanitària i en sintonia amb un projecte d’emancipació econòmica universal.»
Però no l’han rehabilitat.
«Cal llegir els fets de juliol de
1909 i el crim d’estat comès en Ferrer i Guàrdia en clau de present i de futur. Ni la jerarquia catòlica, ni l’exèrcit, ni la
monarquia restablerta no han demanat perdó per la seva injusta execució, motiu pel qual s’escauria una reparació pública
retrospectiva. Únicament l’Ajuntament de Barcelona va fer un gest simbòlic per reconèixer el valor cívic del fundador de
l’Escola Moderna i ha obert un procés per canviar el nom de l’avinguda Marquès de Comillas, a Montjuïc, pel de Francesc
Ferrer i Guàrdia, No es comprèn que la inèrcia institucional no reconegui les aportacions, sovint pagades amb l’exili i fins
la mort, de tants homes i dones a favor de l’educació i la cultura popular.»
Què es pot dir del tractament literari sobre la persona de Ferrer i el seu
entorn?
«Queda per escriure una bona obra de teatre català sobre la tragèdia de Ferrer i Guàrdia, un drama
que va interessar escriptors com Albert Camus o Pío Baroja. Recentment un escriptor andalús, Julián Granado, ha publicat De
Hermandad y Polilla. Todas las caras de Ferrer Guàrdia, una novel·la que es pot valorar com a oportunista i precipitada. Una
novel·la històrica no pot anar contra la història ni servir per deformar la realitat dels fets amb palmàries inexactituds. En
aquest aspecte, vull destacar l’enorme dignitat amb què la part progressista de la família del pedagog que patí el crim
d’estat el 1909 s’ha captingut, donant documentació a arxius com el de la Fundació Ferrer i Guàrdia i el de la Universitat de
San Diego-La Jolla.»
PERE SOLÀ I
GUSSINYER CATEDRÀTIC D’HISTÒRIA DE L’EDUCACIÓ DE LA UAB
Oficialment és catedràtic d’Història de
l’Educació a l’Autònoma, però en realitat és un dels grans experts europeus en l’estudi dels moviments socials, associatius,
pedagògics o racionalistes.
Entrevista extreta del diari El Punt