el segle XXI, les pistes són esclaridores. Ja ningú es duu a engany. La crisi ha estat una bona excusa per a desarticular
el pobre Estat de benestar que va acompanyar l’anomenat miracle espanyol, que –tot cal dir-lo–, era més paternalista que
afincat en polítiques keynesianes de redistribució de la renda i plena ocupació.
Va ser el moment de la modernització del franquisme.
guàrdia franquista qui segui en els consells de ministres a partir de finals dels anys cinquanta del segle XX. La nova
ventrada del franquisme muta fins a fer imperceptible la ideologia feixista que la precedia. Molts dels seus cadells no
compartien els seus aspectes més repulsius, la tortura i repressió. Amb un discurs ambigu, a la mort del dictador, 1975, són
qui donen vida a reforma política. Ja res se’ls resistia. Franquistes de cor, van crear una realitat fictícia per a impedir
la ruptura democràtica.
l’existència d’un búnker polític on s’amagava el franquisme i el poder del qual radicava en el control sobre les forces
armades creades per la dictadura feixista. Identificat l’enemic, la resta eren aliats i companys de viatge en la transició.
L’intel·ligent, per a evitar un cop d’estat, era aïllar a l’oligarquia política i donar suport a la burgesia reformista.
Qualsevol altra opció estava fora de lloc.
industrial va brindar el seu suport i va finançar l’aventura política, en aquesta època agrupats en la Trilateral. Així
sorgeix el periòdic El País, dirigit per Juan Luis Cebrián, franquista pragmàtic d’última generació.
Els governs d’Adolfo Suárez van comptar amb seves benediccions. Quan va guanyar el PSOE, a l’octubre de 1982 –recordi’s,
després del cop d’estat donat des de la Casa Real, conegut com l’operació De Gaulle–, es van ratificar els acords amb el
Vaticà, es va renunciar a la reforma agrària, tant com a una reestructuració del sistema universitari i educacional,
qüestió que segueix pendent en ple segle XXI i, el més destacat, es va donar el vistiplau a l’OTAN i la CEE.
ser rebutjat. Després de la caiguda d’Adolfo Suárez es va dissoldre la Unión de Centro Democrático i es
va formar el Partido Popular, el primer president del qual, considerat fins a aquest moment el més
franquista dels franquistes vius, Manuel Fraga Iribarne, es va transformar en un polític de centre dreta, pare de la
Constitució i demòcrata convençut. El nou partit, cognomenat «popular», serà la suma de social-cristians,
democràta-cristians, liberals, conservadors, falangistes i franquistes. La seva aparició busca atreure a les noves
generacions de la dreta espanyola. És l’anomenat pelegrinatge al centre. Després d’anys en l’oposició, el mal fer dels
últims governs de Felipe González i el PSOE, amb els escàndols financers, els GAL i la corrupció, va facilitar la seva
arribada al govern de la nació; corria l’any 1996.
polític gris, es transformaria en el primer president de govern de la dreta post-franquista. La seva arribada no va alterar
l’itinerari dissenyat pels grups econòmics i empresarials. Tot marxava segons el previst. Els canvis introduïts estaven a
to amb els temps. Privatitzacions, desregulació i reforma del mercat laboral. L’aprofundiment de la recepta neoliberal,
impulsada en temps del PSOE, va suposar un augment de la conflictivitat social i diverses vagues generals. Però res va
aturar la màquina. Fent oïdes sordes, els polítics van continuar l’itinerari marcat pel capital financer, el cost del qual
va ser la retallada de drets socials, polítics i econòmics de les classes treballadores.
com necessàries per a no perdre el tren del progrés. Aznar es vantava de ser l’alumne més llest de la classe, complia
rigorosament els designis del G-7, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Els empresaris, contents, i la classe
política obtenia matrícules d’honor. Ningú es va plantejar qui era el professor i quin el pla d’estudi. Aznar, alumne model,
no formava part del claustre de professors. Ni els seus desitjos de figurar i sentir-se protagonista durant la segona
guerra del Golf van canviar el seu estatus; va seguir sent un alumne submís. Al final de la seva etapa, la bombolla
financera i immobiliària que sostenia la feble economia espanyola campaba a plaer. Creixia sense cap oposició. La banca
Sachs es fregava les mans.
Zapatero, en 2004, les grans empreses trasnacionals, clients de Goldman Sachs, acaben per actuar sota els seus principis.
Als Estats Units Goldman Sachs ja governava. La crisi la va fer més gran. Enmig del soroll de les hipoteques escombraries i
les primes de risc, van passar a l’ofensiva. Era el moment d’invertir la relació entre poder econòmic i el polític. Ara
serien ells qui assumissin directament el poder formal. Els seus assessors i empleats passarien a ser secretaris de govern,
ministres, diputats, etcètera. Els parlaments es transformen en comparses i ballen a ritme de Telefònica, Repsol,
Iberdrola, BBVA, Santander i el seu valedor Goldman Sachs.
començar la recessió a Espanya van començar a donar ordres a un govern feble i sense personalitat. Les reformes laboral i
de pensions, al costat de l’acomiadament lliure i el treball escombraria s’imposen sense protestar. El triomf del Partit
Popular porta al cim a un partit depenent del Banc Central Europeu i de la parella Merkel-Sarkozy, a Mariano Rajoy, altre
alumne modèlic, com inquilí de La Moncloa. I perquè no quedin dubtes de qui governa a Espanya, nomenarà a un assessor de
Goldman Sachs com a ministre d’Economia. I com assenyala el manual del banc, l’ascens dels seus empleats «depèn només de la
seva capacitat del rendiment i de la contribució a l’èxit de l’empresa… No hi ha lloc entre nosaltres per als que anteposen
els seus propis interessos als de la firma… El lucre és important per al nostre avenir». Ja sabem qui mana a Espanya:
Goldman Sachs, conegut sota el sobrenom genèric de «els mercats».
política.