Fins i tot assumptes amb històrica participació de l’Estat, com la salut o l’aigua, estan sent repensats des de la societat civil i la gestió comunitària. L’economia cooperativa, les xarxes de solidaritat i les pràctiques al voltant dels béns comuns viuen un moment daurat en el país helènic.
13.00 hores, Egnatia, perifèria de Salónica, la segona ciutat més important de Grècia. Dimitris Koymatsiouli és l’únic guardià de la fàbrica Vio.me. La seva samarreta conté un lema inequívoc: «la lluita és el que fa donar voltes a l’engranatge». Dimitris sap que l’autogestió d’aquesta fàbrica de productes de neteja és un mite de molts moviments i pensadors del món. Des de la sala de controls, omple d’emoció cada frase: «Naomi Klein va estar aquí. Estem en una lluita global. El que fem aquí serveix d’exemple al món». Eleni Dimitriadou, la sociòloga que s’ofereix de traductora, fa una breu introducció a Vio.me: «Els amos van voler tancar la fàbrica l’any 2011. Tenien beneficis, però volien aprofitar la crisi per a desfer-se dels treballadors sense pagar acomiadaments».
Els treballadors van decidir, segons explica Dimitris, «mantenir la planta en funcionament i sobreviure». El procés va ser ardu. Traves judicials. Amenaces. «No els interessàvem. Llavors, la majoria dels 45 treballadors va votar a favor de continuar amb la producció de forma autogestionada», afirma un entusiasta Dimitris. Vio.me funciona de forma horitzontal. Realitzen diverses assemblees a la setmana, algunes obertes a moviments socials i ciutadans. Mentre mostra les naus de la fàbrica, Dimitris enumera altres activitats que realitzen, com performances o cinema. També cita a intel·lectuals internacionals que els donen suport, com David Harvey o John Holloway. Al final de la xerrada, apareix Syriza, «la política». Però a Dimitris no li interessa massa. Vio.me és el seu prototip i utopia. «Som un, estem junts, és la base de tot», assegura en el comiat.
De la crisi a l’autoorganització
Autobús 15089, rumb al Centre de Salónica. Eleni Dimitriadou transforma el trajecte en una lliçó político-social. «Grècia és el laboratori dels mercats, de la doctrina del xoc, de la por», assegura. Eleni recorda la Grècia olímpica, amb les seves flamants infraestructures construïdes amb fons europeus. I critica amb duresa a la classe dirigent. «Preocupant és el tracte donat als immigrants. L’ascens d’Alba Daurada també és terrible», matisa Eleni. Tampoc es lliura Syriza, al que titlla de «un altre partit més». Critica Solidarity4All, la plataforma de Syriza, per ser un espai de cooptació política.
En el to trist de Eleni semblen surar les dades de l’austeritat made in Troica que copen els grans mitjans europeus: entre 2010 i el 2014 els salaris s’han reduït un 23,8%, Els impostos sobre la propietat han augmentat un 514%, l’atur juvenil frega el 60%, el nombre de ciutadans exclosos del sistema de salut supera els 3 milions…. Però Eleni, com molts grecs, somriu quan aflora l’atapeit entramat solidari en el qual viu immersa. Eleni comença a parlar d’un altre país. Una Grècia social, solidària, cooperativa. Una Grècia en xarxa, més micro que macro. Una Grècia en peus.»El poble va parar la privatització de l’aigua, per exemple», assegura, en referència al referèndum (il·legalitzat pel govern) que va ajudar a parar la privatització de l’aigua a Atenes i Salónica recomanada per la Troica.
Nit tancada. Acaba de finalitzar una manifestació contra la violència de grups ultradretans. La policia va començar a usar gas. La multitud es va dispersar corrent. El centre social Micrópolis, en el centre de Salónica, és un dels refugis. Eleni conversa amb Jeza Goudi (activista del 15M Barcelona, col·laboradora del Festival d’Economia Cooperativa i Solidària d’Atenes), Miki (un activista del 15M de Barcelona) i Theodoros Karyotis (vinculat a processos d’autogestió en general). «És increïble tot el que està ocorrent a Grècia des de les xarxes de solidaritat», assegura Jeza.
Miki cita l’exemple de la clínica autogestionada de Helleniko d’Atenes, una de les 42 clíniques i farmàcies autogestionades de Grècia. «Algunes televisions i ràdios públiques de Salónica segueixen ocupades i gestionades pels propis treballadors», matisa Miki. Jeza opina que Grècia no sobreviuria sense l’autogestió: «Sense les clíniques socials, el 35% de la gent no sabria on acudir amb un problema mèdic. Sense les assemblees de barri i el seu contacte amb les escoles no hi hauria educació. Sense els mercats sense intermediaris, moltes famílies patirien fam».
Alternatives
El text ’Transformant crisi en Krisis’ aborda la mutació social grega dels últims anys: «Aquestes iniciatives emergents han sentat les bases d’una xarxa invisible, no regulada i autònoma que s’ha anomenat economia solidària i cooperativa». Grècia es bolca en l’autogestió. Els seus ciutadans s’organitzen sense l’Estat que els ha fallat. La plataforma Omnikron Project acaba de llançar la segona edició de la seva guia Ouzo-Drinking Lazy Greeks? Grassroots groups in Greece. En ella, vam trobar la Grècia que no apareix en els mitjans, centenars de projectes que configuren una nova societat en marxa.
La Athens Wireless Metropolitan Network és una xarxa de malla que proveeix internet comunitària. La Xarxa Solidària de Professors de Larisa supleix els dèficits educatius en aquesta ciutat. Nea Guinea incentiva l’autosuficiència energètica des del paradigma de la tecnologia lliure. El projecte Telaithrion es mou al voltant de la permacultura. Nous mitjans com omnia.tv teixeixen xarxes a partir de la comunicació lliure. Trobades com el Commons Fest i el Festival d’Economia Solidària i Cooperativa d’Atenes visibilitzen i connecten aquesta vibrant Grècia paral·lela. «La robustes xarxes de solidaritat i de cooperatives ajudaran a catalizar aquesta transició cap als comuns», assegura a eldiario.es, Vasilis Kostakis, una de les veus gregues del procomú més respectades.
Les imatges de la manifestació regressen a la conversa en Micrópolis: banderes vermelles i negres, lemes anarquistes, punys enlaire, estètica negra, «No Passaran» (en castellà). Sorgeixen algunes preguntes. Com es van connectar els moviments socials clàssics que van protagonitzar l’onada de protestes de 2008 i l’ocupació de la plaça Syntagma de 2011? Les ocupacions de les places dels Indignats grecs van ser tan influents com les del 15M a l’estat espanyol?
De Syntagma a Syriza
El Embros Theater d’Atenes és un dels majors símbols de l’autogestió a Grècia. Després d’anys d’abandó, el col·lectiu Kinivi Mavil va ocupar aquest teatre públic del districte de Psiris. «El vam ocupar després de l’onada de Syntagma, a la fi de 2011, amb dotze dies de discussions, xerrades i intervencions», assegura Christina Thomopoulos, que treballa amb art experimental. Christina modera una xerrada en el Embross que resumeix la pluralitat de la societat grega. També, la dificultat de diàleg.
El sexagenari Thomas Tsoutsos recorda l’ocupació de la plaça Syntagma amb una mica de menyspreu. Parla de «caos», de «falta d’organització», de «decepció personal». En costat oposat de la taula es troba Xara Alexakis, una professora d’art dramàtic. «A mi Syntagma em va marcar. Era una cosa molt viva. Hi havia molta gent que no tenia un passat militant, interessada en la política», afirma Xara. Aquesta diferència de postures coincideix amb la conclusió de Jeza Goudi, després d’un any de convivència amb activistes grecs: els moviments socials clàssics no es van connectar tant amb els Indignats de Sytagma.»Tenen molta més ideologització que a l’Espanya del 15M. No hi ha un diàleg tan transversal. Els grups d’esquerres que van participar en les revoltes de 2008 troben naifs als de 2011″.
Christina Thomopoulos, mentre modera la xerrada informal del Embros, tampoc toca la macropolítica. Ni rastre de partits. Tot just parla de gestió col·lectiva, de detalls que obren portes. «Investiguem nous camins comunitaris, la producció artística, la convivència», afirma Christina.
Tots els camins porten a Exarcheia
A l’Atenes social, tots els camins porten a Exarcheia, el barri anarquista. En la terrassa del centre social Nosotros, Christine Papadopoulou fa un mimucioso repàs cronològic de l’ocupació de Syntagma. «Va ser una crida dels Indignats espanyols. Algú en la porta del Sol va col·locar un cartell tipus «silenci, que anem a despertar als Grecs». I la gent es va llançar a les places», afirma Christine. A partir del 25 de maig de 2011, els grecs van prendre la plaça Syntagma d’Atenes i centenars de places en tot el país. 100.000 persones van envoltar el parlament, amb un gran cartell en espanyol: «Estamos despiertos. ¿Qué hora es? Es hora de que se vayan».
Christine parla de Syntagma amb emoció: «Jo mai havia tingut contacte amb la política. Molts ens vam conèixer a Syntagma i vam començar a fer coses junts. En l’inici no havia ni banderes de partits. A poc a poc, van començar a arribar els infiltrats de grups organitzats». Syntagma va ser un divisor d’aigües. Christine comença a enumerar alternatives que van sorgir de l’ocupació de Syntagma,com la Campanya Ciutadana d’Auditoria del Deute, el Banc del Temps d’Atenes, el Basar d’Intercanvi solidari o el grup de Democràcia Directa. «El format assemblea es va expandir per barris i ciutats. El boom de l’economia solidària és fruit de Syntagma», matisa Christine.
Tots els camins, totes les lluites, porten a Exarcheia. La revolució de 1973 va començar en la universitat politècnica, al carrer Stournari. L’assassinat de l’adolescent Alexis Grigoropoulos, que va donar motiu a les revoltes de 2008, va ocórrer a pocs pocs metres del centre social Nosotros. Un cantó desconchada serveix de memorial col·lectiu. Una fotografia recorda a Alexis Grigoropoulo, al costat d’un cartell amb el rostre de Salvador Puig Antich (executat pel franquisme). Durant l’esclat de 2008, després de la mort de Alexis, una frase que va aparèixer en una paret d’Atenes va viralitzar pel país: «som una imatge del futur».
Aquella imatge del futur va ser l’ocupació de Syntagma el 2011. O les protestes de desembre de 2014, les primeres massives dels últims anys. Per a James Roos, editor de Roar Magazine, «el futur distòpic és ara». La nova imatge del futur són les revoltes en solidaritat amb Nikos Romanos, el pres anarquista que acaba de finalitzar una vaga de fam. Però la imatge del futur també és passat. El 2 de desembre, la repressió policial a Exarchia es va aguditzar en l’entrada de la Universitat Politècnica, el lloc exacte de l’aixecament estudiantil de 1973 que acabaria esfondrant al règim dels coronels. «Hi ha un sentiment generalitzat que la nova generació ha d’aixecar-se cap al desafiament dels nostres temps, com els seus pares ho van fer en els setanta», assegura James Roos.
Però tal vegada no sigui un futur tan distòpic. Nikos Romanos ha forçat al parlament a concedir-li un règim obert. El Govern trontolla. Els coronels de la Troica tremolen. Syriza està més prop del poder que mai. Encara que tal vegada la imatge del futur que inquieta a la Troica no és la d’un poble en els carrers. És la imatge d’un país bolcat en l’autogestió que està cuinant una atractiva narrativa que sobrepassa el neoliberalisme.
* Article de Bernardo Gutiérrez publicat a eldiario.es