Les ràtios d’endeutament de les empreses que configuren la indústria militar espanyola són gairebé del 75% –un percentatge similar a l’endeutament de les grans empreses constructores, per exemple–, però algunes arriben fins al 100%. Segons el Centre Delàs, els bancs s’han convertit de fet i en la pràctica en el soci capitalista d’aquestes empreses armamentístiques. A més, reben una important contribució pública de l’Estat a través d’ens com ara la Societat Estatal de Participacions Industrials, que se situa com la quarta entitat finançadora de la indústria militar, i que, de fet, controla el 100% de les accions de la constructora naval Navantia. Aquest nivell d’endeutament implica que se segueixi produint i generant més deute per pagar l’acumulat. Un peix que es mossega la cua.
Un any més, les entitats que impulsen la campanya Banca Armada han participat en les juntes generals d’accionistes del BBVA, del Banc Santander, de CaixaBank, del Banc Sabadell i –per primer cop– en la de Bankia, per denunciar la seva política d’inversions en empreses d’armament. L’objectiu, segons expliquen, és “explicar davant els accionistes de cadascuna de les entitats financeres i els mitjans de comunicació les conseqüències que impliquen les seves inversions”.
CaixaBank, el banc català amb més inversió en armes
CaixaBank és el banc català que més diners destina a empreses d’armament, amb una inversió de 87 milions d’euros entre el 2011 i el 2015, que reparteix entre les transnacionals espanyoles Indra, Maxam, Oesia i Sener, tal com recull el darrer informe ‘Els bancs que inverteixen en armes’, publicat pel Centre Delàs d’Estudis per la Pau. I aquesta xifra és, només, la punta de l’iceberg perquè, tal com avisen els investigadors, ni les empreses ni les entitats financeres fan públics aquests números i ho han de localitzar amb el rastreig de crèdits, emissions de bons o participació accionarial i fons d’inversió.
La xifra de 87 milions d’euros seria comparable, per exemple, amb totes les inversions del 2016 en els transports metropolitans de Barcelona, és a dir, totes les renovacions i rehabilitacions d’autobusos i de metros. CaixaBank els inverteix en empreses que, en paraules de Jordi Calvo, coordinador del Centre Delàs, “posen el combustible de les guerres al Iemen o a la República Centreafricana”.
Indra, com CaixaBank, pertany a l’Ibex 35, és a dir, que formen part de les 35 empreses més grans que cotitzen a la borsa espanyola. Indra és una companyia tecnològica que, sempre segons dades de l’informe Delàs, dedica el 27% de la seva producció a desenvolupar electrònica militar, simuladors de vol, sistemes de tir i defensa electrònica. Entre els productes estrella als quals aporten alta tecnologia s’hi troben l’Eurofighter, un avió caça amb míssils de llarg abast, les fragates de guerra F-100 o els helicòpters Tigre que han participat amb les tropes espanyoles a l’Afganistan. Indra també s’ha vist beneficiada amb l’acord de militarització a les fronteres europees com a resposta a l’arribada de refugiats.
Oesia, també empresa espanyola, treballa en tecnologies de la informació i desenvolupa tecnologia aplicada al sector militar, com els simuladors d’artilleria de campanya (‘field artillery trainer’, en anglès) que s’utilitzen en nombrosos exèrcits o com els sensors de cerca i seguiment per infrarojos necessaris per a la cerca i detecció automàtica de blancs; un sistema que ja és totalment operatiu en l’avió de combat europeu Typhoon. L’Aràbia Saudita ha comprat ja 76 d’aquests avions de guerra, que podrien estar sent utilitzats contra el Iemen, una guerra que ha assassinat 4.800 civils, segons les xifres conservadores de l’ONU, i ha obligat tres milions de persones a deixar les seves llars. Tres milions en dos anys. Això significa que cada minut tres persones s’han de desplaçar per la guerra.
La transnacional espanyola Maxam, a la qual CaixaBank atorga crèdit per seguir produint, és una de les empreses d’explosius militars més grans del món i produeix i exporta municions de tot tipus. Va fabricar mines antipersones i bombes de dispersió fins que la llei ho va prohibir. Aquests artefactes han deixat milions de mutilats al món. El 2015 es va veure afectada per un escàndol mediàtic perquè la seva filial turca, Maxam Anadolu, va enviar un camió amb 21 tones d’un explosiu anomenat cordó detonant cap a Amman, la capital de Jordània, a través de Síria, per una ruta controlada per grups de l’Estat Islàmic. Tot i que tenia permís de la policia turca, les autoritats frontereres van interceptar la càrrega i es va descobrir que l’empresa d’Amman a la qual anava dirigida era fantasma.
El Tractat Internacional sobre el Comerç d’Armes, ratificat per Espanya, prohibeix la venda d’armament allà on hi hagi un “risc manifest” que s’emprin per executar o facilitar una violació greu dels drets humans. És a dir, que no es podrien utilitzar en un genocidi, per matar civils o anar a parar a grups terroristes o del crim organitzat. En canvi, Espanya segueix exportant legalment milions en armes a l’Aràbia Saudita, al Pakistan o a l’Afganistan, per citar alguns països. En el cas mencionat de Maxam, es va eludir l’aplicació dels controls més rigorosos d’Europa, mitjançant una filial d’un altre país. Tot i aquest incident, CaixaBank li va renovar el crèdit.
Sener, la quarta empresa a la qual CaixaBank dóna crèdit, és la referència espanyola en el desenvolupament de sistemes de míssils i dissenya, per exemple, els sensors d’identificació i tir dels avions militars israelians que ataquen població civil a Gaza.
Aquestes inversions són contradictòries amb estàndards internacionals de responsabilitat corporativa signats per la mateixa CaixaBank, com, per exemple, el Pacte Mundial de les Nacions Unides que té com a primer i segon dels seus 10 principis el compromís de respectar la protecció dels drets humans fonamentals, entre els quals hi és el dret a la vida, i el d’assegurar-se que les seves empreses no són còmplices en la vulneració d’aquests drets.
CRÍTIC va intentar entrevistar-se amb CaixaBank per abordar aquestes qüestions, però només va rebre una resposta per escrit on l’entitat assegura que té una Política d’Actuació en Matèria de Defensa, aprovada pel Consell d’Administració, i que “està prestant serveis financers al sector de la defensa d’una manera assenyada, responsable, que compleix –com sempre ha de ser– la legalitat nacional i internacional en aquests temes i que està alineada amb les millors pràctiques de la indústria financera internacional”.
CaixaBank és el banc amb més clients a l’Estat, 13,8 milions, i una multiplicitat d’acords amb la Generalitat. De fet, el Govern va concedir el 2010 la Creu de Sant Jordi a Isidre Fainé, llavors president de La Caixa, “pel conjunt de la seva trajectòria, duta a terme en diferents entitats del sector i que es desenvolupa, a partir de l’any 1982, en el si de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona”. Des del Centre Delàs, l’investigador Jordi Calvo subratlla que, com a clients d’aquests bancs, els ciutadans “ens hem de sentir corresponsables del fet que existeixi la maquinària de guerra, perquè sense els bancs la producció d’armes seria gairebé inexistent; així que estem mantenint la producció d’armament”.
El Banc Sabadell, 51 milions cap a la indústria militar
El Banc Sabadell és la segona entitat catalana que més finançament destina a la indústria militar, amb 51 milions i mig detectats en cinc anys. De la mateixa manera que CaixaBank, els de Josep Oliu han donat crèdit a Maxam i a Oesia i participen en Indra. A més d’aquesta tríada espanyola, el Sabadell també ha finançat la nord-americana Orbital ATK, que produeix coets per a míssils balístics.
L’empresa dels Estats Units Orbital ATK, que va rebre més de 10 milions d’euros en crèdits del Sabadell, produeix, segons l’informe Delàs, “sistemes de propulsió de coets per al míssil balístic Trident II amb llançament des de submarins”, que contenen caps nuclears de nacionalitat nord-americana.
CRÍTIC també ha intentat donar veu al Sabadell, però no va aconseguir cap mena de resposta del banc. Tanmateix, els investigadors del Centre Delàs li van exhibir el finançament de les armes nuclears dijous passat dintre la Junta d’Accionistes de l’entitat del Vallès i li van qüestionar que l’any passat els assegurés que “només atorguen crèdits en els casos que compleixen criteris d’inversions socialment responsables i de sostenibilitat ambiental”. Audrey Esnault, representant de la campanya de denúncia a la Banca Armada que impulsa el Centre Delàs i que va participar en la Junta gràcies al fet que li van delegar 1.042.490 accions, va interpel·lar directament el president del Banc Sabadell: “Al món hi ha unes 15.000 armes nuclears que acabarien amb la vida a la Terra diverses vegades. Per a vostès, això no és suficient i volen encara més. Finançar Orbital ATK així ho demostra. El Banc Sabadell ha concedit crèdits per a la producció de bombes nuclears per 11 milions d’euros. […] Considera realment que la producció d’armes nuclears, les úniques armes de destrucció massiva que encara no han sigut prohibides, compleix aquests criteris?”, va assenyalar Esnault.
La Banca March i Bankia també donen crèdit a la indústria militar
Si ampliem la mirada als bancs que financen la indústria militar dels Països Catalans, salten les alarmes en la mallorquina Banca March i en la valenciana Bankia. La Banca March és la cinquena entitat a l’Estat que més diners inverteix en el sector, per davant fins i tot de CaixaBank, tot i que el seu volum d’actius és 24 vegades més petit segons dades del 2015. De fet, la Banca March és una banca privada que no cotitza a la borsa i és la setzena entitat financera d’Espanya, mentre que CaixaBank és la tercera. March té un historial controvertit d’haver finançat el cop d’Estat de Franco el 1936 i una estreta aliança amb el règim posterior.
Bankia li trepitja la cua, amb una inversió de 180 milions d’euros en les empreses ja citades i també en la principal empresa espanyola de vaixells de guerra, Navantia. En ser preguntats per CRÍTIC sobre això, els responsables de comunicació de l’entitat d’origen valencià i ara pràcticament pública van subratllar les polítiques internacionals que adscriuen per “evitar finançar operacions en països que mantinguin conflictes armats o figurin en la relació de països sotmesos a embargaments d’armes pel Consell de Seguretat de l’ONU, els acords de no-proliferació, o qualsevol altra obligació internacional sobre la matèria que es pugi seguir”. Bàsicament, van respondre que se sotmeten a la normativa internacional en matèria d’armes; però, des del Centre Delàs, Jordi Calvo recorda que el negoci de l’armament no està gaire regulat perquè hi ha molta opacitat d’on arriben i una gran capacitat de ‘lobby’.
Elits catalanes i armament
Entre aquestes 43 entitats financeres espanyoles que financen la indústria de guerra, destaquen algunes gestores catalanes de patrimoni, com Grupo EDM, Gaesco, Privat Bank o Gesiuris. Aquesta darrera és gestora de societats d’inversió de capital variable (SICAV) com NN 2003 Inversions, de la família de l’expresident de l’FC Barcelona Josep Lluís Núñez, empresonat el 2014 per corrupció. El Grupo EDM porta les inicials del seu fundador i president, Eusebio Díaz-Morera, qui va denunciar Jordi Pujol pel cas de Banca Catalana. El Grup Gaesco és presidit per Maria Àngels Vallvé Ribera, muller del president de la Borsa de Barcelona i qui fou conseller d’Indústria i Energia als anys vuitanta, Joan Hortalà. Entre els membres del seu Consell d’Administració hi ha el germà, Joan Vallvé Ribera, amb una àmplia trajectòria política dintre Convergència, i velles espases del mercat de valors com José Manuel Arrojo.
El BBVA i el Santander, líders en el negoci de la guerra
Aquests bancs són només quatre dels 72 bancs i societats d’inversió que inverteixen en armament i operen a l’Estat espanyol. El Centre Delàs ha registrat inversions de 80.000 milions d’euros entre el 2011 i el 2015 per part d’aquestes 72 empreses financeres al món. Aquest capital equival a dues terceres parts del sostre de despesa del Govern espanyol per a aquest any o més del doble de tot el pressupost anual de la Generalitat.
D’aquests 80.000 milions d’euros, 5.900 vénen directament de 43 bancs i gestores d’origen espanyol, amb el BBVA i el Santander a la capçalera. Només les inversions del BBVA en la indústria de guerra representen gairebé la meitat de tot el finançament que es dóna a l’Estat. L’entitat d’origen basc ha destinat almenys 2.700 milions d’euros en 12 empreses d’armament i, com CaixaBank, té accions a Indra. Al BBVA el segueix el Banc Santander, amb uns 1.500 milions d’euros invertits o en format de crèdits a les empreses militars, un pressupost equiparable al que inverteix la polèmica inversora Goldman Sachs en indústria militar.
Què hi pot fer la ciutadania?
Davant d’això, què podem fer com a ciutadania? Fins i tot en una economia de lliure mercat, el poder polític posa límits a certes activitats perquè impacten en la vida de les persones. Des del Centre Delàs recorden que ha estat la mobilització ciutadana la que ha impulsat les lleis que han prohibit la fabricació de mines antipersones o de bombes de dispersió i que han ratificat pràcticament tots els països. Ells formen part de la campanya Banca Armada, que no solament visibilitza les inversions bancàries en armament, sinó que incideix en una cultura de pau que avanci cap a una societat que restringeixi cada cop més la indústria de guerra.
En aquesta línia, Calvo insisteix que “amb la decisió d’on posem els nostres estalvis triem si desenvolupem més una economia de guerra o si potenciem un altre tipus d’inversions”. Com a usuaris de comptes corrents, podem escollir bancs ètics, que es comprometen públicament a no invertir o finançar qualsevol empresa que tingui cap mena de producció d’armes.
* Article de Majo Siscar publicat a Crític, periodisme d’investigació
http://www.elcritic.cat/actualitat/inversions-polemiques-de-la-caixa-i-banc-sabadell-explosius-missils-nuclears-i-tecnologia-militar-14649