Segons l’Informe Conjunt sobre l’Ocupació de la Unió Europea de 2013 la gegantesca crisi socioeconòmica que estem vivint s’ha encebat amb enorme cruesa en la joventut europea. Al setembre de 2013, l’Informe donava de taxes d’atur juvenil (és a dir, dels menors de 30 anys) que anaven del 7,7 % a Alemanya o el 8,7 % a Àustria, fins al 56,5 % a Espanya i el 57,3 % a Grècia. Al temps, s’afirmava que entre 2008 i 2011 la taxa de joves europeus de 15 a 24 anys que ni treballaven ni estudiaven havia augmentat en dos punts percentuals, fins al 12,9 %, xifra que en països com Xipre, Croàcia, Romania, Irlanda, Espanya, Itàlia i Bulgària, es trobava entre el 16 i el 23 %.
Enfront d’aquestes realitats les institucions dels països membres han respost amb contínues i, en molts casos, profundes reformes laborals, caminant en el deixant d’una creixent flexibilitat quant als acomiadaments i les condicions bàsiques de treball. Així mateix, s’han facilitat les formes de contractació temporal i a temps parcial en la major part dels països de la Unió, s’han introduït novetats entorn de la negociació col·lectiva que afavoreixen les aspiracions patronals, i s’han implementat rebaixes i congelacions de salaris que han implicat una evident pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors.
Hem de tenir en compte que l’anomenat model europeu (o “model social”) de relacions laborals ja s’havia trencat abans de la crisi. La conformació del Dret del Treball com un dels pilars fonamentals, al costat de la democràcia parlamentària i l’Estat del Benestar, de les societats centrals del Continent ve sent desdibuixada en els últims decennis per processos paral·lels de flexibilització de les normes, desregulació, descentralització productiva, substitució de la negociació col·lectiva per la individualitzaci de les relacions de treball i conformació de nous marcs normatius funcionals a les necessitats empresarials.
El cor d’aquests processos ha estat estructurat en la forma de segmentació de la força de treball i dualització dels mercats laborals, mitjançant l’explosió incontrolada de formes de contractació “atípica” i precària (a temps parcial, temporal, en missió, específica per a col·lectius concrets…); els processos de descentralització accelerada sobre contractes i subcontractes, falsos autònoms, empreses de contractació temporal, etc.; la descomposició del model de gestió de les relacions laborals basat en la negociació col·lectiva i el contrapoder sindical; i la irrupció, cada vegada amb més importància relativa, de borses d’activitat més o menys desregulada frontereres entre el Dret del Treball i altres ordenaments connexos, com el treball para-subordinat o la formació ocupació, de la qual anem a parlar en aquest text.
Les anomenades “zones grises” són els espais fronterers entre les formes de treballar regulades pel Dret del Treball (i que, per tant, poden reclamar els drets i condicions que el mateix comporta) i les regulades per altres ordenaments distints. Un exemple paradigmàtic de zona grisa ha estat la constituïda per l’anomenat treball “para-subordinat”, un treball formalment autònom, i per tant aliè al Dret del Treball, però que es troba sotmès, en la substància fàctica de la realitat, als mecanismes de comandament d’una cadena de valorització empresarial concreta. Així, l’autònom contractat, per exemple, com transportista per una gran multinacional de la distribució, pot veure’s, al mateix temps, com un petit “empresari de si mateix” que té plena independència, i com un subjecte sotmès fèrriament als temps, les modalitats i les ordres derivades de l’organització client.
De fet, la contractació de treballadors com “falsos autònoms”, que manquen dels drets derivats del Dret del Treball per pagar-se ells mateixos les seves cotitzacions socials i figurar com empresaris individuals, però que en la realitat treballen amb plena dependència i alienitat respecte de les empresa suposadament “client”, ha estat una de les formes essencials que s’han expressat els processos de descentralització productiva contemporanis.
Això ha dut a una encesa disputa entorn de la seva regulació mitjançant instruments legislatius nous com la Llei de l’Estatut del Treballador Autònom del 2007, que institueix la figura del cridat “Treballador autònom econòmicament depenent” (TRADE) referida a l’autònom que, a més d’altres condicions concretes, tingui un 75% de la seva facturació anual amb un sol client i la regula amb una normativa que l’assembla (encara molt tímida) al treballador per compte aliè.
Doncs bé, la veritat és que en els últims anys assistim al ràpid desenvolupament d’una nova zona grisa, o més aviat a l’ampliació d’una zona grisa que ja existia des de fa algunes dècades, però que s’ha estès en la seva amplitud i en les seves narratives legislatives: la zona de ningú existent entre el treball i la formació.
Ens explicarem: si bé les beques universitàries i d’investigació han estat un mecanisme cada vegada més estès en les últimes dècades que ha permès utilitzar treball altament qualificat sense retribuir-lo ni associar-li els drets i les prestacions socials que li haguessin correspost conforme al Dret del Treball general, en els últims anys dinàmiques molt semblants estan disseminant-se pel conjunt social, arribant a a sectors de treballadors de qualificació mitja (cas de la Formació Professional) o pràcticament inexistent.
Així, al costat de les pràctiques purament acadèmiques i a les beques ofertes per tot tipus d’entitats, públiques i privades, perquè els estudiants i titulats realitzin un “primer contacte” (que tendeix a allargar-se i transformar-se en una forma més de precarietat) amb el món laboral, s’han popularitzat, també, altres tipus de pràctiques no laborals (és a dir, no protegides pel Dret del Treball), però desvinculades dels programes formatius de l’ensenyament reglat.
Si ens centrem específicament en el Dret espanyol, trobem la recent explosió de tots aquests tipus legislatius de pràctiques “no laborals”:
Les pràctiques en empreses dels estudiants universitaris, emparades en el Reial decret 1791/2010 de l’Estatut de l’Estudiant Universitari, que han de tenir vinculació amb els estudis que s’estiguin realitzant, i han de configurar-se conforme a un conveni específic entre la Universitat i l’entitat que correspongui. Les mateixes poden ser retribuïdes o no. Si ho són, l’estudiant ha de ser donat d’alta en la Seguretat Social, de les mateixa manera que si tingués un contracte laboral per a la Formació i Aprenentatge, tret que no es té accés a la prestació per atur.
Les pràctiques en les empreses dels estudiants de la Formació Professional reglada. Segons el Reial decret 1147/2011 d’ordenació general d’aquests ensenyaments, tots els cicles formatius de FP inclouen un mòdul de Formació en Centres de Treball (FCT) que consisteix en un període de pràctiques, normalment no retribuïdes, en una empresa del sector. Els nous tipus de FP que s’estan dissenyant i començant a implantar mitjançant programes pilot, com l’anomenada Formació Professional Dual (per als cicles de Grau Superior) o la Formació en Centres Treball ampliada (per als cicles de Grau Mig) augmenten enormement aquest període (fins a l’any de durada, normalment), amb efectes de restricció de les plantilles de professionals docents. La FCT de la FP Dual es retribuiria, en principi, de forma clarament precària en la forma d’una beca sense accés a protecció per part de la Seguretat Social. Aquests models (FP Dual i FCT Ampliada) estan sent provats amb diferents dissenys per diverses Comunitats Autònomes.
Pràctiques no laborals en les empreses de joves aturats entre 18 i 25 anys, que posseeixin una titulació universitària o de FP o un certificat de professionalitat. Les empreses que ofereixin aquestes pràctiques han de subscriure un conveni amb el Servei Públic d’Ocupació competent. Tindran una durada entre tres i nou mesos. Es percep una beca del 80% del IPREM, i els becats cotitzen a la Seguretat Social estalvi per a l’atur.
Al costat d’aquestes formes de beques no laborals, subsisteixen i es popularitzen les formes de contractació precària vinculades a la formació en el sí del Dret del Treball. Ens referim als contractes de pràctiques (per als treballadors titulats o amb un certificat de professionalitat) o de Formació i Aprenentatge (per a qui no tinguin una formació reglada o equivalent, que els habiliti per a l’ofici en el qual van a començar a treballar). Formes de contractació que incorporen drets minvants per als treballadors (tant pel que fa a la retribució a cobrar, com en el que té a veure amb les prestacions de Seguretat Social) i una substància eminentment precària, i que s’han vist modificats en les últimes reformes laborals i en lleis connexes, per a facilitar i ampliar el seu ús, fins i tot respecte de treballadors que hagin superat l’edat juvenil.
Així mateix, l’àmbit universitari segueix replet de formes variades de treball de becaris d’investigació i semblants, alienes, en els seus primers anys, a la contractació laboral, i amb una erràtica regulació pel que fa a la Seguretat Social.
Així doncs, un nou mecanisme de precarització de l’experiència laboral assalariada s’està desplegant davant els nostres ulls, sota el paraigua de donar formació suficient als joves, mentre, al temps, es produïxen retallades i ajustaments en els sistemes educatius públics. Un mecanisme que permet, al temps, furtar a les estadístiques de l’atur una quantitat creixent de joves que no per això tenen un lloc de treball real (és a dir, amb drets), acostumar a la precarietat a les noves generacions, captant el cabal de coneixements i energies de la joventut per a transmutar-lo en plusvalor (en confluència amb altres dinàmiques com la legalització de les dobles escales salarials o l’ampliació dels períodes de prova en el contracte “per a emprenedors”), forçar als treballadors que encara tenen drets a una competència exacerbada que presenta com un problema generacional el que és una ofensiva patronal en tota regla contra el conjunt de la classe treballadora, i construir un marc salarial i de condicions de treball futur que pugui permetre edificar una Europa convertida en una plataforma competitiva en el mercat global d’espais funcionals per a la ubicació de les “maquiles” transnacionals o per a la valorització immobiliària i financera.
En aquestes condicions, l’experiència formativa, aliena al context de l’escola pública i la fonamentació pedagògica, perd profunditat, polivalència i sentit crític. S’està a l’albur d’un bon tutor (però podria ser dolent, ja que ningú l’ha format para ser-ho), s’aprèn únicament el referit a una estructura empresarial específica (a manejar un programari concret, per exemple, distint del de la competència), i es fomenta la interiorització de formes de relació intersubjectiva basades més en l’adaptació als humors empresarials que en la sana i seriosa professionalitat.
La joventut (i no només la universitària) encara una vivència laboral cada vegada més discontínua, làbil i disfressada d’experiència necessària per a la seva formació humana i personal. L’empresari “de si mateix”, la figura retòrica en la qual el món globalitzat vol que es subsumeixi la subjectivitat proletària, és responsable de la seva pròpia formació, el que implica obtenir-la més enllà de l’estructura institucional de l’escola pública, mitjançant l’exercici para-laboral, en condicions de precarietat, i normalment en la gran empresa.
Després d’uns anys agraït per l’emergent possibilitat de “formar-se”, el jove treballador pot començar a veure que aquesta roda, suposadament alliberadora, no té final, i que la seva única expectativa creïble és sotmetre’s a la precarietat contínua i a la impossibilitat d’edificar projectes de vida coherents.
Construir alternatives i contrapesos a aquest procés és una necessitat col·lectiva, una possibilitat problemàtica, però apressant, en la qual es juguen moltes tempestats del matí. Caldrà plantejar alternatives, com un salari mínim suficient i ampliat o la reversió de tot el procés de flexibilització laboral de les últimes dècades. Haurà, també, que plantejar-se l’inici d’un procés decidit de transformació social que, posant als treballadors en el centre dels llocs de presa de decisió empresarial i fomentant una economia social i ambientalment sostenible, permeti assajar una sortida progressiva del capitalisme.
José Luis Carretero Miramar, membre del Instituto de Ciencias Económicas de la Autogestión- ICEA.
http://iceautogestion.org/index.php?option=com_content&view=article&id=650%3Ajuventud-y-trabajo-formativo-ique-esta-pasando