JULI VERNE: BANDERA NEGRA!

En aquells dies, el llavors jove i desconegut editor Juan José de Olañeta, ens proposa la publicació d’algunes de les meravelles que guardàvem  com si fossin petits tresors, així varen veure la llum: «Les aventures de Nono» de Jean Grave, un estudi de Lluis de Carreras sobre la Comuna de París de l’Any 1871 «París a Sangre y Fuego» del que vaig poder escriure un estudi preliminar, l’edició en fascímil de la revista «Acràcia«, un recull de diaris anarquistes de la clandestinitat, i el llibre de Juli Verne «Els nàufrags del Jonathan» del que avui us parlaré, entre d’altres.

Un llibre de Juli Verne en un arxiu biblioteca anarquistes?, si no us estranyeu…

Qui millor que Juli Verne (Nantes, 1828 – Amiens, 1905) per a plantejar i il·lustrar la qüestió de saber si el progrés i el desenvolupament de les ciències i les tècniques són solidaris amb el progrés moral i la justícia social de la Humanitat?

Indiscutiblement, bona part de l’obra de l’escriptor gal, el centenari de mort del qual varen festejar amb magnificència a França, gira al voltant d’aquesta problemàtica; és a dir, l’obertura del camp dels possibles com a conseqüència de l’auge de l’Era industrial. A això cal afegir el compromís social de l’escriptor a favor de la millora de les pèssimes condicions de vida de la classe obrera en la urbs modernes, preocupació que s’expressa en els escrits del Verne més greu. En aquestes línies ens proposem ressaltar, molt breument, la reflexió que va proposar el genial anticipador pel que fa a algunes manifestacions utòpiques del socialisme vuitcentista, per a això ens centrarem en el comentari de dos de les seves novel·les més madures i alhora pràcticament desconegudes per molts dels admiradors de l’obra de Verne: Els 500 Milions de la Begum (1879) i Els Nàufrags del Jonathan (1909), ambdues especialment representatives del que podríem anomenar “la ciència política ficció”, gènere novel·lesc híbrid i pròpiament vernià, i que ha donat obres tan excepcionals com «1984«, per a citarne un clàssic, o “Los desposeídos” d’Ursula K. Leguin, de la que n’ haurem de parlar un dia, entre molts d’altres.

S’ha insistit molt en els estudis vernians sobre la simpatia de l’escriptor cap a l’anarquisme. Però no se li ha donat tanta importància a un dels trets potser més destacats del pensament polític de Juli Verne: l’interès per les utopies generades per la Revolució Industrial. La qüestió fonamental que es plantejarà Verne en els seus relats més “filosòfics” serà en quina mesura i fins a quin punt la utopia és política. El fil de la reflexió de Verne segueix un raonament deductiu que es funda sobre dues premisses fonamentals: la primera és que la política consisteix en un mitjà per a realitzar la utopia, i la segona consisteix que aquesta utopia hauria de generar un nou ordre social. La conclusió a la que arriba l’escriptor és que la utopia hauria de desembocar en un nou ordre polític.

Què significa políticament portar a terme una utopia?

Com bé se sap la paraula “utopia” té una doble etimologia grega “ou-topie”, el lloc que no existeix i “eu-topie”, el lloc de la felicitat. Els creadors de mons utòpics van insistir sobre el caràcter fictici de les seves creacions atès que es tractava d’estipular un lloc que no existís i aliè a qualsevol noció del temps. Llavors els creadors de mons utòpics fingeixen que aquests existeixin o que podrien existir en un lloc d’un planeta que seria gairebé idèntic al nostre, en una espècie de Terra Bessona. Així podem dir que la manera d’existència de la utopia, si volem donar-li un cert sentit ontològic al verb “existir”, és la manera d’existència in ment o immaterial. I no és una mera casualitat que fos Plató, en la seva República, qui primer idealitzés una societat governada de manera racional. Però el propòsit del deixeble de Sòcrates, era el de proposar solucions concretes a les manques que patia la societat atenesa de l’època que li va tocar viure.
Per aquesta raó sembla important entendre el concepte d’utopia com una proposta per a la resolució d’un problema.

Aquesta problemàtica de la construcció d’una utopia amb la finalitat de millorar una situació social concreta, va trobar un nou plantejament en les primeres dècades del segle XIX quan, durant la primera fase de la Revolució industrial, van florir alguns projectes utòpics dissenyats específicament per a la resolució del problema social (la misèria sanitària i moral) que afectava a la classe obrera europea i nord-americana recent constituïda. Van ser intents la meta dels quals era millorar una condició mitjançant un conjunt de mesures pragmàtiques (ja tenim aquí una antinòmia (contradicció) amb l’essència de la utopia), és a dir, es van dissenyar solucions per a resoldre problemes com el de l’allotjament d’un proletariat apinyat en els tuguris infames dels ravals i suburbis obrers de les grans ciutats de l’època, el de l’absència d’higiene i la insalubritat generalitzada en aquelles zones perifèriques, així com el de l’explotació infantil en les grans fàbriques tèxtils o en el fons de les galeries de les mines, etc.

Totes aquestes realitats es reflecteixen al llarg de l’obra de Juli Verne. De fet, en la formació intel·lectual del propi Juli Verne cal destacar la importància de tres pensadors il·luminats la influència dels quals sembla manifestar-se en les obres que presentaré a continuació.

Del conjunt, una miqueta borrós, d’idees desenvolupades per Saint-Simon (1760-1825), el jove Verne es quedarà amb el projecte de la instauració d’un nou poder confiat als savis, és a dir, el paper central del científic en la presa de decisions comunitària però conservant tota la seva autonomia enfront dels polítics. De fet, Verne ha estat sempre molt reservat quant al protagonisme que s’ha de concedir als polítics professionals”. No obstant això, el projecte d’unificar els principis de la ciència per a assolir el desenvolupament social de la comunitat és una meta que comparteix totalment l’escriptor.

El cientifisme ideològic de Saint-Simon, juntament amb els seus principis de Política positiva (Auguste Comte, el pare de el “positivisme” va ser secretari de Saint-Simon) donen un lloc fonamental al paper que ha d’ocupar l’industrial (el capità d’indústria) a favor del benestar dels seus empleats, actuant activament per a la millora de les seves condicions de vida (cf. La seva Cathécisme des Industriels, 1824).De les doctrines visionàries de Fourier (1772-1837), Verne conservarà la imatge del Falansterio, realitzat amb l’estreta col·laboració de Victor Considerant. 

Fourier va idear una resposta a la ciutat obrera perfecta en el seu llibre titulat L’Harmonie Universelle et le Phalanstère (1832). En aquesta obra clau tenim ja les premisses de l’ideal socialista basat en la comunitat. En el seu llibre el pensador francès imagina l’organització de la vida en col·lectivitat (amb una quota de població que no s’ha de superar) entorn d’un establiment modèlic i orientat cap als mitjans de producció (sostenibles), el consum (raonable) i la domòtica (les arts aplicades per a assolir el benestar en la llar).

A més de la utopia urbana i arquitectònica, a Verne li va seduir la concepció fourierista de la justícia social. Atès que en el sistema de Fourier la propietat individual és societària. Fourier desitjava que la part igual entre els membres del Falansteri i els dividends que es poguessin obtenir fossin proporcionals als mèrits de cadascun.

D’altre estil va ser la influència del pensament de l’empresari i industrial galés Robert Owen (1771-1857). En aquest cas es tracta dels projectes filantròpics que van portar a terme Owen i el seu soci, el famós quàquer William Allen; concretament la creació, en 1825, de la comuna de New Harmony (Indiana), en les planes del Mitjà Oest. De la lliçó de Owen, Verne va recordar l’engegada d’un moviment cooperatiu la meta del qual va ser la millora de les condicions de vida dels obrers, així com la labor pedagògica entorn de l’ensenyament d’un decàleg per a una certa manera de vida sana.

A pesar del fracàs que va resultar de l’experiència de New Harmony, aquesta té el valor d’il·lustrar l’existència d’una utopia en un lloc concret del planeta. La transformació de la realitat com praxi és un concepte clau per a un pragmàtic com Juli Verne i el nostre autor tractarà de reflexionar sobre totes aquestes idees, particularment en els llibres:

Els 500 Milions de la Begum
que podeu descarregar aquí: http://www.4shared.com/file/160339369/940d5b5b/31206.html

Ara tractarem de veure com Els 500 Milions de la Begum i Els Nàufrags del Jonathan representen dues lectures d’utopies socialistes.

A la primera, novel·la profètica, vam assistir a la creació i al desenvolupament simultani de dues ciutats veïnes, situades en les terres verges de l’Oest nord-americà (concretament en el frondós estat de Oregon). Cada ciutat va ser fundada per un sol home, ambdós únics hereus d’una milionària princesa de la Índia. Ambdues ciutats poden ser considerades com dos exemples d’utopia. Aquestes ciutats s’oposen entre si en una lògica maniquea, que no eximeix d’un cert xovinisme demagògic per part de l’autor. Una és la creació d’un home virtuós (el doctor Sarrasin, prototip del savi filantròpic amb trets llatins i la figura dels quals recorda no obstant això a la de Robert Owen) i l’altra, en canvi, va ser fundada per un home sense escrúpols, un explotador capitalista ansiós de profit: el teutónico Herr Schultze (inspirat en el magnat del Ruhr, el mestre de l’acer Krupp).

Així que d’una banda tenim France-Ville, la ciutat ideal, que alguns han volgut  veure realitzada a la ciutat de la Plata, segons els criteris del propi Verne, espècie de Falansteri a l’estil de Fourier i, per altra banda, a Stahlstadt, la ciutat de l’acer, gegantesca fàbrica de malson on els obrers són rebaixats a la condició de ilotes.Si Stahlstadt  ens  recorda algunes ciutats del Ruhr, prefigura sobretot algunes de l’edat soviètica tals com Nowa Huta o aquesta rèplica de la ciutat de Verne, situada en les boscos del Urals, Magnitogorsk. Insalubre i contaminada ciutat-fàbrica, amb una taxa molt elevada de mortalitat infantil, Stahlstadt està únicament destinada a la realització d’un extraordinari canó que anticipa ja les nostres modernes armes de destrucció massiva. El canó nascut de les foses de Stahlstadt, és capaç d’esborrar del mapa tota una ciutat i els seus voltants gràcies a l’explosió d’un gas letal. A aquesta ciutat de l’infern que és Stahlstadt, Verne oposa la seva visió de la ciutat industrial modèlica. Amb France-Ville, Verne compon un himne al desenvolupament sostenible i a la felicitat racional. Ciutat ideal, France-Ville il·lustra la visió de l’escriptor sobre un socialisme humanista, lluny d’un totalitarisme descarnat tal com apareix descrit en el món orwelliano de 1984 .

Els Nàufrags del Jonathan.podeu descarregar-lo aquí:

“Les Naufragés du ‘Jonathan”, obra pòstuma editada en 1909, – va ser redactada en les acaballes de la vida de Juli Verne, en data incerta. No existeix raó alguna per a sospitar de la seva autenticitat com va fer un erudit italià de la Societat Juli Verne. Contràriament, aquesta novel·la d’un vigor excepcional reincideix coherent i explícitament en els temes anarquistes veladament introduïts en els volums dels voyages extraordinaires; ningú que no fos Verne hauria estat capaç d’operar aquest reagrupament, aquest llegat aclaridor del tema. Pot igualment notar-se que el Jonathan és l’única obra, amb “Els enfants du Capitain Grant” i “l’ille mystérieuse, que Juli Verne va elaborar sobre un pla ternari, més ampli i més dramàtic: totes les seves altres produccions tenen una o dues parts, el que indica una vegada més que es tracta d’una obra d’importància molt particular, ja que Verne no confiava res a l’atzar en matèria de composició literària.

En una illa de l’Estret de Magallanes, la illa Hoste, viu un proscrit, Kaw Djer (aquest és el nom que li donen els fueguins, i que aproximadament volia dir “el que te cura de nosaltres”); aquest anarquista va abandonar el món civilitzat, no coneixent altre principi social que la llibertat de cada individu; enfront de la civilització, ell prefereix la vida primitiva dels habitants del país.

En aquestes, un navili americà, el «Jonathan», naufraga en aquells paratges; els seus passatgers són emigrants que una companyia colonitzadora va reclutar a Califòrnia per a expedir-los a l’Àfrica. Tota aquesta gent desembarca en plena confusió, en desordre, i Kaw Djer queda, contra el seu gust, obligat a dirigir, a manar, a organitzar la vida social dels recent arribats a la illa. Gràcies als efectes transportats pel navili, destinats a ser utilitzats a l’Àfrica, els nàufrags es preparen per a suportar l’hivern. El govern xilè – del que la illa depèn des de la signatura d’un tractat de partició amb l’Argentina – acorda la independència de la illa Hoste si els colons accepten el compromís d’explotar-la. D’això resulta el naixement d’un poble, una experiència de societat nova. Una vila emergeix: Libèria, però l’experiència no resulta afortunada.

Polítics socialistes i comunistes es creen clienteles particulars incapaços d’organitzar-se en col·lectivitat. La fam apareix amb el segon hivern, es formen bandes de trinxeraires i una guerra civil s’establirà entre el socialista Beauval (que va aconseguir ser triat governador) i la banda del comunista Dorick. Per segona vegada Kaw-djer accepta la funció de dirigent la qual cosa  li causa horror. Restableix l’ordre, reorganitza l’agricultura i el comerç i rebutja una invasió dels patagons, però assisteix impotent a una marxa darrere de l’or que atreu a la illa Hoste a aventurers dels cinc continents, quan són descobertes algunes “pepites”. El desordre es reinstal·la i Kaw Djer es veu obligat a fer disparar contra els miners en revolta, contant-se més de mil morts, donant pretext a Xile per a revocar la seva concessió d’independència. Kaw Djer abdica, refugiant-se en la illa de Hornos per a entregar-se a la vida solitària.

“Pujà al far que domina el Cap, pega una puntada de peu a un tros de quars aurífer, el «metall maleït», i medita: “Alguna cosa sagnava en ell; experimentava una cosa així com vergonya i remordiment per la destrucció de la fidel xalupa que durant tant temps li havia conduït pel mar; amb aquell cop havia destruït al mateix temps el seu passat; l’últim fil que el lligava a la resta del món s’havia tallat definitivament. La jornada sencera va ser emprada a pujar fins al far els objectes que havia dut amb si i a visitar el seu domini … El far, les màquines promptes a funcionar, l’allotjament moblat, tot estava acabat; per altra banda, sota el punt de vista material, li seria fàcil viure allí, gràcies al magatzem abundantment proveït de queviures, als ocells marins que caçaria amb el seu fusell i als grans que havia aportat i que sembraria en llocs convenients.

Un poc abans d’expirar el dia, acabada la seva instal·lació, va sortir; á poca distància del llindar va veure un munt de pedres, on s’havien acumulat de les restes de les construccions que s’havien fet. Una d’aquestes pedres va atreure vivament la seva atenció; havia rodat fins a la vora de la plataforma; una puntada de peu hauria bastat per a llançar-la al mar.El Kaw-djer es va aproximar; una espurna de menyspreu i d’odi brillava en la seva mirada … No s’havia equivocat: aquella pedra, esquitxada de línies brillants, era de quars aurífer; tal vegada contenia una fortuna sencera, que els obrers no havien sabut reconèixer; allí jeia, abandonada com un bloc sense valor. Fins a allí el perseguia el maleït metall… Va tornar á veure els desastres que havien caigut sobre la illa Hosta; la bogeria de la colònia, la invasió dels aventurers arribats de totes les parts del món; la fam, la misèria, la ruïna … Amb el peu va llançar l’enorme pedra a l’abisme, i després, encongint-se de muscles, es va avançar fins a la punta extrema del cap.

Un altra nit havia estat allí: la nit que el canó del Jonathan retrunyia lúgubrement enmig de la tempestat… ! Quin record!… Feia tretze anys d’allò. Però avui l’extensió estava buida; pertot arreu, el mar … Havia arribat, per tant, al seu objectiu, i es trobava en el refugi. Però, per quins camins havia estat conduït fins a ell ? … Ell mateix era l’autor i la víctima dels seus mals. En cap altra part hauria tingut la força de suportar el pesat fardell de la vida”.
Els drames més sagnants són els drames del pensament; per a qui els ha sofert, no hi ha més recurs que la mort o el claustre; el Kaw-djer havia escollit aquest últim; aquell penyal podia ser considerat com una veritable cel·la. No per això, després de tot, deixaria d’haver complert la seva destinació sobre la terra. Nosaltres morim, però les nostres obres no moren, perquè es perpetuen en les seves conseqüències infinites. Qualsevol que fos l’avenir, tot i que arribés a desaparèixer el poble que ell havia format, després d’una existència efímera; àdhuc en el cas mateix que la terra abolida es dispersés en l’infinit còsmic, l’obra del Kaw-djer no hauria desaparegut.

En peus, il·luminat pels llamps del sol ponent; oscil·lant á impulsos de la brisa els seus cabells flotants i la seva llarga barba, d’aquesta manera pensava el Kaw-djer, contemplant la immensa extensió, davant la qual, lluny de tots, però útil á tots, anava á viure lliure, sol… per a sempre”.

Diversos temes anarquitzants que  podem seguir al llarg de  l’obra de Verne tornen en aquesta novel·la, aquesta vegada per a ocupar un lloc essencial: els de l’or, la propietat, les fronteres territorials i les sobiranies estatals.
El caràcter fictici de l’or com fonament del valor econòmic és tant més manifest tractant-se d’una societat nova, potencialment lliure de tota convenció: «Kaw- Djer va admirar molt la perennitat del valor or. No obstant això aquest metall és un bé imaginari, és incomestible, no serveix per a protegir-se contra el fred ni contra la pluja, i vagi’s a saber perquè és ambicionat com si es tractés dels objectes que posseeixen aquells avantatges. Quin estrany i meravellós fenomen que la humanitat sencera s’inclini, per consentiment unànime, davant una matèria essencialment inútil que, per conveni general, arriba a un preu desorbitat! En això les persones grans no se semblen als nens que, a tall de joc, venen seriosament petits còdols imaginàriament convertits en objectes preciosos.»

La febre de l’or, ja estigmatitzada en Els freres Kipp i en Els enfants du Capitain Grant, apareix com un flagel social major, causa essencial del fracàs de la colònia. A partir de l’assentament en el primer lloc escollit, la producció agrícola es paralitza, la moralitat declina, les tripulacions marines es dispersen, la policia deserta, la illa queda inerme davant el pillatge. Només els indis -interessant, reminiscència del tema del «bon salvatge»- escapen al contagi: «Va ser una bogeria irresistible que, en algunes setmanes, va buidar Libèria, els seus burgs i hisendes i la major part dels seus habitants. Homes, dones i nens anaven a treballar en la recerca. Alguns s’enriquien descobrint una d’aquestes borses en les quals les “pepites” s’acumulen per acció de les pluges torrencials. No obstant això l’esperança no abandonava a qui, durant llargs dies i al preu d’enormes fatigues havien treballat en va. Tots corrien al lloc des de la capital, els voltants, els camps, les pesqueres, les fàbriques i les factories del litoral.

L’or semblava dotat d’un poder magnètic al que la raó humana era incapaç de resistir. Només els habitants –indis- de la illa van resistir aquella, psicosi d’arrossegament general. Solament ells no es van abandonar a aquestes furioses ambicions. Gràcies a aquests humils fueguins diverses pesqueres i establiments agrícoles no van quedar abandonats del tot; i és que la seva condició naturalment honesta els va preservar del contagi.»

Per la seva banda, el dret a la propietat privada és posat, obertament, en dubte. Kaw Djer s’estranya de veure als nàufrags expressar-se en termes favorables a la propietat: “Mes encara que la imperfecció dels homes, era, para Kaw Djer, motiu d’estranyesa la impotència dels mateixos per a trencar amb la seva rutina habitual (…) romanent en ells la noció de propietat, com un article de fe. Ni un solament d’entre ells deixaria de dir amb la major naturalitat del món: “Això és meu”, sense adonar-se: de l’enorme comicitat – enlluernadora per a un filòsof llibertari – que comporta la pretensió d’un ésser tan fràgil i vulnerable, tractant de monopolitzar per a si, per a ell solament, una fracció de l’univers.:., Kaw Djer pensava que els seus amics fueguins, les hordes dels quals errants solquen les terres magallàniques, havien de quedar molt sorpresos d’aquestes teories, ells, que no han posseït més que la seva persona!”Amb l’episodi de l’irlandès Patterson, el problema de la propietat privada dels recursos naturals és plantejat objectivament en la novel·la, i no solament per la intenció del protagonista.

Aquest nàufrag, més taimat que els altres, va escollir durant la distribució dels lots un terreny situat a la vora del riu, en l’únic lloc que el corrent és accessible. Una vegada organitzada la colònia, Patterson explota l’avantatge per a establir el dret de peatge per a anades i vingudes de les persones necessitades de l’aigua del riu. El problema de l’acaparament estatal dels territoris del planeta, el caràcter fictici i convencional de fronteres i sobiranies, temes ja apuntats diverses vegades en altres obres, es plantegen igualment en el “Jonathan» aquesta vegada a plena llum. La Magallania, al començar la novel·la, és definida com a terra lliure de tota implantació estatal, com el Pol Sud quan Nemo planta en ell el pavelló negre; és aquesta condició de la illa la que va atreure a Kaw Djer, per a quedar-se en ella.»Fins a 1881 aquesta part del Nou Món no va dependre de cap Estat civilitzat, ni tan sols dels seus pròxims veïns: Argentina i Xile, que es disputaven, llavors, les pampes de la Patagònia.

La Magallania no pertanyia a ningú i en ella les colònies podien ser fundades amb absoluta independència ( … ) «En aquest país en el que cap autoritat existia, qui disposaria d’autoritat per a un interrogatori? Kaw Djer no es trobava en un dels Estats organitzats en els quals la policia inquireix el passat de les gents i on és impossible romandre llarg temps desconegut. Aquí ningú era dipositari de “un poder per mínim que fos, podent-se viure al marge de tota costum, de tota llei, en la llibertat més completa.» Però en 1881 Xile i Argentina van establir un tractat situant l’arxipèlag meridional sota la sobirania xilena. Cop dur para Kaw Djer quan s’assabenta d’això: «Ni una paraula se li escapa, però els seus ulls s’impregnen d’odi, i, en un terrible gest d’amenaça, la seva destra es va tendir cap al sud … » És, el «fi d’una terra lliure».

Juli Verne s’ocupa igualment en el Jonathan del caràcter irrisori de les declaracions de guerra i de les formalitats diplomàtiques que duen amb si. El món dels nàufrags és un microcosmos que revela (per al mal, segons Verne) tota l’experiència històrica de les societats humanes. A propòsit d’una jove que vol casar-se contra la voluntat del seu pare, esclata una crisi entre el governador (el socialista Beauval) i el grup d’amics de Kaw Djer; i com la tensió es crespa, els kaw-djeristas enderroquen el pont de fusta que separa les seves cases de la zona ocupada pels adversaris. «Així es va manifestar una vegada més la naturalesa combativa dels humans.

Acceptant de cor la possibilitat del recurs a una guerra, preludiant-la, segons el costum, amb la ruptura de les relacions diplomàtiques, els habitants d’aquests dos llogarets perduts en els confins del món habitable provaven que els ciutadans dels grans imperis no són únics a merèixer el qualificatiu de ‘homes’ «, anota Verne amb humor pessimista.

Certs temes llibertaris ja exposats per Verne en altres obres s’inclouen en el Jonathan amb més força i nitidesa. No obstant això, l’interès de la novel·la -segons entenem- radica que l’autor exposa les seves idees anarquistes a través del protagonista Kaw Djer. Exposició notable pel seu to familiar, de interioritat; però sobretot pel fet que Verne no trenca sinó a propòsit de l’anarquisme la regla de mutisme polític que sembla es va fixar per al conjunt dels voyages extraordinaires. Kaw Djer és l’únic personatge en tota l’obra de Verne que desenvolupa sistemàticament i de forma coherent una filosofia política, i això no en una relliscada de paràgraf segons la tècnica secreta de la qual va gaudir extraordinàriament Verne. Tots els seus comentaristes han notat el fenomen, ja des del primer capítol, de manera que el lector no tingui dubte:

“Mentre els seus companys portaven a terme aquesta doble tasca, el Kaw–djer es va allunyar alguns passos i va grimpar per una de les roques del serrat penya-segat. Des d’allà, la seva mirada arribava a tots els punts de l’horitzó. Als seus peus es retallava un litoral capritxosament dibuixat que formava el límit nord d’un canal de diverses llegües d’amplària. La riba oposada oberta a l’infinit per braços de mar, s’esvaïa en vagues alineacions, un sembrat d’illes i illots que a la llunyania apareixien vaporosos. Ni per l’est ni per l’oest es veien els límits d’aquest canal, al llarg del qual corria l’alt i massís penya-segat. Cap al nord s’estenien interminablement prades i planes, llistades per nombrosos cursos d’aigua que anaven a parar al mar, bé en torrents tumultuosos, bé en cataractes redoblants. De la superfície d’aquelles immenses prades sorgien aquí i allà, verds illots, espessos boscos entre els quals s’hauria buscat en va un poble, i els cims del qual es tenyien de púrpura amb els llamps del sol que arribava llavors al seu ocàs. Més enllà, limitant l’horitzó per aquella part, es perfilaven les massisses formes d’una serralada coronada per la blancor enlluernadora de les glaceres. Cap a l’est, el relleu de la regió era més accentuat. Perpendicularment al litoral, el penya-segat s’escalonava en nivells successius i després s’alçava per fi bruscament en pics aguts que anaven a perdre’s en les zones elevades del cel. Aquells paratges semblaven totalment deserts. La mateixa solitud també en el canal. Ni una embarcació a la vista, ni tan sols una canoa d’escorça o una piragua de veles. En fi, per més lluny que arribés a la vista ni de les illes del sud, ni de cap punt del litoral o sortint del penya-segat, s’elevava cap fum que testifiqués la presència de criatures humanes.

El dia havia arribat a aquesta hora, sempre impregnada de certa malenconia, que precedeix immediatament al crepuscle. Grans ocells planejadors, formats en esbarts sorollosos, fendien l’aire a la recerca del seu recer nocturn. El Kaw–djer, de braços plegats i dempeus sobre la roca que s’havia pujat, guardava la immobilitat d’una estàtua. Però mentre contemplava aquella prodigiosa extensió de terra i de mar, última parcel·la del globus que no pertanyia a ningú, última regió que no sucumbia sota el jou de les lleis, un èxtasi il·luminava el seu rostre, palpitaven les seves parpelles i els seus ulls brillaven per un entusiasme sagrat. Va romandre així llarga estona, banyat de llum i assotat per la brisa, després va obrir els braços, els va tendir cap a l’espai i un profund sospir va inflar el seu pit, com si hagués volgut abastar amb una abraçada, aspirar d’un respir tot l’infinit. Llavors, mentre la seva mirada semblava desafiar al cel i recorria orgullosament la terra, dels llavis va deixar anar un crit que resumia el seu salvatge apetit d’una llibertat absoluta, sense límits.

Aquell crit era el dels anarquistes de tots els països, era la cèlebre fórmula, tan característica, que sovint s’empra com sinònim del seu nom, i que les seves quatre paraules tanquen tota la doctrina d’aquesta secta tan temible: « Ni Déu, ni amo…! », proclamava amb veu sonora, mentre que el cos, mig inclinat per sobre de les ones, fora de l’aresta del penya-segat, semblava escombrar l’immens horitzó amb gest escerp”.

Al llarg de Jonathan la disposició de Kaw Djer per la anarquia és assenyalada en diversos episodis. «Els seus ulls acomiadaven refulgències inquietants» quan un dels seus adversaris va pronunciar el vocable «lleis». És en el culte a la llibertat i a la independència que el protagonista educa als seus amics fueguins: «amo, no pot haver per un home digne d’aquest nom», els explica. Kaw Djer és,  «un ànima feroç, indomable, intransigent, refractari a totes les lleis».
Seguidament Juli Verne pren la precaució de distingir dues categories d’anarquistes: uns «corroïts per l’enveja i l’odi, sempre prests per a la violència i la mort»; uns altres: «veritables poetes que somien una humanitat quimèrica de la qual el mal serà espolsat per a sempre»; Kaw Djer pertany «a la secció de sommiadors i no a la dels professionals de la violència».Juli Verne precisa que Kaw Djer «descendeix d’una família regnant en un poderós imperi, destinat, en raó del seu bressol, a manar com amo absolut» però que ha consagrat un «odi profund» a les institucions socials … «sense advertir a ningú, partint en un bon dia, abandonant rang i béns», personatge en aquest sentit molt similar al del Capità Nemo. Algú ha pensat que aquesta figura li va ser inspirada a l’autor pel arxiduc extraviat Joan Orth, germà de l’últim gran duc de Toscana, desaparegut en l’Amèrica del Sud cap al 1890, Verne esmenta aquest personatge en una de les seves novel·les, doncs havia trobat personalment al seu altre germà, el arxiduc Luis Salvator, que duia una vida fastuosa en el Mediterrani a bord del seu vaixell de luxe. A més, la conjunció de les idees anarquistes de Kaw Djer amb els seus orígens aristocràtics, no evoca, preferentment, el nom de Kropotkin?:

Una tradició vol que Juli Verne entaulés relació amb el príncep rus per mitjà d’Eliseo Reclus. Aquest vell de barba blanca que abandona per segona vegada la vida civilitzada a l’acabar la novel·la per a lliurar-se a l’existència solitària, no es distingeix per la seva conducta tolstoiana?

Per contra, les idees socialistes (socialdemòcrates) són molt maltractades en el Jonathan. L’advocat socialista Beauval, «mossegat per la taràntula de la política», és descrit caricaturescament; és liant i pagat de si mateix; predica la col·lectivització dels mitjans laborals quan l’economia política de la illa priva a aquesta fórmula de tot significat; haurà d’apegar-se de nou a la seva xalupa de pesca i al seu fusell. El seu rival Dorick, professor d’història, és partidari del comunisme integral; és un fracassat, un amargat que deu tot el seu mal humor «a la seva ànima ulcerada». Ambdós són rivals aferrissats, i busquen, cadascú pel seu costat, constituir -se una clientela entre els nàufrags; acabaran per combatre’s per les armes. Aquests dos homes són ridículs. Beauval aconsegueix, de tota manera, ser nomenat governador mitjançant un «simulacre d’eleccions». Al preu de dues voltes (electorals) i a despit de gran nombre d’abstencions, Beauval obté una trentena de vots sobre un cens de mil. És «un joc d’escamoteig» dirà Verne, presentant d’aquesta manera el sufragi universal, crítica que no haurien desaprovat els anarquistes del seu temps. Com aquests, Verne no sentia  un excés d’estima per la massa, que aquí representen els passatgers:

«Aquesta població híbrida era un microcosmos, una reducció de la població humana en la qual, exclosa la riquesa, totes les situacions socials estaven representades … Era una massa, en suma, ni millor ni pitjor que una altra; era la gent amb les seves desigualtats, les seves virtuts i els seus defectes, munt confús de desitjos i sentiments contradictoris; la multitud anònima, de la qual es desprèn de vegades una voluntat total i única, igual al corrent que es forma en la massa amorfa del mar.”

La vel·leïtat d’aquesta multitud inquietarà a Kaw Djer; «cap alè de lluita contra la matèria per a sotmetre-la a la seva voluntat, cap desig de millorar la seva sort a canvi d’un esforç». El nus essencial de la novel·la es resumeix en la confrontació tràgica entre les concepcions anarquistes de Kaw Djer i la societat que s’organitza en la illa Hoste després del naufragi. Jonathan no relata una simple aventura per a la joventut, sinó un drama moral que li confereix una intensitat particularíssima. Kaw Djer veu, en efecte, les seves teories rebatudes, o almenys defraudades en raó del compartiment dels nàufrags: inclinació a la propietat, individualisme, acceptació de l’autoritat aliena, menyspreu per l’interès general, fins i tot la guerra civil acudirà per a estripar aquest microcosmos. Més les conviccions anarquistes del protagonista no seran trencades, sinó solament reafirmades:

“D’una vegada per totes, amic meu, sàpiga que sóc enemic irreconciliable amb tot govern, qualsevol que sigui ( … ), Tota llei, prescripció o prohibició dictada amb vista al sedicent interès de la massa en detriment dels individus és un engany ( … ): A aquesta convicció base de la meva vida, que no està en mi fer-la triomfar amb el meu poder, per gran que aquest sigui, en aquestes societats podrides del Vell Món, he sacrificat molt més del que la majoria d’homes haurien fet o haguessin tingut la possibilitat de fer; i he vingut a Magallania para viure i morir lliure en sòl lliure. Les meves conviccions no han canviat ( … ) els esdeveniments d’aquests últims mesos m’han entristit, però no han modificat les meves idees”.

No obstant això, la força de les circumstàncies l’obliga a imposar les bases d’un fatalisme estatal que personalment avorreix. Precisa organitzar, arran de la incorporació a la illa dels nàufrags, l’embrió d’una policia (reclutada entre els marins del vaixell perdut) per a vigilar les provisions, particularment l’alcohol, el que per Kaw Djer significa un terrible cas de consciència:

«I doncs!, ell, llibertari, home incapaç de suportar cap subjecció, es troba en el cas d’imposar-la als altres, dictada per ell mateix que rebutja tota sort de lleis. En suprema ironia, serà l’apòstol anarquista, l’adepte de la famosa fórmula ‘ni Déu ni Amo’ que serà convertit en Amo; és a ell que atribuiran aquesta autoritat el principi de la qual odiava amb furor salvatge! «Acceptaria l’odiosa prova? No seria preferible escapolir-se lluny de tots aquests éssers amb ànima d’esclaus? «En aquest cas, què farien, lliurats a si mateixos? De quantes calamitats no seria culpable el desertor en cas de no emmotllar-se a l’autoritarisme?»

Kaw Djer és, en efecte, obligat a prendre el poder provisionalment, després del naufragi; i per segona vegada quan els colons, li sol·licitin per a restablir la concòrdia i l’ordre a conseqüència de la guerra civil entre els partidaris de Beauval i els de Dorick. Kaw Djer accepta aquesta responsabilitat «encara que la seva ànima resulti lacerada per un debat cruel», i declara a la multitud eixelebrada: “Des d’aquest moment jo sóc el vostre cap.» Tot seguit establix una presó, dicta lleis, reglamenta la propietat privada, instituint un cadastre, i encara organitza la defensa amb vessament de sang, i la mateixa actitud observa quan els miners es regiren contra ell. És l’experiència desmentint cruelment a la idea:

«Que les seves intencions sempre haguessin estat robustes, les seves mires desinteressades, això no l’havia impedit cometre, al seu torn, els mateixos crims necessaris que va retreure a tants caps. El llibertari havia ordenat, l’igualitari havia jutjat a semblants seus, el pacifista havia fet la guerra, el filòsof altruista havia delmat a la multitud i el seu horror pel vessament de sang, havia determinat vessar altra per culpa seva”. «Cap dels seus actes hauria estat en contradicció amb les seves teories; però en tots els punts havia tornat a tocar el seu error d’antany amb els dits.»

El Jonathan lluny de ser una apologia de l’anarquisme, es presenta aquí, en aparença, com un balanç crític, com la constatació d’un fracàs total: les teories de Kaw Djer («l’error d’antany») no han resistit l’experiència social.

La conclusió política de la novel·la és tranquil·litzadora i raonable: «la naturalesa humana és incanviable», etc. No obstant això, Juli Verne demostra una simpatia poc ordinària pel seu heroi; les extenses referències que hem ofert eren necessàries per a posar en evidència el to íntim, de interioritat, mitjançant el qual l’autor relata els seus propòsits. Un autor que obeís a la sola preocupació literària, que no hagués estat ell mateix familiaritzat  amb les idees llibertaries, no hauria aconseguit fer expressar a Kaw Djer tan naturalment i amb tant ardor, una tal elegància de pensament i d’expressió. A més la novel·la està concebuda perquè Kaw Djer digui l’última paraula.
Ell renúncia, en el penúltim capítol, a organitzar la societat segons les seves idees anarquistes, però continua regint amb elles el rumb de la seva vida. L’obra s’acaba amb la seva ascensió solitària a l’alt de la illa de Hornos, i la ultima visió que guardem d’ell és idèntica a la primera: dempeus, braços creuats, desafiant la immensitat marina.

L’assaig present descansa en la lectura de les novel·les de Verne (Verne aconsellava llegir-li, no interrogar-li.) És a dir, que si el contingut vernià ens autoritza a plantejar el problema de la relació entre l’autor i l’anarquisme – problema fins a aquí aparentment ignorat pels seus comentaristes – en canvi estem molt lluny de poder resoldre’l. Amb aquestes dues novel·les de Juli Verne, he volgut posar de manifest les inquietuds socials i humanistes de l’escriptor, el seu interès per un cert model de socialisme que podríem qualificar de romàntic, socialisme hereu d’aquest pensament utòpic nascut de la Revolució Industrial.

En aquest sentit, crec que Els cinc-cents milions de la Begum i Els Nàufrags del Jonathan poden ser llegits com dos exemples d’utopies falansterianes. Al gran visionari i anticipador que va ser Juli Verne, no només li fascinava el plantejament teòric, el de la creació d’un món utòpic amb el seu sistema intern de lleis per a viure feliç segons un cert ordre social racional, sinó que a més va mostrar un profund interès a reflexionar, de manera pragmàtica, sobre les qüestions morals que aquests sistemes podrien generar si fossin portats a terme. Quina millor forma de fer-lo que escrivint relats amb una meta il·lustrativa per a compartir-los amb la comunitat universal dels lectors dels seus Viatges Extraordinaris?

El que no s’ha fet encara és l’estudi científic del cas Juli Verne. Cert, el seu arxiu personal no és accessible per decisió de la seva família, conducta que tal vegada xocaria amb les seves intencions. També es creu que el propi Verne va fer desaparèixer bon nombre de papers íntims. Malgrat tot això creiem seria possible reunir les observacions suggerides per la sola lectura de les seves novel·les, més les dades objectives facilitades per les seves relacions i la seva carrera.

Se sap, per exemple, que Verne era un gran amic d’Eliseo Reclus, una de les majors intel·ligències del camp anarquista cap a 1880-1900. Igual es coneix que es va interessar per l’esperanto, el caràcter supranacional del qual va seduir a molts llibertaris d’aquella època. El seu amic Nadar, primerament sant-simoniano, va evolucionar cap a l’anarquisme. En quina mesura aquesta evolució va influenciar al novel·lista Verne? La familiaritat d’aquest autor amb el comunalista Paschal Grousset que va arribar fins a la col·laboració literària (conjuntament van publicar en 1885 L’Epave du Cynthia) assenyala així mateix- encara que no es tracti en aquest cas d’una persona pròpiament anarquista -, la importància de la seva proximitat amb elements d’extrema esquerra sota la III República.

La seva elecció en Amiens en una llista «ultraroja» s’inscriu en aquest context. A més, quina influència va poder exercir en el seu ànim el seu pas pel món artificial de l’especulació i de la Borsa? De moment sembla haver seguit el joc, haver posat gran interès en les seves funcions de borsista. Però, no adoptaria, després, una actitud més crítica referent a això? Si es confirmés que les simpaties de Julil Verne per l’anarquisme van ser un dels components del seu pensament polític, un estudi més profund que el present assaig, i sobretot més documentat, permetria precisar com el nostre autor va evolucionar en aquest punt?

El Jonathan que tan àmpliament hem utilitzat és una de les seves últimes obres, pot donar idea, a primera vista d’un home la carrera social del qual i literària, a l’exemple de les de Víctor Hugo i de Tolstoi, havia començat de la manera més convencional i conclou en una evolució tardana cap a l’ inconformisme.

20.000 llegües de viatge submarí. El podeu descarregar aquí:

 

Però al costat del “Jonathan”, i dels “500 milions”, l’obra que reflecteix millor la tendència ideològica que hem intentat destacar es” Vingt mille lieues sous els mers”, escrit en1868. Fins i tot si la tradició relativa a Lluïsa Michel  (anomenada la “Verge Negra” i heroïna de la Comuna de París del 1871) acredités algun fonament, això no afectaria la posició moral de Verne en haver assumit aquest la responsabilitat de l’obra, i haver-la publicat a la seva manera prenent com pròpies les idees atribuïdes a Nemo:

La bandera negra, amb una N en el centre que el nostre protagonista plantarà al Pol Sud com exemple, apareix en cinc novel·les que jalonen regularment el cicle dels Voyages Extraordinaires. Llavors no és lícit concloure que més que una evolució tardana; el que hi ha és una permanència sorprenent? Per altra banda, l’anarquisme pel qual Juli Verne ha pogut sentir algun interès, una certa simpatia, és el dels anys 1880-1890, situat abans del corrent d’atemptats (dels quals Els Voyages pràcticament no fan esment). És igualment anterior al retrobament entre l’anarquisme intel·lectual i el moviment obrer, és a dir, al anarcosindicalisme. A aquest efecte es pot notar que, el proletariat de la: gran indústria moderna està totalment absent, o gairebé, de l’obra de Juli Verne.

Tornant a recordar la curiosa llegenda segons la qual Louise Michel seria la veritable autora de la novel.la, l’argument hauria estat venut per cent francs en un dia de misèria.Aquesta llegenda, per la forma en què ha estat explicada, és evidentment falsa, el manuscrit de l’obra va ser tramès a Hetzel el desembre de 1868, és a dir, molt abans de la data suposada de la cessió a Juli Verne, és particularment impossible que Louise Michel hagi imaginat el nom del Nautilus recordant les petxines anomenades «nautilus» que ella trobés a les platges de Nova Zelanda durant la seva deportació. L’estudi dels arxius de Verne potser reveli que, des del fi de l’Imperi, l’autor va estar en relació amb la inteligentsia antiautoritària de París, sabent-se a l’efecte que en el període posterior va fer gran amistat amb els germans Reclus i el seu grup, i que seu amic Nadar va evolucionar cap a l’anarquisme.

Des de fa uns anys s’ha escrit molt sobre el «secret» de Juli Verne. M. Carrouges, particularment, ha suggerit que aquest secret es va situar al nivell del subconscient per afectar a les relacions del pare amb els seus fills, de l’home i les forces «chtonianas’: dels arquetips vulcanianos i de la realitat còsmica. Aquest aspecte de l’obra de Verne; no pot, sens dubte, ser passat per alt. Però el seu secret no existeix solament al nivell del subjectivisme subconscient. Encara que en tota ocasió es guardés d’expressar sistemàtica i coherentment la seva filosofia política; encara que hagi conservat  el caràcter d’un secret, la seva filosofia ha existit al nivell de la seva consciència clara; la crítica social i el somni llibertari són part integrant de la filosofia verniana.

Pel seu tarannà, pels seus orígens, per educació, per la prodigiosa cultura, pels grans coneixements en diversos camps de la ciència, per la seva comprensió humanista i pacífica de l’anarquisme, Koprotkin bé es mereix l’honor de  figurar entre aquelles persones properes a Verne que podrien servir li de font d’inspiració per a la creació del Capità Nemo, o del Kaw Djer.

L’etern Adán, podeu descarregar-lo aquí: http://rs378.rapidshare.com/files/232908490/-_Verne__Jules_-_El_eterno_Adan_-.zip

I parlant de Verne, no podia concloure aquest petit treball, sense fer referència a aquesta petita i darrera obra “filosòfica” del nostre autor. Aquí allunyant-se de les utopies falansterianes, o directament anarquistes, Verne s’enfronta amb la visió de la història dels seus contemporanis, per a explicar-nos una visió mitològica, molt propera a les visions tradicionals dels pobles arcaics de la Humanitat. I que pren una especial importància en els nostres dies quan la humanitat comença a considerar molt seriosament la necessitat de prendre mesures radicals si no volem que la nostre civilització desaparegui en el caos i el desastre ecològic, etc.

L’Etern Adán, un dels últims escrits de Juli Verne, publicat de forma pòstuma (1910) pren la idea del cicle sense fi com font principal d’inspiració; no només parteix de tal idea, sinó que la desenvolupa a través de tot el llibre, que en aquest cas, i per a sorpresa d’alguns, resulta una lectura curta (23 pags.), ràpida però profunda. El personatge principal, un home principal del seu temps i societat descobreix caminant per la platja papers escrits en una llengua desconeguda per ell, un dels homes més savis del seu temps.  A l’anar »descobrint» el missatge entén que la seva societat no és la primera a arribar al grau de civilització de les lletres i les màquines; sinó que una societat més antiga que la història del planeta que coneix, va arribar a un grau d’evolució tal que la desconeguda (per al nostre personatge) França, ja tenia l’embranzida i desenvolupament que avui exhibeix.

Es parlaven diferents llengües, es viatjava d’un lloc a un altre, l’occident ja havia estat trobat, els pobles espargits en els diferents continents, el vapor utilitzat, les maquinàries per tant també; en poques paraules la humanitat havia donat resposta a moltes preguntes i estava en bon camí de donar resposta a altres tantes.  No obstant això, un cataclisme obliga a pocs sobrevivents a usar tècniques pràcticament cavernaries per a sobreviure, els costums guanyats en segles d’avanç es van oblidar i les persones ara només lluiten per subsistir en el dia a dia de records barrejats amb les llacunes que deixa el no seguir aprenent.

Juli Verne passa de ser algú aventurer i positiu a un ésser ja en el final dels seu tarannà,  no pot evitar el contar-ho tot com una aventura, però el que veritablement es nota com rerefons del llibre és la pregunta del mes allà.  Algú que ha passat per les diferents etapes que té aquest món per a oferir-li, però no pot evitar pensar que li espera.  Si aquest món és tot el que hi ha, com és que la humanitat no ha pogut desxifrar tots els seus secrets? Senzillament perquè aquest grau de coneixement, quan arriba, destrueix.

El cicle sense fi de la vida, l’Etern Adán que és l’home, busca créixer, canviar, millorar, evolucionar, progressar, però tant progrés té un límit desconegut fins al moment que ha de retrotraure’s, asserenar-se, i deixar que el temps guareixi les ferides en el món, per després d’un temps donar-li una nova oportunitat.  Tot es va estressant amb cada avanç que donem, per a desestressar-nos hem de reiniciar el nostre sistema, l’Etern Adán ha de renéixer a cada moment, aprenent un poc més cada vegada. Que ens tocarà si alguna vegada aprenem tot el que hem d’aprendre? Primer caldria definir »tot», segon, determinar que seria el que »hem de» aprendre i finalment no seguir preguntant-nos coses així perquè l’Etern Adán no conta, per tant no ofereix, la resposta final i alliberadora de totes dubtes i catàstrofes.

1828. Neix el 8 de febrer en Feydeau, Nantes, fill primogènit de l’advocat Pierre Verne i de Sophie Allote de la Fuye.
1844. Finalitza la seva educació en el Liceu Real de Nantes. Escriu petits poemes en prosa.
1848. Estudia Dret a París.
1849. Coneix als Dumas, pare i fill. El seu pare li ordena que al graduar-se en Dret regressi a Nantes para fer-se càrrec del bufet familiar.
1850. Estrena, dirigida pel seu protector Dumas,  Les palles trencades, amb poc èxit. Es llicencia en Dret i regressa a Nantes.
1851. Apareixen en la revista Musée des Familles les seves primeres històries curtes: “Els primers navilis de la marina mexicana” i “Un viatge amb globus”.
1852. Es fa membre del Club de la Premsa Científica. Secretari del Teatre Líric. 1854. Abandona el seu treball i publica El Mestre Zacaríes.
1855. Un hivern entre els gels.
1856. Coneix a Honorine Morel, jove vídua amb dues filles. Novel·la “De la Terra a la Lluna” en la qual va anticipar detalls del que 113 anys després seria la primera missió espacial tripulada al nostre satèl·lit.

1857. Es casa en secret amb Honorine i s’establix com agent de Borsa a París.
1859. Viatge per Escòcia, després del qual escriu  Viatge amb marrades a Anglaterra i Escòcia.
1862. Funda la Societat per a la investigació aèria. És rebut per l’editor Hetzel, qui li publicarà Cinc setmanes amb globus. Abandona la Borsa.
1863. Publica Cinc setmanes amb globus, amb un èxit immediat. Hetzel li farà signar un contracte per 20 anys prorrogables.

1864. Viatge al centre de la Terra.
1865. De la Terra a la Lluna.
1866. Es muda a una caseta enfront del mar.
1867. Viatja a Amèrica amb el seu germà Paul a bord del Great Eastern.
1868. Compra un petit veler.

1870. És mobilitzat per a la guerra franc-prusiana com guardacostas.
1872. S’instal·la en Amiens.

1875. És acusat de no ser francès ni de anomenar-se Verne.
1876. Miguel Strogoff.
1877. Mor Estelle Duchêne, la seva amant.
1878. Viatja pel mediterrani. Un capità de quinze anys.
1881. Viatge pel mar del Nord i el Bàltic.
1884. Viatge a Alger i Tunis. És rebut per Lleó XIII.
1886. El seu nebot Gaston li dispara ferint-li en una cama. Ven el “Saint Michel III”.
1888. Dos anys de vacances. És triat regidor de Amiens en la llista radical socialista.
1890. Primers problemes estomacals, símptomes de la diabetis que acabarà amb la seva vida.
1897. L’esfinx dels gels.

1905. El 17 de març cau greument malalt. Mor el 24, i és sepultat en Amiens

Alejandro VI (drama) 1847
La conspiració (drama) 1847
Abdallah (drama) 1849
Un drama baix Luix XIV (drama) 1849
La Guimard (drama) 1850
Les mil i dues nits (drama) 1850
Les palles trencades (comèdia) 1850
Els savis (drama) 1851
Quiridine (drama) 1851
La Torre de Montlhery (drama) 1852
Martin Paz 1852
Colin Maillard (opera) 1853
Lamentació d’un pèl de cul de dona  1854
Mestre Zacarías 1854
A la vora del Adur 1855
Guerra als tirans 1855
Els compagnons de la Marjolaine (opereta) 1855
Un hivern en els gels 1855
Els feliços del dia (drama) 1856
L’alberg de les Ardenas (opereta) 1860
Senyor ximpanzé (opereta) 1860
Onze dies de setge (comèdia) 1861
Cinc setmanes amb globus 1863
Viatge al centre de la Terra 1864
De la Terra a la Lluna 1865
Geografia il·lustrada de França i les seves colònies 1866
Viatges i aventures del capità Hatteras 1866
Els fills del capità Grant 1868
Al voltant de la Lluna 1870
El descobriment de la Terra 1870
Vint mil llegües de viatge submarí 1870
Una ciutat flotant 1871
Aventures de tres russos i tres anglesos en el Africa austral 1872
El país de les pells 1873
La volta al món en vuitanta dies 1873
Un nebot a Amèrica (comèdia) 1873
Amiens en l’any 2000 1874
La volta al món en vuitanta dies (drama) 1874
Un experiment del doctor Ox 1874
El chancellor 1875
La illa misteriosa 1875
Miguel Strogoff 1876
El doctor Ox (opera bufa) 1877
Hector Servadac 1877
Les índies negres 1877
Història dels grans viatges i els grans viatgers 1878
Un capità de quinze anys 1878
Les tribulacions d’un xinès en xinesa 1879
Els cinc-cents milions de la Begun 1879
La casa de vapor 1880
Els Exploradors del segle XIX 1880
Miguel Strogoff (drama) 1880
Deu hores de caça 1881
La jangada 1881
El llamp verd 1882
Escola de robinsons 1882
Kebaran el testarudo 1883
El archipielago en flames 1884
L’estrella del sud 1884
Les restes del Cynthia (en col·laboració amb Pascal Grousset) 1885
Matias Sandorf 1885
Robur el conquistador 1886
Un bitllet de loteria 1886
El camí de França 1887
Nord contra sud 1887
Dos anys de vacances 1888
L’eix de la terra 1889
Família sense nom 1889
Jornada d’un periodista americà en l’any 2889 1889
Cessar Cascavell 1890
La senyora Branican 1891
Claudius Bombarnac 1892
El castell dels carpatos 1892
Petit personatge 1893
Les magnífiques aventures del mestre Antifer 1894
La illa a hèlix 1895
Clovis Dardentor 1896
Enfront de la bandera 1896
L’esfinx dels gels 1897
El superb Orinoco 1898
El testament d’un excèntric 1899
Segona pàtria 1900
El poble aeri 1901
Les històries de Jean Marie Cabidoulin 1901
Els germans Kip 1902
Beques de viatge 1903
Amo del món 1904
Un drama en Livonia 1904
El far de la fi del món 1905
La invasió del mar 1905