La fotògrafa hongaresa va retratar la vida quotidiana a la rereguarda durant la Guerra Civil. Fins al 22 de gener, el Centre del Carme de València acull una exposició amb 98 imatges fetes per Horna durant aquell període.
Una «obrera de la fotografia», així es definia Kati Horna. Va néixer en una petita localitat propera a Budapest en 1912 i va créixer al si d’una família jueva acomodada, la qual cosa no va impedir que el seu pare fos capturat al començament de la persecució nazi. Va decidir traslladar-se a Berlín on pren contacte amb integrants de l’Escola de la Bauhaus i amb el dramaturg Bertolt Brecht i els seus cercles antifeixistes. Durant aquest temps, Horna es guanyava la vida treballant com a obrera en una fàbrica de pirotècnia. Però també alternava el treball a la fàbrica amb el que realitzava a un laboratori fotogràfic de l’agència Dephot, on va conéixer Endre Friedman. Friedman signaria les seues fotografies, uns anys després, amb el pseudònim de Robert Capa.
En 1937 va arribar a Barcelona, en plena Guerra Civil, acceptant un encàrrec del sindicat anarquista CNT per retratar les comunitats colectivitzades a Aragó fruit de la Revolució. Horna va recórrer amb la seua càmera Rolleiflex València, Xàtiva, Gandia, Silla, Vélez Rubio, Alcázar de San Juan, Barcelona, Madrid i el front d’Aragó.
És aquest període en el qual se centra l’exposició «La mirada de Kati Horna. Guerra i Revolució 1936-39», que organitzen el sindicat CGT i el Consorci de Museus en el Centre del Carme de València. La mostra, que es podrà visitar fins al 22 de gener, recull 98 fotografies del treball realitzat per l’artista hongaresa durant la guerra. L’exposició està emmarcada en les XVIII Jornades llibertàries que tenen com a tema central el 80 aniversari de la Revolució Llibertària, sota el lema «Lliçons del passat per a fer present».
L’obra exposada revela una part dels 270 negatius que Horna va portar en una caixa de llauna a França després de la victòria del franquisme i que posteriorment van viatjar amb ella en el seu exili a Mèxic. Va ser en aquell país on va establir amistat amb les artistes Remedios Varo i Leonora Carrington. La influència surrealista d’aquestes dues pintores quedarà reflectida en la resta de l’obra de Horna. En 1979, després de la mort del dictador Franco, la fotògrafa va donar el seu llegat de la Guerra Civil al Govern espanyol, que finalment va arxivar el material al Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca.
Retratar la vida quotidiana
La forma de plasmar «la vida quotidiana, d’una manera gairebé íntima, en la rereguarda, fugint de les instantànies bèl·liques, deixant de costat les grans gestes del front», dóna valor afegit a l’exposició. Així ho expressa Emilia Moreno, de Dones Lliures i una de les organitzadores de la mostra. «Horna retratava més les conseqüències de la guerra, que el seu aspecte bèl·lic», apunta Moreno. L’organitzadora també subratlla el «caràcter no comercial» del treball de la fotògrafa en aquesta època, que va cedir imatges per a la publicació a revistes anarquistes com Terra i Llibertat, Dones lliures o Umbral, de la qual també va ser redactora.
Les seues fotografies, no són les imatges de la primera línia de foc, com les d’altres fotoperiodistes de la Guerra Civil com Robert Capa, Gerda Taro o Agustí Centelles. Tot i la guerra, la vida segueix, llegim en un dels panells de l’exposició. D’aquesta manera es poden veure retratats treballadors de l’Albufera en les col·lectivitats d’arròs a Silla, una intervenció quirúrgica dins d’un quiròfan a l’Hospital del Poble de Barcelona o un milicià de la columna Ascaso en el front d’Aragó escrivint una carta. En una de les seccions de l’exposició, denominada Acolliment, les persones protagonistes són refugiades del centre d’acolliment de Alcázar de Cervantes i les mares alletant les seues filles a la Casa de la Maternitat de Vélez-Rubio.
L’obra de la fotògrafa ha quedat, per a molts especialistes, en segon pla. Emilia Moreno apunta les causes. «No solament pel fet de ser una dona, sinó també per les seues idees llibertàries i anarquistes. S’ha traspaperat en la història la lluita anarquista i la Revolució Llibertària dins de la Zona Roja en la República i durant la Guerra Civil, més encara el treball de les dones i les seues organitzacions», conclou.
Un context convuls
Per saber com era la València que Kati Horna es va trobar durant la Guerra civil, parlem amb Carme Bernat, investigadora de gènere i integrant d’ARADA. Bernat descriu la València republicana com una ciutat immersa en «un moment molt convuls de guerra, en el qual la capitalitat de la República s’ha traslladat a aquesta ciutat» en caure Madrid sota el comandament feixista. «Les dones formen un exèrcit invisible en el treball quotidià, participant activament també en el front amb la incorporació de milicianes. En la rereguarda treballaven en tallers i fàbriques, suplint les baixes que els homes havien deixat en anar al front». Aquest aspecte és «molt important», afirma la historiadora, «no solament perquè s’incorporaven a treballs masculinitzats, sinó perquè ho van fer de manera massiva».
«És un gran moment de politització femenina, on organitzacions ja existents com la Agrupación de Mujeres Antifascistas (AMA), o l’anarco-feminista Mujeres Libres (amb la qual va col·laborar Kati Horna), van allotjar a milers de noves militants. Un fet inèdit fins al moment», afirma Bernat. «Les millores en drets adquirits per les dones, com el matrimoni laic, el divorci, o el dret a vot» s’havien començat a desenvolupar a partir de la proclamació de la segona República.
La dona havia aconseguit la ciutadania «encara que aquestes mesures legislatives no van revertir granment en les mentalitats. El patriarcat continuava dins de les cases i en la vida pública», afirma Bernat. També apunta dos exemples de la minoritària presència de la dona en l’esfera pública i política: la mestra republicana Guillermina Medrano, primera regidora a l’Ajuntament de València, o Federica Montseny, la ministra de Sanitat anarquista que va promoure «menjadors per a dones embarassades, guarderies per poder compatibilitzar el treball, o el primer avantprojecte sobre la llei de l’avortament».
Font Directa
