- El President Ximo Puig es reuneix i negocia amb els mateixos sindicats que els seus predecessors
Després de la clàssica foto de família de patronal, President i sindicats d’ordre, que la premsa valenciana ens ha mostrat avui mateix, des de la Confederació General del Treball del País Valencià no podem deixar d’estranyar-nos pel molt que la nova escena política s’assembla a la vella i casposa casta. Clar, que quan en eixa foto presa el 20 de juliol en el Palau de la Generalitat, apareixen personatges tan habituals durant les últimes dècades en l’escena política i sindical valenciana com Ximo Puig, Gonzalo Pino o Paco Molina, parlar d’alguna cosa nova és poc menys que un exercici d’il·lusionisme.
Que el govern de Puig i els seus aliats seguisca apostant per la reedició de fallits acords amb els sindicats de sempre, com les successives edicions del PAVACE (o Pla Valencià per al Creixement i l’Ocupació), així com altres nombrosos pactes per a subvencionar mitjançant discutibles plans de formació a la CIERVAL i a UGT i CCOO, no deixa de ser una aposta pel continuïsme en tan delicada matèria com és la relació amb la llibertat sindical i el dret a la negociació col·lectiva, que per descomptat no pertanyen en exclusiva als sindicats de Pino i Molina.
Per a CGT, una vegada constatat el fracàs d’aquests pretesos plans de creació d’ocupació, el què s’imposa és una vertadera revisió i derogació –si escau- de totes les anteriors reformes laborals, de l’aplicació de les quals han vingut les actuals taxes de precarietat i desocupació. L’abaratiment de l’acomiadament i la substitució de l’ocupació fixa per eventualitat, subcontractes i ETT són les conseqüències de totes aquestes polítiques de retallades als drets laborals i majors beneficis per a la banca i la patronal. Polítiques antisocials que generalment han comptat amb la rúbrica del sindicalisme oficial.
Si de debò es vol apostar per la creació d’ocupació digna i per millorar la qualitat de vida de les famílies treballadores, ja tarden els personatges de la foto a posar-se a dotar de recursos a la Inspecció de Treball per a la persecució dels abusos contra els treballadors i els més que presumptes fraus a la Seguretat Social i a Hisenda. També haurien de donar passos cap a la reducció al mínim del ventall de contractes temporals i de temps parcial, que tant han influït per què avui tenir una ocupació ja no signifique eixir de la pobresa. És el moment fins i tot d’acabar amb les esclavistes jornades de 10, 12 o 14 hores diàries, quan fa decennis que el sindicalisme europeu va llançar la proposta de les 35 hores setmanals.
Des de CGT tenim justificats dubtes sobre l’eficàcia d’aquesta interclassista encaixada dels agents polítics, patronals i sindicals, ja que resulta quasi impossible que es puga –en l’hipotètic cas que es volguera– acabar amb la situació d’atur i precarietat que ja afecta a importants sectors de la societat sense derogar les successives reformes laborals, el Pacte de Toledo (que retarda i redueix les pensions) o el molt recent pacte sobre negociació col·lectiva, que limita el creixement dels salaris per a 2015 en un topall màxim del 1% (el 1´5% per a 2016) mentre els beneficis de grans empreses i bancs oscil·len entre el 50 i el 65% sobre els guanys de 2015.
Mentre no es tinga clar que el paper dels sindicats és defensar els drets i conquestes dels i les treballadores, i mentre les classes política i empresarial no abandonen el costum d’alimentar als aparats sindicals més dòcils, ens temem que els interessos de la classe treballadora van a seguir sent sacrificats en favor dels privilegis i les carreres polítiques de castes com les quals posen a la foto en qüestió.
Secretaria d’Acció Social
Comitè Confederal de CGT-PV