El moviment obrer, té l’obligació de recordar la seva pròpia història, perquè ningú més no tindrà intenció de contar-la, és la classe treballadora la que ha de tenir el seu relat propi, de lluites, victòria, derrotes d’unions i divisions inevitables.
Per això mateix els afiliats, delegats i altres persones amb càrrecs a l’organització, han de ser partícip d’aquest relat, perquè no es perdi.
S’han escrit molts textos i llibres sobre els orígens del moviment obrer i de l’anarcosindicalisme, especialment del període de la guerra civil i la República. I en els últims anys de la transició, força llibres però no suficients.
Sens dubte del que no hi ha cap llibre és de la història de la mateixa CGT, del seu naixement, avantsala del V Congrés del 79, i més especialment als anys vuitanta amb la constitució de la CNT-Congrés València o de la CNT- Renovada als anys vuitanta, fins al fatídic any de 1989, on el sector històric que havia denunciat per via judicial el sector renovador, els jutges donen a la raó en tercer recurs (els dos anteriors els van perdre) al sector CNT-AIT ia contra la CNT-Renovada, fet que de per si els historiadors haurien d’estudiar i treure’n més conclusions.
De tota aquesta situació la CNT-Renovada es va veure obligada a canviar les sigles a CGT per imperatiu legal, fet inaudit a la història de l’anarcosindicalisme i per a vergonya del sector “anarquista”. Potser una sentència judicial ens tregui unes sigles, però no la nostra legitimitat amb el nostre llegat que va més enllà de les sigles i de tenir una “N”. Una nova militància confederal gosava trencar amb les sigles històriques i emprenia un nou camí per a l’anarcosindicalisme espanyol.
Sembla que alguns els interessen més les sigles, que les lluita obreres i el sindicalisme. No és el cas de la CGT, que ha demostrat que és l’anarcosindicalisme del segle XXI.
D’aquesta història dels anys vuitanta amb prou feines se’n coneix res a nivell historiogràfic i és una tasca que com CGT hauríem de fer, perquè ningú més que nosaltres explicarà la nostra història.
I deixar-la en mans de contraris, ja sabem què suposa, mentides, oblits i relats falsos.
En els darrers anys, la veritat que des de sempre, la CGT ha estat en la majoria de processos de memòria històrica llibertària, fins i tot en la majoria de casos portant la iniciativa, com és el cas de reivindicacions militants com la de Valentín González, Sara Berenguer , Lucia Sánchez Saornil, Salvador Seguí, Garcia Oliver, Durruti, Joan Peiro, Sabater, i tants altres homes i dones que van formar i formen la nostra actual Confederació General del Treball.
És d’agrair els articles dels companys Emili Cortavitarte i Jacinto Ceacero sobre aquests períodes, així com el llibre que elaboro el mateix Eladio sobre el Congrés d’Unificació.
Però se’ns queda l’amarg sabor que moltes coses per explicar sobretot d’aquella gent que el va viure als anys vuitanta i noranta, molts encara són vius, recollim els seus punts de vista, ara que encara ho podem fer.
Aquest any es compleixen 25 anys de les Jornades Llibertàries de CGT i 30 anys de l’ocupació dels nostres locals sindicals actuals a València, i que són també una mostra del nostre recorregut en el temps constant, cosa que no totes les organitzacions tenen, esperem que aquest aniversari de les Jornades Llibertàries de CGT projecti aquesta memòria militant i obrera.
Queda molt per explicar i sobretot per fer.
Salut.
Un militant més, però no menys. De la CGT.
