de les falses veritats més difoses darrerament és la idea que “hem” viscut per damunt de les nostres possibilitats. Aquesta
primera persona del plural és més que discutible.
econòmiques, la majoria de persones de la majoria d’entorns han tingut un capteniment financer racional. Si hi ha hagut un
endeutament superior en la darrera dècada, aquest ha estat per tres causes principals: l’enaltiment del crèdit, tant des de
la pressió mediàtica com des del col·laboracionisme governamental amb el món financer; el desig de mantenir el poder
adquisitiu en període de davallada salarial (mentre l’economia creixia); i, la més vergonyant, la bombolla immobiliària,
que obligava a hipotecar-se durament per exercir el dret constitucional a l’habitatge, promoguda i provocada per aquells
que realment van viure per damunt les possibilitats de tothom, i que han fet que la resta paguem la seva factura.
significa que tots i cadascun de nosaltres, des de diversos àmbits, haguem estat del tot innocents. Cada sector té la seva
part de culpa. La classe política apareix al capdavant del rànquing. La seva obsessió per desmobilitzar la ciutadania des de
la Transició ençà ha tingut com a resultat que s’han eliminat els tallafocs de la societat civil. No és cap secret que els
ajuntaments sovint van comprar l’oposició veïnal per especular o privatitzar, o que el govern incità la gent a enriquir-se
sense advertir el dany col·lateral de la desigualtat extrema i la indiferència respecte als desafavorits.
costoses i sofisticades maquinàries de poder que, a partir de la seva dependència financera, han acabat esdevenint titelles
dels banquers. Els sindicats majoritaris sovint van participar indirectament de la festa, tot signant pactes indefensables
(com ara fons de pensions especulatius, moderació salarial en temps de bonança, oposició retòrica i col·laboracionisme
pràctic amb la bombolla) i contribuint a la passivitat dels assalariats. Finalment, les universitats, bona part de la
intel·lectualitat o els mitjans de comunicació en mans privades acabaren intoxicats pels diners que repartia un sector
financer que, si bé només ha venut fum, ha convertit en cendres el teixit productiu.
dreta com esquerra, tant classes altes, baixes o mitjanes, han colgat tot principi moral sota de tones de corrupció. Les
esquerres, com bé assenyalava Tony Judt, en acatar acríticament les regles del joc del capitalisme, abdicaren de la
dimensió ètica de la política i el principi fonamental que sense igualtat no és possible la llibertat. Les dretes
renunciaren al pòsit de cristianisme social (sobta, amb poques excepcions, el silenci de la cúpula eclesiàstica davant la
corrupció i cobdícia generalitzada). I cada grup social s’ha comportat de manera irresponsable.
els quedaven. En bona part, han practicat un exhibicionisme frívol, s’han enriquit encara més tot incloent dosis de fingida
filantropia. Entitats financeres que diàriament desnonen centenars de famílies encara tenen la barra de dir que l’obra
social de les caixes ajuda les persones sense llar! A la seva proverbial hipocresia, s’ha sumat la indiferència més absoluta
envers els perdedors d’aquest procés. Diríem que les elits catalanes i espanyoles experimenten una mena de síndrome de
Maria Antonieta. “Si no tenen pa, que mengin brioix; si hi ha atur, que facilitin l’acomiadament; si una de cada cinc
persones no té feina, que els altres treballin més hores i es jubilin més tard”, afirmen. No en són conscients, de les
perilloses conseqüències de la seva retòrica i accions fins al punt que, com la reina francesa, semblen haver perdut el
cap, o el poden perdre.
estat meselles, egoistes i inconsistents. Han empès els polítics a abaixar els impostos. Han prioritzat l’individualisme
per damunt el sentit cívic i col·lectiu. Han preferit el consum al benestar. S’han lamentat de l’erosió dels drets laborals
mentre s’aprofitaven de l’explotació dels immigrants. Han estat col·laboradors de la bombolla. Han volgut blindar-se
respecte als més desafavorits mitjançant processos de segregació urbana o educativa. I ara, en veure perillar els seus
interessos, llur indolència els impedeix reaccionar. Finalment, les classes baixes s’han comportat de manera estúpida i
inconscient. En comptes d’aprofitar els recursos educatius posats a la seva disposició, han renunciat temeràriament a
gaudir d’una bona cultura i formació, i s’han deixat seduir per un consumisme buit i compulsiu, mentre han adoptat un
individualisme superficial i han renunciat al sentit solidari que els havia caracteritzat no fa gaire. En termes metafòrics,
han preferit tunejar-se el cotxe a comprendre el món i transformar-lo.
mínimament coherent i d’oposar resistència a una terrible agressió contra la nostra manera de viure, en un punt en què
tothom espera que la providència transformi el panorama, mentre que, abandonat el costum de la solidaritat, (aparentment)
hem perdut l’esma de fer front a la situació.
Díez és historiador