poder. Per a imposar un programa de retallades socials, una actuació policial i fins i tot una mobilització de protesta, fa
falta força. Però també capacitat d’apel·lar al dret com font de justificació. La legalitat o il·legalitat d’una actuació no
la converteix en justa, sense més. No obstant això, és un termòmetre que contribueix a calibrar la legitimitat del poder. I
de les resistències que s’alcen contra les seves manifestacions arbitràries.
ha poder que no intenti cobrir les seves actuacions amb el mantell de la legalitat. Les legítimes, sens dubte. Però també
aquelles que no ho són. En nom de la llei, es poden assegurar drets però també assentar privilegis. Es pot reprimir i
eliminar sense contemplacions les aspiracions legítimes de milers de persones. Aquesta arbitrarietat disfressada de
legalitat, no obstant això, gairebé sempre troba una Antígona amatent a desemmascarar-la. També en nom del dret i la
raó.
contradicció. La legalitat de la nostra època és una legalitat exigent. Bona part d’ella consisteix en tractats,
constitucions i cartes impensables sense la derrota dels feixismes i altres dictadures que van assolar el segle XX. La
Declaració de Drets Humans de 1948 i els Pactes Internacionals de 1966 estan inscrits en el seu codi genètic. Integren el
ADN d’una legalitat que reconeix drets universals i principis garantistes, que comporta límits i controls a tot tipus de
poders, públics i privats, d’estat i de mercat, i que està situada en la cúspide dels ordenaments jurídics.
l’habitual, perquè reflecteix la falta de raó jurídica, a més d’ètico-política, de moltes actuacions del poder. El
tancament intempestiu d’un centre sanitari d’urgència no només repugna intuïcions morals bàsiques; també amenaça drets
elementals com la salut, la integritat física o la vida, quan no s’interna en un àmbit directament delictiu. El mateix
passa quan un treballador és exposat a la violència injustificada de l’acomiadament; o quan un migrant acaba en un Centre
d’Internament, o quan una família sense recursos és llançada al carrer per no poder pagar un lloguer o una hipoteca. Es
produïx, sí, una injustícia social. Però es conculquen, a més, llibertats elementals i garanties processals amb les quals
l’Estat aspira a legitimar-se. I si la resposta a les protestes que aquestes actuacions generen és la repressió, en lloc de
la protecció de les víctimes, el que té lloc és un acte d’impotència política. Però també una degradació de l’abast jurídic
del pluralisme i de l’Estat de dret.
que es consolida amb l’agreujament de la crisi: la tendència a la il·legalitat del poder. El poder il·legal és aquell
incapaç de complir amb les regles que ell mateix s’ha donat, començant per les que se situen a la part alta de l’ordenament
jurídic. Les polítiques neoliberals desplegades amb l’excusa de la crisi només han pogut avançar en oberta tensió amb
aquestes regles. Arrasant amb la prohibició de regressivitat i amb el dret al degut procés. Desnaturalitzant el paper
garantista dels convenis col·lectius. I buidant de contingut les constitucions socials i les declaracions de drets que
Occident pretén oferir al món com credencial civilitzatòria. Davant l’envestida imparable dels poders privats, els propis
mecanismes de control institucional es revelen inútils. La deriva il·legal del poder és sancionada pel propi poder;
governs, parlaments i jutges, amb honroses i escasses excepcions.
vegades, és veritat, la contradicció amb constitucions i tractats s’ha salvat amb la producció d’una nova legalitat. Una
legalitat orientada a tutelar privilegis de pocs per sobre dels drets de tots. Per això, quan els grans capitals
especulatius o les agències de rating asseguren que la seva actuació en la crisi compta amb cobertura
legal, tenen una mica de raó. Bona part dels seus abusos serien impensables sense les prebendes legals obtingudes de
governs de diferent signe. Sense totes aquestes lleis, reglaments i sentències que han donat llum verda a la cobdícia dels
rendistes per sobre de les necessitats de les majories. Aquesta nova lex mercatoria, dissenyada a mesura
d’un reduït grup de poders privats, ha esdevingut una sort de nova constitució global. Una rígida cotilla que tenalla els
elements garantistes dels ordenaments estatals fins a tornar-los irrecognoscibles.
recent reforma constitucional espanyola, escomesa per a garantir als creditors “prioritat absoluta” de pagament en
detriment dels drets socials i del principi democràtic. Ara bé: quan el poder s’estimba per la il·legalitat o consenteix la
irrupció d’una legalitat privatitzadora, sovint mafiosa, la protesta ciutadana, la desobediència, adquireixen nova llum.
Apareixen, no ja com desordres susceptibles de criminalització, sinó com el primer dels drets. Com bandera necessària,
irrenunciable, dels més febles en la impugnació de les actuacions il·legítimes del més forta, per a forçar-li a complir les
seves promeses garantistes, i per a instaurar, en aquest acte de rebel·lió, un ordre jurídic alternatiu, més igualitari i
lliure de violència.
Juristes i autors del llibre “No hay derecho(s): la ilegalidad del poder en tiempo de crisis”.