La crisi de les ocupacions actuals, no és
conseqüència de regulacions normatives rígides, inflexibles amb la llibertat d’actuació unilateral del capital, així es ven
en l’argumentació ideològica justificativa de la Llei 3/2012 de Reforma del Mercat de Treball […“l’estabilitat (en
l’ocupació, es refereixen), pot tenir també un costat negatiu quan, al ser el risc d’acomiadament molt reduït, es
desincentiva l’esforç i es genera una excessiva resistència a l’adaptació a les noves necessitats. Aquest tipus
d’estabilitat té bastant que veure amb el cost i marge de decisió empresarial en l’acomiadament, que a Espanya és
relativament més car i limitat que en països del nostre entorn”…]. Un article de Desiderio Martín.
La
crisi de les ocupacions, solament obeeix a que el capital i els sistemes polítics globals (FMI, UE i BCE) i els estats
nacionals, amb independència del color del govern de torn, que els representen, els sustenten i imposen amb comandament
autoritari, han estat capaços de transmutar les consciències i, en conseqüència les voluntats, de milions i milions de
persones assalariades la immensa majoria, per a convèncer-nos que no existeix sortida a aquesta “crisi”, sinó és amb una
recuperació i increment de la taxa de guany del capital.
La flexibilitat imposada durant la permanència en la relació
laboral, no seria possible, de no existir la “quasi absoluta llibertat” de prescindir de milions i milions
d’assalariats/des, a costos avui molt rebaixats, encara que l’element polític determinant, és el primer factor: la voluntat
del treballador/a ha estat primer canviada (no hi ha ocupació si l’empresa no va bé), per a que amb posterioritat -és el que
consagra la llei 3/2012 de RL-, “imposar-li” que prescindir d’ell, o rebaixar el preu del seu treball, és l’única sortida
d’aquesta situació desagradable i dolorosa que ningú vol.
És en aquest esquema ideològic on s’encaixa la llibertat
absoluta per a l’Acomiadament per part Empresarial. L’art.51.1 ET diu ara: “S’entén que concorren causes econòmiques quan
dels resultats de l’empresa es desprengui una situació econòmica negativa, en casos tals com l’existència de pèrdues
actuals o previstes, o la disminució persistent del seu nivell d’ingressos o vendes. En tot cas, s’entendrà que la
disminució és persistent si es produeix durant tres trimestres consecutius”.
Fins a ara, es necessitava la
demostració o motivació de la causa: que fos real, permanent en el temps, és a dir, no conjuntural i, que fora necessària
per a la viabilitat o continuïtat de l’activitat.
La nova situació, li dóna la volta i, es constitueix la
subjectivitat empresarial com font normativa: La subjectivitat empresarial objectiva és el supòsit sobre el qual opera la
causa econòmica. S’elimina qualsevol referència a la rellevància que té aquesta situació, és a dir el fet d’un acomiadament
col·lectiu, en relació amb el manteniment de l’ocupació (dret i bé essencial) i, d’aquesta manera s’exclou el control
judicial, és a dir la tutela necessària davant aquesta acció, doncs al jutge no li és donat revisar la idoneïtat de tal
mesura (el fet d’acomiadar), doncs la simple i pura subjectivitat empresarial, objectiva la causa.
Conseqüències pràctiques:
* S’amplia el supòsit en que les empreses poden utilitzar l’acomiadament
com mera mesura preventiva (ja legislat en la Llei 35/2010), eludint la utilització d’altres mecanismes de gestió de
l’empresa.
* S’eludeix la connexió que hi ha entre “aquestes pèrdues o reducció d’ingressos” i, el nombre i la
individualització dels llocs de treball que són objecte d’amortització, el que significa inseguretat jurídica al no
fixar-se en mòduls entre el volum de les pèrdues i els contractes afectats per l’extinció.
* S’elimina qualsevol
referència a la connexió entre la causa i la necessitat de dur a terme les extincions, deixant-lo solament a l’arbitri de
l’empresari, invalidant inclusivament, una màxima o principi dels contractes, que el nostre Codi Civil estableix: “Article
1.256 del Codi Civil: “La validesa i el compliment dels contractes no poden deixar-se a l’arbitri d’un dels
contractants”.
Què exigeix la Llei, davant l’extinció del Contracte de Treball de manera unilateral?:
* Una causa-motiu de la voluntat empresarial.
* Una forma determinada de conducta a
l’acomiadament.
* Un control judicial per a la seva revisió.
La RL 3/2012, es duu per davant normes o
convenis internacionals que, són aplicables en l’Estat Espanyol:
Art. 4: “No es posarà final a la relació de
treball d’un treballador tret que existeixi per a això una causa justificada relacionada amb la seva
capacitat o la seva conducta o basada en les necessitats de funcionament de l’empresa, establiment o servei”.
Art. 8:
“El treballador que consideri injustificada la finalització de la seva relació de treball tindrà
dret a recórrer contra la mateixa davant un organisme neutral, com un tribunal, un tribunal de treball, una
junta d’arbitratge o un àrbitre”.
Art. 9.1: “Els organismes esmentats en l’article 8… estaran facultats per a
examinar les causes invocades per a justificar la finalització de la relació de treball i totes les altres
circumstàncies relacionades amb el cas, i per a pronunciar-se sobre si la finalització estava
justificada.
Art. 9.2: 2. A fi que el treballador no estigui obligat a assumir pel seu sol compte la càrrega
de la prova que la seva terminació va ser injustificada, els mètodes d’aplicació esmentats en l’article 1 del present
Conveni haurien de preveure una o altra de les següents possibilitats, o ambdues:
a) incumbirà a l’empleador la
càrrega de la prova de l’existència d’una causa justificada per a la finalització, tal com ha estat definida en l’article 4
del present Conveni;
b) els organismes esmentats en l’article 8 del present Conveni estaran facultats per a
decidir sobre les causes invocades per a justificar la finalització tenint en compte de les proves aportades per les
parts i de conformitat amb els procediments establerts per la legislació i la pràctica nacionals”.
Art. 9.3: «En els
casos en que s’invoquin per a la finalització de la relació de treball raons basades en necessitats de funcionament de
l’empresa, establiment o servei, els organismes esmentats en l’article 8 del present Conveni estaran facultats per a
verificar si la terminació es va deure realment a tals raons, però la mesura per a que aquests organismes estaran facultats
també per a decidir si aquestes raons són suficients per a justificar la terminació haurà de determinar-se pels mètodes
d’aplicació esmentats en l’article 1 d’aquest Conveni».
Entre altres, la Sentència del TC 22/1981, defineix sobre la
base de l’article 35 CE, diversos principis de legalitat:
1. Dret a la igualtat en l’accés al treball.
2. No ser acomiadat sense causa justa.
Per tant, deixar el contracte a l’arbitri
d’una de les parts (empresari), vulnera el principi de legalitat.
Es tracta no només que s’han canviat les regles
d’interpretació de la norma, sinó que S’HAN ACABAT LES REGLES i és aquí on l’Acomiadament opera de manera
inexorable i no és possible que l’òrgan judicial verifiqui si el mateix és una mesura idònia, justificada, proporcionada o
racional, en relació amb la situació de l’empresa.
* Desiderio Martín és membre del Gabinet d’Estudis
Confederal de la CGT. Article publicat al núm. 261 del periòdic confederal Rojo y Negro.