Article de Pascual Aguilar Pérez
En la Guerra Civil Espanyola es van experimentar nous mètodes bèl·lics. Entre ells, l’aviació va adquirir un protagonisme decisiu. Una forma d’utilitzar la força aèria va consistir en el bombardeig indiscriminat i sistemàtic sobre la població civil. Així es va convertir la rereguarda en front de guerra i es van vulnerar tots els tractats i convenis internacionals que es van signar al finalitzar la Primera Guerra Mundial.
Giulio Douhet, general italià, va ser un dels primers en teorizar sobre la participació de l’aviació en els conflictes bèl·lics. El 1929, Douhet escriu: «L’objectiu de la lluita bèl·lica ha canviat: ja no és la força de l’adversari, és la resistència moral de la nació enemiga […] Sobre aquesta cauran els cops més formidables […] es desencadenarà una carrera espantosa cap a la massacre».
A la fi de juliol de 1936 Franco ja comptava amb el suport del feixisme europeu, que va ser determinant per a aconseguir la victòria. En la guerra aèria Mussolini va contribuir amb la Aviazione Legionaria i 764 avions. Hitler va aportar els militars que formaven part de la Legió Còndor i 277 avions. El conflicte espanyol també va servir com camp de proves per a les aviacions italiana i alemanya, que estaven desenvolupant armament i tecnologia aplicats a l’eficàcia destructiva [1]
La ciutat de Barcelona va ser una de les més castigades pels bombardejos de la Aviazione Legionaria. Mussolini va ser responsable directe dels moments més àlgids de la fustigació durant els dies 16, 17 i 18 del mes de març de 1938, en els quals van morir més de mil persones.[2] La brutalitat dels bombardejos de saturació va tenir tant eco internacional que Franco, després de trenta-sis hores d’atacs ininterromputs, va enviar a Roma dos telegrames ordenant parar l’acció immediatament.
Fins a ara les iniciatives polítiques empreses en el parlament català i en l’italià perquè Itàlia demani perdó han fracassat. Itàlia, al contrari que Alemanya, s’ha negat sempre a assumir qualsevol responsabilitat institucional derivada de la intervenció feixista.
Setanta anys després dels fets, el 2009, es va fundar a Barcelona l’associació AltraItàlia, que va agrupar a ciutadans d’origen italià residents en la ciutat. Gents que provenien d’un ampli espectre de l’esquerra i compartien un sentiment comú de vergonya i indignació per la banalització de la política que han generat els governs de Berlusconi. AltraItàlia criticava l’onada de revisionisme històric que sofreix la societat italiana i defensava la necessitat del record i la reparació a les víctimes del feixisme. L’Associació es va proposar portar a terme una acció judicial contra l’estat italià com resposta al negacionisme, a la falta d’excuses i compensacions i a les anomalies que planteja la realitat espanyola entorn de la memòria històrica.[3] Es va considerar a Itàlia responsable de crims de guerra i de lesa humanitat al bombardejar Barcelona entre el 13 de febrer de 1937 i el 29 de gener de 1939.
Els procediments judicials estableixen que les querelles han d’interposar-se contra persones concretes, en aquest cas els aviadors italians supervivents. Els demandants han de ser víctimes de l’acció dels denunciats. Els membres de AltraItàlia van iniciar contactes per a trobar persones que estiguessin disposades a denunciar els fets, comptant amb el suport jurídic i la personació en la causa de l’Associació. Dos veïns del popular barri marítim de la Barceloneta, durament castigat per la Aviazione Legionaria, van interposar les denúncies.
Al formalitzar l’acusació AltraItàlia declarava que: «Entenem la denúncia dintre d’un context de dret europeu i de construcció de les memòries compartides, però pensem que la reconstrucció d’aquestes memòries no és possible sense un clar i obert reconeixement de les culpes, que en aquest cas són particularment greus». L’Associació exigiria una indemnització simbòlica que comporti un acte oficial de disculpa. També proposava, en l’hipotètic cas que l’estat italià fos condemnat i obligat a reparar econòmicament a les víctimes, crear un fons per a la construcció i manteniment a Barcelona d’alguna infraestructura formativa o sanitària.
La denúncia es va presentar davant l’Audiència Nacional el 2 de juny de 2011 i, encara que es va admetre a tràmit, el tribunal es va declarar incompetent per raons d’àmbit territorial. Aquesta decisió deixava en suspens l’inici de les accions judicials fins que el passat 23 de gener de 2013 la secció X de l’Audiència Provincial de Barcelona es va fer càrrec de la querella i va iniciar el procediment judicial[4]. La decisió va ser històrica ja que per primera vegada s’obria un judici a Espanya sobre crims de guerra perpetrats pel bàndol franquista durant la Guerra Civil.
Aquesta situació era possible perquè els membres de la Aviazione Legionaria, cos expedicionari d’un país tercer que no havia declarat la guerra a la República, no queden protegits per la vergonyosa Llei d’Amnistia de 1977. Llei de punt final blindada per les posteriors lleis de Memòria Històrica que garanteixen la impunitat als criminals franquistes.
A pesar de la falta absoluta de col·laboració en aquesta iniciativa per part d’institucions i partits polítics, fidels també en aquesta ocasió al «pacte de l’Oblit», que ha marcat la mal anomenada transició espanyola, la interlocutòria de la secció X de l’Audiència Provincial recordava a la Generalitat de Catalunya i a l’Ajuntament de Barcelona la possibilitat d’actuar com part activa en el procés. Implícitament es recordava a aquestes institucions que el seu paper és el d’acompanyar i donar suport a les víctimes dels fets, tal com ha succeït nombroses vegades a Itàlia en els judicis contra els crims comesos per l’ocupant nazi al final de la Segona Guerra Mundial.
Una de les conseqüències concretes de la decisió judicial és que s’obre la via perquè altres poblacions afectades pels bombardejos emprenguin accions legals i es personin en el procés. L’acusació difon aquesta possibilitat a Catalunya i en altres territoris devastats per la Aviazione Legionaria, com en la vila baixaragonesa de Alcorisa.
Respecte als aviadors que estan vius, i podrien ser encausats per delictes imprescriptibles de lesa humanitat, es té notícia de l’existència de com a mínim quatre membres de la Aviazione Legionaria que van intervenir en la guerra d’Espanya. Una dificultat afegida per a la identificació dels responsables concrets dels bombardejos és que, com forma de protecció, les tripulacions obstaculitzen a Espanya amb identitat falsa.
La primera reacció de l’estat italià respecte a la denúncia va ser una declaració de col·laboració fidel amb la justícia espanyola. Al juliol de 2013 el Ministeri de Defensa italià va respondre a la primera comissió rogatoria internacional que li demanava les filiacions i el parador dels membres de la Aviazione Legionaria amb base a Mallorca. Així es va facilitar a la magistrada titular del jutjat d’instrucció 28 de Barcelona, Olalla Ortega, un llistat incomplet d’oficials d’alta graduació de la Aviazione Legionaria que havien mort. Jaume Asens, un dels advocats dels denunciants declarava, «el Ministeri de Defensa només s’ha limitat a constatar la veracitat de les dades de quatre querellats identificats plenament per l’acusació».
Malgrat el requeriment de la jutge, l’estat italià no ha aportat més informació de tots els suposats participants en els bombardejos. La democràtica república italiana, com responsable civil subsidiària dels fets jutjats, és conscient que la dilació en el temps és el seu major aliat perquè es declari l’arxiu de la causa. D’aquesta forma l’estat italià incompleix els tractats jurídics bilaterals, europeus i internacionals que li obliguen a la col·laboració judicial.
Itàlia no es planteja realitzar cap acte simbòlic de desgreuge, ni de bon tros negociar una reparació econòmica, a pesar que la guerra de 1936-1939 va ser una bona operació per a les seves arques: Franco va saldar religiosament el deute de guerra mitjançant pagaments que es van allargar fins a la dècada dels seixanta.
Des de març de 2013 la jutge busca sense èxit als autors dels bombardejos. L’obstaculizació a la justícia s’ha evidenciat durant la primavera passada, quan en els mitjans de comunicació apareixia la notícia que en el mes de març s’havia condecorat al ex aviador Luigi Gnecchi al complir els 100 anys. La ministra de defensa italiana, Roberta Pinotti, felicitava de manera elogiosa al pilot, que havia fet mèrits per accions de bombardeig entre 1935 i 1943. En la fotografia publicada de l’ancià Gnecchi se li veia lluir amb orgull, entre altres, la primera medalla al valor per la seva participació en la Guerra Civil Espanyola.
A partir d’aquesta notícia la jutge Ortega va tramitar la sol·licitud per a crear una nova comissió rogatoria a la justícia italiana i poder desplaçar-se i interrogar a Gnechi. Fins al moment les demandes de la jutge no han tingut resposta a pesar de les gestions que s’estan realitzant emparades en organismes de coordinació judicial de la Unió Europea.
La demora ha provocat que els querellants, assessorats per l’historiador Xavier Domènech, plantegin una altra forma d’identificar als militars implicats. Els imputats van ser condecorats pel govern espanyol, gest que implicava el cobrament d’una pensió de guerra des de 1938 a 1943. Se sospita que algunes distincions comportaven la percepció d’una assignació vitalícia, pel que s’ha sol·licitat a la magistrada que requereixi les dades dels pensionistes de la Aviazione Legionaria al Ministeri de Defensa i al Ministeri d’Afers exteriors del govern espanyol. Segons Domènech, «aquesta informació no és secreta, només fa falta voluntat política per a fer-la pública i accessible.»
Mentre, el govern de Madrid i les institucions catalanes guarden silenci i miren cap a un altre costat. La passivitat és tal que no s’intueix ni un mínim incident diplomàtic per aquesta qüestió. Encara que sembli inaudit els representants institucionals dels bombardejats i els seus descendents estan fent cas omís a la possibilitat d’aconseguir justícia per als seus ciutadans. Una falta de reacció que demostra que la denúncia, aconsegueixi els seus objectius o no, ha destapat una mica més la llosa d’impunitat sobre la qual es fonamenta l’arquitectura jurídica, política i institucional de la marca Espanya.
[1] En aquest sentit, recentment, s’ha divulgat el motiu dels bombardejos dels pobles de Benassal, Ares del Maestrat, Vilar de Canes i Albocàsser, a Castelló, comarca de l’Alt Maestrat. Aquestes poblacions estaven allunyades del front de guerra i no tenien valor estratègic. Veure Óscar Vives, membre del grup de Recuperació de la Memòria del segle XX de Benassal i coordinador de l’Exposició Experiments de la Legió Còndor en l’Alt Maestrat. Es pot consultar el seu article Experiments de la Legió Còndor a l’Alt Maestrat, 1938. Revista L’Avenç, Barcelona, nº 390, maig de 2013. Pàgines 37-43. L’accés als arxius de la Legió Còndor demostren que aquests atacs van tenir com objectiu comprovar la precisió dels bombardejos dels avions Stuka amb bombes de 500 quilograms.
[2] El 31 de març de 1938 el govern de la República sol·licitava a la Societat de Nacions que condemnés a Itàlia per aquests bombardejos. La petició argumentava que l’agressió violava una resolució que ja havia sancionat la Societat el 25 de juliol de 1932, en la qual es prohibia el bombardeig aeri sobre objectius civils. La resposta de la Societat de Nacions, d’enfocament limitat i legalista, es remetia a un Protocol signat en 1925 en el qual no es considerava aquest tipus d’atac. La petició va ser rebutjada. La debilitat de la Societat de Nacions enfront de les accions cada vegada més violentes del nazi-feixisme va alimentar un ambient d’impunitat que duria a cometre innombrables crims durant la Segona Guerra Mundial.
[3] L’ONU ha recordat reiteradament als diferents governs espanyols que la Llei d’Amnistia de 1977 no és d’aplicació per als crims de lesa humanitat que es van produir a Espanya durant més de 40 anys. Després d’un any d’investigacions, el Grup de Treball de l’ONU sobre Desaparicions Forçades o Involuntàries i el Relator de l’ONU per a la Veritat, Justícia, Reparació i Garanties de No Repetició van presentar el mes de setembre passat els seus informes sobre els crims del franquisme davant l’assemblea del Comitè de Drets Humans de l’ONU. Tant el Grup de Treball com el Relator exigeixen a Espanya que corregeixi de forma immediata la desatenció que pateixen les víctimes del franquisme. També recullen en els seus informes l’omissió en els programes escolars d’aquesta part de la història, l’escassa operativitat de la Llei de Memòria Històrica i el desenteniment de l’administració de Justícia en el descobriment i l’exhumació de fosses. Espanya és el segon país del món, després de Cambotja, que té el nombre més alt de desapareguts i de fosses comunes pendents d’exhumar.
[4] AltraItàlia va aconseguir el seu objectiu inicial però es van produir divergències polítiques entre els seus membres. D’una banda es va afermar en els òrgans de l’Associació una tendència posibilista que plantejava l’enteniment amb les institucions i el rebuig a exigir compensacions econòmiques a l’estat italià. D’altra banda, la majoria dels components de l’Associació no estaven disposats a conformar-se amb arrencar a l’estat italià solament un acte simbòlic de disculpa, desestimaven practicar la vella política de sigles, passadissos i negociacions i deixar de costat el discurs reivindicatiu. Aquest grup d’activistes va abandonar AltraItàlia i va assumir les responsabilitats derivades de la denúncia: recerca d’informació, coordinació amb advocats, historiadors, associacions memorialistas i altres moviments socials, realització de jornades i de tot tipus d’actes divulgatius…
* Article publicat a El Agitador.