Els vincles entre empreses i centres formatius emmascaren l’explotació laboral de les estudiants
Ser jove amb estudis superiors i desenvolupar feines qualificades per empreses i institucions públiques.
Avui dia, reunir aquestes característiques acostuma a significar dur una existència marcada per una economia de subsistència i unes condicions laborals de misèria. Sota la cobertura del discurs que enalteix la importància de la formació pràctica, els convenis de cooperació educativa i tota una sèrie de figures contractuals obren la porta a l’explotació d’estudiants i titulades.
En moltes carreres universitàries, és obligatori fer unes pràctiques curriculars per poder obtenir el títol. Cal abonar la matrícula d’un conjunt de crèdits que no corresponen a cap assignatura, sinó que es fan treballant en una empresa
o una institució durant un període determinat a través d’un conveni de cooperació educativa establert entre aquesta i la universitat. Teòricament, es tracta d’una formació, però, sovint, el sistema emmascara una tasca laboral en què el
caràcter acadèmic és absent o ínfim. El conveni de pràctiques representa un bon negoci, ja que es poden contractar joves per fer la feina que correspondria a treballadores en règim comú sense haver de pagar-los res; com a màxim,
rebran una propina que l’empesa o l’entitat pot decidir atorgar o no. L’estudiant, en canvi, sí que ha de pagar els crèdits corresponents al pràcticum.
“Les empreses intenten fugir del dret laboral a través de la utilització de les figures del becari, els falsos autònoms o altres mecanismes que tendeixen a fer veure que la relació entre les dues parts no és laboral. Així, es poden permetre no aplicar cap
de les normes del dret laboral: ni salaris mínims ni vacances ni horaris ni res de tot això”, expliquen les advocades laboralistes Anna Abrain i Quim Español. Podríem parlar de becariat per referir-nos al nombrós contingent de persones sotmeses a
aquest tracte fraudulent. “En els casos que he vist, parlem de feines que requereixen una formació universitària important, com llicenciatures en psicologia o enginyeria. L’oferta es presenta com a complement formatiu, quan en realitat l’estudiant
ven la força laboral a l’empresa durant un horari i a canvi d’una retribució fixada sobre la base d’hores o de quantitat de tasca”, és a dir, hi treballa.
Camp adobat per a les pràctiques fraudulentes
Per poder signar el conveni de cooperació, cal no haver acabat els estudis. No obstant això, hi ha un seguit de procediments que permeten eternitzar els períodes de becariat. “Quan l’empresa veu que la persona funciona professionalment i se la
vol quedar, a vegades, fa que encadeni diverses etapes formatives, per exemple, li recomana que es matriculi a un màster per poder-la mantenir en règim de conveni”, descriu Español.
Mireia Bazaga, secretària jurídica de la CGT, ha observat que “en moltes ocasions, la universitària hauria de tenir un contracte laboral perquè, en lloc de fer pràctiques en relació amb els estudis que cursa, se li fan fer feines que no són pròpies de
la seva carrera. Altres vegades, els convenis, que són de curta durada, s’allarguen tàcitament sense informar la universitat”.
Com a advocada, recentment, Bazaga ha dut el cas d’una noia becada pel Banco de Santander: quan es va acabar el conveni, ella continuava treballant-hi sense cobrar. Al col·lectiu on treballa Español, una altra afectada denunciava que feia 40 hores setmanals com a pràctiques d’un màster del qual només hi
havia classe els dissabtes al matí.
Malgrat la precarietat d’aquestes places, sovint, l’estudiant les veu com l’única opció de trobar una feina mínimament relacionada amb el seu camp i s’hi aferra amb l’esperança que, més endavant, la beca es transformi en un lloc de treball, cosa que
“rarament acaba passant”, afirma Español. Molta gent deixa una assignatura pendent durant anys per poder continuar aspirant a beques de conveni. Alhora, prolifera l’oferta de cursets sobre temàtiques no necessàriament vinculades a la titulació
obtinguda que retornen les alumnes a la categoria de matriculades que poden firmar nous convenis.
Complicitat de les universitats
“El mecanisme de gestió de personal de les universitats públiques s’ha fonamentat en tres elements: precaritzar el sector docent a partir de la figura del professor associat, externalitzar tots els serveis possibles –cafeteries, neteja, serveis de fotocòpies, etcètera– i, en molts altres aspectes de funcionament intern, substituir treballadores fixes per becàries”, exposa l’advocat. “Quan jo vaig entrar a la facultat, tota la
plantilla de la biblioteca era laboral i, progressivament, es va anar transformant en becària, suposadament, per ajudar les estudiants a pagar-se la matrícula. El que fa més ràbia és que ho venguin com una eina social d’inserció del jovent al mercat
de treball, quan el que fan és precaritzar-lo. Simplement, es tracta de substituir un treballador fix amb un salari establert segons el conveni per un suposat becari que percep un ajut per a l’estudi”, explica.
També va ser bibliotecari de la UB l’enginyer, politòleg i sindicalista Albert Ferrer, que, als 27 anys, ha trobat la primera feina indefinida, tot i haver començat a treballar als divuit: “Les universitats substitueixen treball directe per beques perquè tenen capacitat per fer-ho. Tenim professorat cobrant 300 o 400 euros. Són unes condicions inferiors al nivell de subsistència, fet que encara afegeix més frustració. A sobre, sembla que hàgim d’estar agraïts. Perdona, però és que jo he de menjar”.
“Ens han robat el futur”
Albert Ferrer i Moisès Rial, secretari de comunicació de la CGT, ens fan un breu resum de la situació: “El 60% de la disminució de l’atur registrat l’any passat és perquè la gent ja no s’hi inscriu. Dos terços dels nous contractes són per un període inferior a dues setmanes. D’això, en diuen feina?”. “Amb un 52% d’atur juvenil, és per muntar un Gamonal cada setmana!”, etziba Rial. “D’una banda, trobem una pèrdua del poder de negociació de la classe treballadora; especialment en aquestes feines, no hi ha el dret efectiu a la llibertat sindical. Però, hi ha d’haver alguna cosa més que evita que això peti”. Per a Ferrer, “més que les condicions objectives, crec que el que frena l’explosió social és el fet que molta gent ha assumit que li han robat i el futur i ha decidit conformar-s’hi”.
Denúncia judicial i resposta sindical
“Si bé la figura del fals autònom ha estat debatuda judicialment moltes vegades,
no hi ha gaires resolucions judicials que hagin abordat la figura del becari. El fals becari no està ben definit perquè és una figura més recent i menys judicialitzada”, comenten les advocades Quim Español i Anna Abrain, que ens expliquen el procés que cal seguir per denunciar fraus en els convenis de cooperació.
Abans d’emprendre qualsevol requeriment legal, cal dur el procés en secret, per evitar ser represaliada amb l’acomiadament. A continuació, cal recollir proves, com poden ser correus electrònics, fulls de salari o rebuts, gravacions… Finalment, es presenta una demanda al jutge, on se li demana que reconegui que la relació establerta entre les dues parts és laboral.
“Si la sentència és favorable a la becària, l’efecte és bastant important, ja que es fa palès que l’empresa fa anys que no li paga el salari corresponent ni la cotització a la Seguretat Social ni reconeix les hores extres que probablement haurà fet… Tot el
context de fugida del dret del treball ha dut a un cúmul d’incompliments molt gran”, subratlla Abrain, que afegeix: “En la majoria de casos que he portat, les empreses prefereixen arribar a acords econòmics abans d’arriscar-se a una sentència que reconegui que tenien becaris fent feines laborals”.
Si aquesta sentència s’aplica, l’empresària haurà d’abonar a la treballadora
la diferència entre el salari que li pagava i el que li hauria hagut de pagar durant el darrer any; a més, haurà de fer efectives les contribucions endarrerides a la Seguretat Social per un màxim de quatre anys. Malgrat tot, la via judicial és complicada per
als casos individuals. “La resposta és l’autoorganització: per exemple, si 60 o 70 becàries de la UAB demandessin totes alhora, podrien fer un pols amb l’altra part, sobretot si complementàriament actuessin en clau sindical”.
Pagar per treballar: el negoci de les pràctiques
“Ens obliguen a pagar per treballar”, afi rma Mercè Amich, portaveu nacional del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC). Segons afi rma, la desesperació
és total. “Et fan gastar diners per anar a un lloc on, suposadament, has d’aprendre coses, però acabes sent la noia dels entrepans i, a sobre, no cobres. Almenys, reclamem la gratuïtat dels crèdits de pràctiques”, es queixa Amich. “Els dos grans problemes que tenim les estudiants avui dia són el temps i els diners: els estudis cada cop són més cars i no tenim temps per estudiar, treballar, fer pràctiques i viure a la vegada”, explica.
“Si aconsegueixes trobar un bon lloc tu mateixa, l’experiència pot ser més positiva. Però molta gent que no està vinculada al teixit associatiu o als moviments socials es veu forçada a agafar les ofertes de pràctiques que li donen. Sovint, vénen de grans empreses com Deloitte, Inditex…”, assenyala la jove sindicalista. Darrerament, el fet que la UAB tingui un conveni amb el Primavera Sound per enviar-hi a treballar estudiants per dos euros i mig l’hora ha fet saltar les alarmes, com ja ha
denunciat la DIRECTA.
“A vegades, ens volen vendre la imatge que les ofertes que trobem són dolentes perquè la cosa està molt malament i això és absolutament fals. Les pràctiques precàries que ens obliguen a fer són fruit de les reformes que duen a terme al món
educatiu”, assegura Amich. “Es tracta d’un model de mercantilització del coneixement que posa la universitat al servei de les empreses. El procés va començar amb l’Acord de Comerç i Serveis de la UE (1995), que posteriorment s’ha desplegat mitjançant el pla Bolonya o l’Estratègia Universitat 2015”, descriu Amich. “Ara, justifiquen la precarietat amb l’excusa de la crisi, però respon a una voluntat planifi cada des de fa molts anys.
Ens diuen que el jovent ho hem d’acceptar: sabem que en sou els responsables directes!”. Parlem amb tres joves que ens relaten les seves experiències
en el món del becariat. Les fonts han decidit aparèixer amb un pseudònim per preservar la seva identitat de cara al mercat laboral.
“Quan ets becari, no tens dret a res” Joan Estufa, 28 anys, llicenciat en arquitectura superior a l’ETSAB-UPC
He treballat a tres llocs com a becari. El primer va ser la biblioteca de la facultat d’Arquitectura de la UPC; segons el contracte, hi havia d’aprendre coses, però l’únic que feia era ordenar llibres. Després, vaig treballar en una empresa d’arquitectes.
Em pagaven cinc euros per hora, la meitat del mínim al qual obliga el conveni sectorial –que indica retribucions d’entre nou i vint euros–, i falsejaven el contracte manipulant el temps que hi dedicava. El sou mai no arribava puntualment, un cop vaig trigar quatre mesos a cobrar. Com a becari, se t’assigna un tutor que, en teoria, t’ha d’ajudar: ni jo ni cap companya no el coneixíem. El conveni universitat-empresa també et reconeix certa fl exibilitat de jornada: per exemple, pots no venir els dies que estàs d’exàmens.
Això, al despatx, era impensable. Era un curro normal, però sense cobrar com en un curro normal i sense els drets que tindries en un curro normal. Perquè, quan treballes de becari, no tens dret a res: ni atur ni baixa ni vacances. Ha passat un any des que vaig marxar d’allà i encara em deuen un mes.
El pitjor és que, ara mateix, les estudiants prefereixen no acabar la carrera perquè, així, poden trobar feines de la borsa de la facultat, l’únic lloc on n’hi ha. T’ofereixen una misèria i, quan l’acceptes, saps que, si entregues el projecte de fi nal
de carrera, et quedaràs sense feina perquè no és possible establir el conveni si tens la llicenciatura acabada. Molta gent hem tingut el projecte fet durant anys i hem esperat a tenir una feina estable per entregar-lo. Encara que, a la pràctica, hàgim fet la carrera en cinc o sis anys, al currículum, hi hem de posar que ens n’hi hem estat nou o deu i això resta punts a l’hora de trobar feina.
D’altra banda, en l’àmbit de l’arquitectura i el disseny, hi ha despatxos que van d’estrelles i, amb l’excusa de la fama, et fan treballar gratis. Et diuen: “Tot el que aprens aquí és la nostra manera de pagar-te”, però la realitat és que no
podrien dur a terme vint projectes a la vegada, com fan actualment, si no fos per tots aquests becaris que tenen allà sense cobrar.
“Cada any, substitueixen tècniques per becàries, que fan la mateixa feina cobrant la meitat” Lídia Litviak, 23 anys, estudiant d’Econòmiques (UAB)
Estudio economia a la UAB. Amb el nou sistema del grau, a la meva carrera, ja no hi ha pràctiques obligatòries. Jo n’estic fent perquè vull, encara que, ara, tampoc te les convaliden per crèdits. Han substituït l’antiga oferta de pràctiques oficials
pel Programa Universitat-Empresa (PUE), una fundació adjunta a la facultat d’Econòmiques. És l’única línia disponible. A finals del segon curs, el PUE persegueix l’alumnat amb una mitjana igual o superior al 7 perquè entri al programa. Les alumnes que passen a formar-ne part, a tercer i quart, concentren tota la matèria en un
semestre; durant l’altre fan pràctiques a grans empreses –Banc Sabadell, Agbar, La Caixa, Nestlé…–, on treballen vuit hores diàries per uns 400 euros. Disposen de certs privilegis interns, com grups més reduïts, classes amb els professors més reputats… fins i tot tenen aules més bones amb cadires encoixinades. No vaig voler entrar al
“Cada any, substitueixen tècniques per becàries, que fan la mateixa feina cobrant la meitat” Lídia Litviak, 23 anys, estudiant d’Econòmiques (UAB)
Vaig estudiar la llicenciatura de Ciències Polítiques a la UAB. En aquest cas, havies d’escollir entre marxar d’Erasmus o fer un pràcticum per omplir dotze crèdits. Les pràctiques eren l’últim que em quedava per acabar la carrera. La majoria,
però, no eren remunerades. Podies posar-te d’acord –per iniciativa pròpia– amb alguna institució on volguessis fer-les i, després, demanar la convalidació o bé sol·licitar opcions d’un catàleg que et proporcionava la universitat, on hi apareixien departaments de la mateixa UAB, associacions, empreses, partits polítics… Jo vaig triar el Centre Documental de la Comunicació (CEDOB), que està integrat al servei de biblioteques de l’Autònoma. Els calia buscar molta informació de fa anys –i que no és a Internet– a la biblioteca: diaris oficials, registres, etcètera.
Aquesta és la tasca que em van encarregar a mi. Era una feina de matxaca; la definiria com una tasca avorrida, molt mecànica; sempre feies exactament el mateix. Havia d’estar allà quatre hores cada matí, quatre dies a la setmana, durant quatre mesos. Sovint, però, amb una hora ja en tenia prou per acabar la feina del dia. Llavors, preguntava què podia fer i em deien: “Triga més (…) no tenim més feina per donar-te”. Les pràctiques no van tenir cap vessant pedagògic, no vaig aprendre res: de consultar la biblioteca, ja n’havia après a la carrera.
Per altre costat, ara busco feina i el 70% d’ofertes que trobo demanen un conveni amb la universitat per començar a treballar. Les empreses fan negoci emportant-se diners de l’administració per contractar-te. En canvi, a tu et paguen poc o res. He anat a diverses entrevistes que demanaven el conveni, tot i que ja fa quatre anys que vaig acabar la llicenciatura i, per tant, no el puc aconseguir.
Un cop, un entrevistador em va comentar que li interessava el meu perfil i que, si em faltava el conveni, podia apuntar-me a uns cursos que valen uns 150 o 200 euros; és una formació que no cal que tingui res a veure amb el teu àmbit, per exemple, sent politòloga pots fer programació o fotografia; simplement, és una argúcia perquè
les empreses puguin usar aquest tipus de contractes. Això vol dir, en resum, que has de pagar per començar a treballar. No conec ningú de la meva edat que hagi anat a la universitat i ara treballi del que ha estudiat. Quan veiem alguna cosa que mínimament s’hi assembla, nosaltres mateixes caiem a la trampa de pensar així fas currículum. Conveni centre formatiu-empresa, jornada completa per 600 euros… i fa tant de temps que busquem que, a sobre, diem: “Perfecte!”. Perfecte perquè no arribaré al salari mínim, perfecte perquè em xutaran al cap de quatre mesos per agafar un altre estudiant i cobrar altre cop pel conveni, perfecte perquè no cotitzaré a la Seguretat Social.
Totes hem acceptat treballar gratis o per quantitats insignificants en alguna ocasió, però hauríem de ser nosaltres mateixes qui ens neguéssim a fer-ho. Llavors, els empresaris potser s’ho repensarien.
Després veus aquests emprenedors que ara han d’aixecar el país i que, quan munten la parada, el primer que fan és agafar estudiants perquè els facin la feina. Si jo fos emprenedora, ho seria per ferme-la jo, la feina, no per tenir esclaus.
“Si totes ens neguéssim a treballar gratis, potser les empreses s’ho repensarien”
Irina Girona, 27 anys, llicenciada en Ciències Polítiques (UAB) PUE perquè se’m feia molt estrany això que em perseguissin tant. Aquí, ningú no regala res; no colava. Alguns companys meus que hi van entrar l’any passat han marxat aquest curs i comentaven que “acabaven sent explotats”. La UAB finança el programa, integrat
sobretot per professors de la mateixa universitat. Vaig consultar els pressupostos i hi vaig descobrir un forat sospitós de 8.000 euros; tot plegat, molt estrany.
Jo volia una feina. Si encara hi hagués una oferta de pràctiques com la d’abans, crec que m’hauria sigut útil, però, com que ara l’única línia és el PUE, vaig decidir buscar-ne pel meu compte a través de Treball Campus, una borsa de treball virtual interna de
la Universitat Autònoma. Em van agafar de becària a una fundació vinculada a la UAB. M’encarregava de funcions organitzatives; la feina era variada i, si la feies bé, t’encarregaven tasques de més responsabilitat. Et feien sentir important, t’inculcaven molt el projecte perquè en fossis adepte.
Després, em vaig assabentar que em tenien a mi perquè podien pagar-me menys que a un tècnic, tot i que em dedicava a fer el mateix. Un company que feia quatre anys que treballava allà em va explicar que, des que va entrar, cada any desapareixien tècnics, que eren substituïts per becaris. Públicament, es renten la cara dient que, amb les beques, ajuden l’estudiantat, però no pretenen altra cosa que reduir els costos a la meitat. Realment, el que em faltava era un contracte fix: el del tècnic que vaig rellevar. M’he plantejat denunciar la fundació per encarregar-me funcions laborals. La trampa més gran recau en aquestes substitucions fraudulentes.
Crec que es tracta d’un fenomen que afecta tota la UAB: a la universitat, la feina es va precaritzant progressivament.
Vaig estudiar la llicenciatura de Ciències Polítiques a la UAB.
En aquest cas, havies d’escollir entre marxar d’Erasmus o fer un pràcticum per omplir dotze crèdits. Les pràctiques eren l’últim que em quedava per acabar la carrera. La majoria, però, no eren remunerades. Podies posar-te d’acord –per iniciativa
pròpia– amb alguna institució on volguessis fer-les i, després, demanar la convalidació o bé sol·licitar opcions d’un catàleg que et proporcionava la universitat, on hi apareixien departaments de la mateixa UAB, associacions, empreses, partits polítics… Jo vaig triar el Centre Documental de la Comunicació (CEDOB), que està integrat al servei de biblioteques de l’Autònoma. Els calia buscar molta informació de fa anys –i que no és a Internet– a la biblioteca: diaris oficials, registres, etcètera.
Aquesta és la tasca que em van encarregar a mi. Era una feina de matxaca; la definiria com una tasca avorrida, molt mecànica; sempre feies exactament el mateix. Havia d’estar allà quatre hores cada matí, quatre dies a la setmana, durant quatre mesos. Sovint, però, amb una hora ja en tenia prou per acabar la feina del dia. Llavors, preguntava què podia fer i em deien: “Triga més (…) no tenim més
feina per donar-te”. Les pràctiques no van tenir cap vessant pedagògic, no vaig aprendre res: de consultar la biblioteca, ja n’havia après a la carrera.
Per altre costat, ara busco feina i el 70% d’ofertes que trobo demanen un conveni amb la universitat per començar a treballar.
Les empreses fan negoci emportant-se diners de l’administració per contractar-te. En canvi, a tu et paguen poc o res. He anat a diverses entrevistes que demanaven el conveni, tot i que ja fa quatre anys que vaig acabar la llicenciatura i, per tant, no el puc aconseguir.
Un cop, un entrevistador em va comentar que li interessava el meu perfil i que, si em faltava el conveni, podia apuntar-me a uns cursos que valen uns 150 o 200 euros; és una formació que no cal que tingui res a veure amb el teu àmbit, per exemple, sent politòloga pots fer programació o fotografia; simplement, és una argúcia perquè les empreses puguin usar aquest tipus de contractes. Això vol dir, en resum, que has de pagar per començar a treballar. No conec ningú de la meva edat que hagi anat a la universitat i ara treballi del que ha estudiat. Quan veiem alguna cosa que mínimament s’hi assembla, nosaltres mateixes caiem a la trampa de pensar així fas currículum. Conveni centre formatiu-empresa, jornada completa per 600 euros… i fa tant de temps que busquem que, a sobre, diem:
“Perfecte!”. Perfecte perquè no arribaré al salari mínim, perfecte perquè em xutaran al cap de quatre mesos per agafar un altre estudiant i cobrar altre cop pel conveni, perfecte perquè no cotitzaré a la Seguretat Social.
Totes hem acceptat treballar gratis o per quantitats insignificants en alguna ocasió, però hauríem de ser nosaltres mateixes qui ens neguéssim a fer-ho. Llavors, els empresaris potser s’ho repensarien.
Després veus aquests emprenedors que ara han d’aixecar el país i que, quan munten la parada, el primer que fan és agafar estudiants perquè els facin la feina. Si jo fos emprenedora, ho seria per ferme-la jo, la feina, no per tenir esclaus.
FONT: LA DIRECTA.CAT