El Sistema Nacional de Salut s’origina
a partir dels drets a la protecció de la salut i a l’atenció sanitària de tots els ciutadans, consagrats en la Constitució
Espanyola. Les seves característiques de finançament públic, universalitat i gratuïtat en l’accés, unides a la qualitat i
seguretat de les seves prestacions, han comportat enormes beneficis al conjunt de la societat.
Podem
identificar l’atenció a la salut com un dels principals instruments de les polítiques redistributives de la renda entre els
ciutadans espanyols: cada persona aporta impostos en funció de la seva capacitat econòmica i rep tot tipus de serveis
sanitaris, simplement, en funció de les seves necessitats de salut.
Ha permès una millora progressiva de tots els
indicadors de salut, que proporciona una major qualitat de vida als ciutadans.
Tot això dóna a l’atenció
sanitària un potent valor dins la cohesió social, perquè una població sana és requisit imprescindible per al benestar i la
prosperitat.
La sostenibilitat del sistema fa temps que és objecte de debat. Amb l’excusa de la crisi econòmica ens
trobem amb una acceleració en determinades mesures que ja s’havien iniciat prèviament, les quals es presenten com a
necessàries «per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i seguretat de les
prestacions» segons enuncia en el Reial decret llei 16/2012 de 20 d’abril.
Aquestes mesures consisteixen
en retallades de la despesa pública i reformes estructurals, basades en incrementar privatitzacions de la provisió dels
serveis sanitaris, procurant una major eficiència, encara que aconsegueixen el contrari.
A una política de
retallades generalitzades s’ha sumat de forma precipitada el RDL 16 / 2012, trencant amb el model establert en la Llei
General de Sanitat i la Llei general de Salut Pública que es va aconseguir després d’un llarg debat i amb ampli consens, que
suposa una contrareforma sanitària.
Per exposar-em faré ressò de l’anàlisi crítica del RD realitzat per la Federació
d’Associacions per la Defensa de la Sanitat Pública (FADSP), sobre alguns dels seus articles exposa: «El primer és
acabar amb el sistema sanitari universal com un dret bàsic de la ciutadania i apostar per un model
d’assegurances
, un primer pas, encara en el terreny declaratiu, que pot
avançar cap a un sistema dual en què les persones amb més recursos obtinguin l’atenció d’assegurances privades (més o menys
subvencionats amb fons públics) deixant la resta de la població en mans d’un sistema públic descapitalitzat i
deteriorat, tipus beneficència.
El segon és una actitud xenòfoba
que pretén deixar fora de l’atenció sanitària a un grup socialment molt desafavorit, com són els immigrants no
regularitzats, tot i que totes les evidències assenyalen que es tracta d’un col · lectiu en franca disminució per
la crisi i la pressió sobre el sistema assistencial és molt petita i que, per tant, produeix una despesa molt reduïda, i
als quals s’obliga a saturar més encara els serveis d’urgències.
El
tercer és que, tot i les demagògiques intervencions públiques sobre el suposat impacte del «turisme
sanitari«, aquest no ha estat acreditat més enllà de la falta de diligència de les administracions públiques per
identificar i facturar adequadament l’atenció sanitària prestada a ciutadans estrangers que no pertanyen al grup
anteriorment assenyalat.
El quart és l’establiment d’un sistema de copagaments
extremadament agressiu sobre els pensionistes i els malalts crònics als quals es va a penalitzar extremadament
dificultant i, en molts casos, impedint-los en la pràctica l’accés a prestacions sanitàries que són indispensables per a la
salut » .
És inevitable pensar que les retallades continuaran si atenem a les
males perspectives econòmiques. Les mesures adoptades no aconseguiran l’estalvi esperat que només consistirà en passar la
factura a la butxaca del pacient, existint alternatives eficaces per reduir la despesa de forma racional, que suposen fins
i tot millores en la qualitat, però aquestes no es contemplen.
Les reformes
estructurals impulsades per polítiques neoliberals consisteixen en models privatitzadors, col · laboracions públic-privades
amb diferents variants de les quals en la Sanitat Madrilenya comptem amb diversos exemples, sempre sota la
retòrica de la recerca de l’eficiència i per l’augment de la pressió assistencial sobre el sistema.
Malgrat l’evidència contrastada a Espanya i en els altres països on s’han posat en pràctica de la seva
ineficiència, ja que incrementen notablement els costos i empitjora la qualitat de les prestacions.
Com a exemple citaré un estudi dirigit el 2008 per la professora de Salut Pública de la
Universitat de Manchester, Jean Shaoul, que va revelar que l’Administració acaba pagant gairebé el doble en interessos amb
el citat model.
En concret, es van analitzar els 12
primers hospitals de gestió privada que es van posar en marxa al Regne Unit. Mentre els interessos del finançament dels
centres netament públics eren del 4,5%, l’interès a pagar amb els hospitals finançats amb capital privat ascendia al 8%.
«Els costos financers van ser majors del que s’esperava (…), de manera que el cost total dels projectes al llarg de 30
anys tendeix a ser molt més gran que l’estimat originalment», assenyala l’autora.
La Federació d’Associacions en Defensa de la Sanitat Pública (FADSP) va aportar un exemple més
proper de la despesa desorbitada que suposa aquest model: el cas de Madrid. Segons les seves estimacions, la despesa dels
set hospitals que va inaugurar Esperanza Aguirre el 2008, gestionats per empreses, s’ha
disparat.
El deute a saldar en els pròxims 30 anys és de 4.284.000 i
les empreses ja han reclamat que la quota anual s’incrementi en nou milions. S’ha constatat que sobrepassen els
pressupostos pactats i que són menys eficients que el model públic tradicional, a qui per contra li disminueixen el
pressupost.
En l’aplicació d’aquestes mesures s’estan ignorant fets
coneguts, l’evidència científica i el sentit comú. Les suposades mesures que salvarien el SNS seran la seva ruïna. Però
aquestes polítiques no ens han d’estranyar, les recomanacions repetides fins la sacietat pels poders econòmics, per exemple
l’FMI, són disminuir la despesa pública i privatitzar serveis, seria estúpid pensar que oblidarien la sanitat que gestopma
el 9% del PIB a Espanya (als EUA és el 17%, amb una participació privada majoritària).
Per què aquestes pressions?.
Els
serveis sanitaris s’han convertit en els últims anys en la major indústria del món, un sector amb una alta tecnificació i
qualificació del personal, amb un augment de la despesa per sobre del de l’economia.
Paral · lelament a aquest desenvolupament ha anat sorgint una recerca per part del sector privat
d’augmentar els seus beneficis participant en major quantia d’aquest pressupost sanitari, especialment a Europa, on
prevalen els sistemes públics de salut basats en la universalitat, equitat i gratuïtat dels serveis.
Repeteixo que aquestes mesures són una imposició que el poder polític acata tot i que ho maquilli davant
la societat i aquest govern en particular no va a defensar el sistema de salut públic perquè no creu en ell, com demostren
les seves declaracions i polítiques.
Amb el SNS i altres serveis públics fonamentals
com l’educació o les pensions passa el contrari que amb el sector bancari.
Amb els
primers es posa en dubte constantment la seva sostenibilitat, encara que sense dades clares, i es busquen solucions que
passen per ser desmantellats, mitjançant retallades en els pressupostos i canvis en la seva gestió i
finançament.
Mentre que l´ara evident insolvència bancària, es tracta de resoldre amb
despesa pública i sense modificar en res la seva gestió i objectius privats. L’economia financera està àvida de sectors
productius que parasitar, volen veure inflar-se i esclatar una bombolla sanitària?, Doncs quedem-nos asseguts i ho
veurem.
Cal dir que aquestes polítiques suposen un assetjament des del poder a
l’SNS, són injustes i innecessàries i per tant dolentes i estúpides. Els poders públics responsables haurien explicar-nos de
forma transparent i veraç l’adopció d’aquestes mesures, ja que quan un empleat públic dicta o proposa a posta o per
ignorància inexcusable, resolució de manifesta injustícia, està prevaricant.
És
necessària l’actuació responsable de les autoritats, els professionals i la ciutadania per buscar una solució a aquesta
desraó. Hem de marcar certs objectius:
1. Satisfer de forma suficient les
necessitats de salut de tota la població, ja que és una cosa necessària i beneficiós per a tots.
2.Aprofundir en el coneixement del sistema, fomentar la transparència i el control democràtic, evitant
així el desgovern i la corrupció. Des del coneixement racionalitzar la gestió, l’activitat professional i l’ús responsable
del sistema i evitar que sigui pervertit o parasitat pels agents que hi operen. En definitiva evitar que les autoritats,
professionals i usuaris del sistema facin un ús fraudulent.
Desenvolupar el primer
objectiu és fàcil, portem fent-ho uns quants anys i ens va anar molt bé. El segon ha resultat més difícil perquè ja en la
primera premissa, conèixer a fons el sistema, anem molt endarrerits.
Si aquests són
els objectius, hem de defensar un Sistema de salut públic i impulsar les seves millores i canvis necessaris dins d’aquest
model, tot i l’oposició del poder econòmic i bona part del polític.
El sistema
nacional de salut va sorgir de la mateixa manera que d´altres serveis públics per aconseguir unes necessitats de la societat
per a les que el sector privat no donava resposta.
Aquestes són necessitats bàsiques
per al desenvolupament i el benestar de la mateixa, és una inversió per a una societat més sana, cohesionada, productiva i
feliç.
Manuel Peleteiro – Observatori SSPP-Attac Madrid Metge
i membre de l’Observatori SSPP – ATTAC Madrid
FONT: ATTAC
Madrid