Entrevista amb Manuel Camarasa, ex treballador i delegat de CGT en el Comité d’empresa de RTVV
El passat 26 de gener, una sentència de l’Audiència Nacional declarava ajustat a dret l’Expedient de Regulació d’Ocupació d’extinció que va escometre el PP en RTVV. Un colp per a CGT, únic sindicat que es va negar a signar l’acomiadament de més de 1600 persones, i que va interposar la demanda a la qual, posteriorment, es va adherir la resta de sindicats. Aquest judici era una esperança per al col·lectiu d’ex treballadors que segueix lluitant per la reparació d’eixa decisió política i per la reobertura d’una tele pública en la qual puguen tornar a treballar. L’objectiu d’aquesta entrevista és aclarir el procés que va portar al tancament del servei públic i desmuntar les mentides que s’han abocat insistentment sobre ell. Per a açò recapitulem de la mà del company Manuel, delegat de CGT en el Comitè d’empresa de l’extint ens.
Nascut a València en 1965, fill d’una família d’emigrants provinents d’Alcoi i Villena (Alacant), només va poder accedir a estudis superiors una vegada va entrar a treballar en RTVV. Corria l’any 1989 quan, “sense molta esperança” es va presentar a les oposicions. Va aprovar, i des de llavors va treballar-hi com a auxiliar administratiu. En aquell període es va poder permetre estudiar Història de l’Art: “M’agradava el meu treball, tenia la sensació de que fèiem quelcom important. Era feliç. També feia altres coses fora de la tele que em satisfeien”. Un home compromès socialment amb uns principis, una pràctica i una integritat que han contribuït a posar en escac les pretensions autoritàries del govern de Fabra, del Botànic i de l’statu quo.
Com arribes al sindicat?
Al principi d’arribar a la tele només hi havia dos sindicats: UGT i CCOO. Em van proposar afiliar-me a UGT. Mai havia estat afiliat, però la idea que havia tingut sempre no tenia a veure ni amb UGT ni amb CCOO. Quan treballava en l’empresa privada vaig fer la Vaga General de l’any 1988 contra Felipe González i sempre he tingut la idea què els sindicats majoritaris pactaven a esquena dels treballadors i què no eren suficientment combatius. Molt amablement vaig contestar que no perquè no em sentia identificat. Poc després, es van aprovar convenis, va haver-hi un desencantament amb aquells dos sindicats perquè es va votar en assemblea de treballadors un no a un conveni i els dirigents el van signar a esquena dels treballadors. Açò va produir ràbia i arran d’allò es va formar la secció sindical de CGT, amb un històric, Felipe. I ací ja sí que no vaig tenir cap dubte, CGT responia a una tercera via, a la meua ideologia. Em semblava un sindicat reivindicatiu i que no tenia res a veure ni en els seus estatuts ni en els seus principis a la resta. Vaig començar a participar en les llistes, i en les segones o terceres eleccions sindicals vaig ser triat delegat. M’encarregava de la borsa de treball i de prevenció fins que ja en les últimes, les conflictives perquè se sabia que hi havia un ERO, va haver-hi diverses baixes i vaig decidir comprometre’m més. Em vaig presentar de número dos després de Vicente Melo i ací va ser on traiem els dos delegats que vam tenir fins al final.
Pots fer una poc d’història i recordar-nos quan, com i per què es va crear RTVV?
RTVV va nàixer en 1984 per una llei pactada entre PSOE i PP per a crear uns mitjans de comunicació públics. Fins al 9 d’octubre de 1989 no es va posar en funcionament. Al principi va funcionar un sol canal de televisió i de ràdio i posteriorment es va ampliar amb un segon canal de tele, després un tercer internacional que emetia per satèl·lit, un altre de ràdio… La finalitat era tenir uns mitjans públics com els què tenien algunes autonomies en les quals sempre ens hem mirat com la catalana. Nosaltres vam ser pràcticament dels primers, després d’Andalusia i de Catalunya, a tenir una televisió autonòmica. De fet, la secció sindical de Canal 9 va ajudar a fer seccions sindicals de CGT en altres teles autonòmiques, com Telemadrid. L’objectiu era crear una radiotelevisió pública que havia de vertebrar la Comunitat i potenciar el valencià. Eixa era la teoria. Després vam veure que el valencià no s’utilitzava per a tot, i allò de vertebrar… Els dirigents sempre han tingut un caràcter molt centralista de València deixant de costat Alacant i especialment Castelló.
Quin va ser el treball que van realitzar els diferents sindicats en funció dels governs autonòmics que s’alternaren fins al seu tancament en 2013?
UGT feia una política de dir a tot que sí. CCOO ha sigut més combatiu, de fet hem fet moltes coses amb ells. UGT va ser el sindicat del govern amb el PSOE. El PP va presentar fins i tot una denúncia per manipulació i la va guanyar. Alguna vegada s’ha dit que l’únic govern que ha perdut un judici per manipulació informativa ha sigut el de Lerma. De totes maneres, la política que feia el PSOE no era tan agressiva com la què va venir posteriorment amb el PP. És veritat que qui va obrir la porta a les productores de Canal 9 va ser el PSOE, va ser Amadeu Fabregat amb Gestmusic, la productora de la Trinca. Fou la primera productora que va entrar en una televisió autonòmica. A nosaltres açò ara ens sembla normal. Però si es té una plantilla que elabora programes, el fet que contracten una productora per a fer-los utilitzant a part de la plantilla, els estudis, els despatxos, tot… ens semblava kafkià. Açò era molt fort, i qui ho va obrir va ser el PSOE. Per què? Era més barat? No, no ho era. Era una forma còmoda de funcionar? No ho sé. Segurament era una exigència de les productores. Es va obrir la porta i li’l va posar molt fàcil, seria l’any 1992, al que vindria després. En 1995 guanya el PP i no solament fa el mateix, sinó que ho multiplica. Va ficar a les seues pròpies productores. Com no li agradava la línia editorial ni alguns periodistes -deia que els havia col·locat el PSOE perquè havien sigut els que donaven les notícies del govern socialista- d’una plomada, com no els podia tirar perquè tenien oposició, els va arraconar a fer programes a les deu del matí o a cobrir partits de futbol de segona b… I va crear noves places per a col·locar als seus. I no contents amb açò va llançar un segon canal que es va dedicar únicament a informació, sense oposicions: amb aquesta nova activitat va entrar tota aquesta gent. Eixa és la diferència. Les majories absolutes els van donar total seguretat i garanties. Va ser un excés. Quan no van tenir diners, el pressupost no donava per a més, van fer una llei l’any 2000 per a poder endeutar-se. Hi havia bancs que els avalaven… I d’ací els més de 1200 milions de deute dels què sempre hem parlat.
La CGT sempre ha denunciat tot açò. Juntament amb CCOO, hem sigut l’únic sindicat que ha denunciat, des del 1989, la manipulació i el nepotisme… Pense que hem sigut coherents, i açò la gent ens ho agraeix. Sovint enviàvem informació i notes de premsa, i els mitjans de comunicació ni responien, ni publicaven. Però sempre hem estat molt pendents i combatius. Els altres sindicats és veritat que eren una poc més permissius.
A més, el tema sindical va anar evolucionant. Hi havia tres sindicat, UGT, CCOO i posteriorment CGT, i quan va arribar Vicente Sanz com a secretari de RTVV -el de l’assetjament sexual- va trobar la forma d’afeblir un Comitè d’empresa que era clarament de classe. Va introduir un nou sindicat que és USO en el qual fica a gent que ells havien col·locat, a gent molt afí al Partit Popular, i fan un control. USO va ser el sindicat majoritari en les primeres eleccions a les quals es va presentar. No tenia la majoria absoluta, la teníem la resta junts, però sí va ser el sindicat més votat perquè tots aquells a qui se’ls havien fet promeses per a quedar-se, li van votar. Açò va afeblir totalment al Comitè, i ací va ser quan va començar a perdre la força que havia tingut anteriorment.
Tot va ser una maniobra orquestrada i maquiavèl·lica del Partit Popular que guanyava en les urnes. Per açò, si calia aprovar alguna cosa, era sempre pels pèls, perquè la majoria la tenia la USO i tot ho boicotejava. Per exemple, la borsa de treball, perquè no li interessava. I ho feia de forma totalment rastrera. Imagineu què difícil era un Comitè en què es dinamitaba tot, des del qual es defensava fins i tot la privatització proposada pel PP en 2002.
Afortunadament, el judici el guanyem en 2003 -CGT, Associacions de consumidors…- i es va paralitzar. Fou un assaig del que ha vingut posteriorment i ho va dur a terme Zaplana perquè no podia controlar la tele. Sempre s’ha dit de Zaplana que ell va afirmar que la tele era un niu de rojos que calia netejar, un niu de rojos no perquè ens haguera col·locat el PSOE, sinó perquè no podia tolerar la llibertat de pensament dels treballadors. Va fer eixe intent de privatitzar, excepte els informatius, es pretenia traure la resta a concurs. Però van incórrer en moltes irregularitats i allò es va guanyar.
Va ser la primera moguda grossa que van fer, perillaren els nostres llocs de treball i des de llavors no hem parat i fixa’t com hem acabat. Van seguir d’una altra forma. Sovint s’ha dit que els treballadors no han protestat. Però vosaltres sabeu que sempre s’han denunciat nombrosos casos. I aquesta va ser la primera gran lluita. Va haver-hi vagues i aturades contínues l’any 2002. Açò que fins que no ens hem vist en el carrer no hem protestat és una gran fal·làcia. El que ocorre és que som conscients que una plantilla que en una gran part està col·locada a dit, no ens va a secundar, però el gruix, el nucli dur de treballadors que estem defensant la nostra oposició i el nostre lloc de treball, ens és igual qui governe, hem de lluitar i ho hem fet des de sempre.
Parla’ns del clima de terror que es dedueix que es vivia en l’ens
Vicente Sanz ha sigut un personatge que ja sabeu com va acabar (jutjat i condemnat). Al final va haver-hi un acord i no es va anar a la presó, cosa que em sembla injust perquè es mereixia presó i molt més. Era pervers i maquiavèl·lic en tots els sentits. Va col·locar a la seua gent en tots els departaments. I eixa persona infiltrada pujava regularment al seu despatx a donar-li el part. Sabia la vida i miracles de tot el món. Era mafiós, va aconseguir imposar un autèntic clima de terror.
Com s’arriba a l’apagada de la RTVV i quin va ser, a partir de l’ERO, el procedir de la CGT?
L’apagada ve per no acatar la sentència del primer ERO. Es va maniobrar eliminant l’ens i fent una SAU amb Rosa Vidal al capdavant. Aquesta va voler acomiadar de la tele i la ràdio a 600 persones. Però aquell ERO tenia moltes irregularitats, segur que ja està en els manuals del que no s’ha de fer en un ERO, i es va tombar per vulneració de principis fonamentals.
Mentre estàvem celebrant-ho molt alegres, va eixir Fabra anunciant que no podia acatar la sentència, que no hi havia diners i que anava a tancar RTVV.
Des del 6 fins al 29 de novembre de 2013 en què es tanca, es va dur a terme tot un entramat legislatiu per a donar-li legalitat a eixe tancament que havia sigut un atac autoritari. Deien que no tenien quaranta milions per a acatar la sentència, però es van gastar probablement més de 180 milions en el tancament i han deixat ja més de tres anys al País Valencià sense televisió per un atac de testosterona de Fabra.
Uns dies abans del tancament es va votar en les Corts una llei de tancament que pensem que és inconstitucional, i amb la majoria absoluta del PP va tirar endavant.
Des del dia en què es va anunciar fins al tancament va haver-hi una televisió molt bonica. Perquè directament la directora general i la resta de directius es van anar. És el més a prop que hem estat mai d’una televisió autogestionada pels redactors. La escaleta es feia fins i tot amb els periodistes del Comitè d’empresa… es va organitzar així i va funcionar. Es va donar veu a les víctimes de l’accident de metro, que fins llavors havien estat silenciades, i quan hi havia alguna cosa rellevant doncs entre tots es decidia traure-la en un consell de redacció. Vam estar fent la tele que volíem, però d’una manera molt trista perquè sabíem que era qüestió de dies.
Se’ns va proposar continuar funcionant sempre així però no era factible. Els grecs ho van fer i la gent ens animava a fer-la. Però va venir el tancament per la força i no crec que la televisió grega tinguera tanta policia com nosaltres el dia del tancament.
Resistirem tot el que poguerem. Fins a eixe moment, treballàvem amb el Comitè, especialment amb els tres sindicats de classe, USO i CSIF quedaven al marge. Després va venir la ruptura amb la signatura de l’acord. Vam ser un Comitè unit durant el tancament, fou una unitat mandatada pels treballadors.
A quins obstacles van haver d’enfrontar-se la Confederació i els treballadors per a lluitar contra eixe ERO injustificat?
Vam estar a la taula negociadora -formada per tretze representants sindicals- amb un sol membre. Arribàrem com sempre, amb la millor voluntat del món. Però clar, nosaltres estàvem en contra del tancament. Haguérem signat eixo ERO si per exemple, hagueren recol·locat a les 1600 persones que s’anaven al carrer. Es pot parlar d’eixes coses. Però, com anàvem a donar l’autorització perquè 1600 persones es quedaren sense treball i damunt, tancar-nos la porta a possibles demandes? Perquè si signàvem, així era. Volíem seguir lluitant. I ací vam estar. L’única cosa que ens oferien era diners. Però nosaltres no volíem eixos diners. Va haver-hi molt poques mesures socials. Quan va arribar el moment de la signatura, l’empresa va dir: “Fins a ací hem arribat. 35 dies per any que suposen 90 milions d’euros. D’ací no passem”. Tots van signar el preacord i nosaltres ens negàrem sense abans sotmetre-lo a una assemblea. I així consta en acta. Convocàrem una assemblea d’afiliats i va eixir que no, com no podia ser d’una altra forma.
Les pressions perquè signàrem van ser molt grans. Van arribar fins i tot a enviar un missatge amenaçador a la meua dona d’un número de telèfon desconegut.
I es va signar l’ERO amb el nostre vot en contra. Aquella actitud va ser la nostra principal basa per a la posterior negociació de reobertura perquè tothom pensava que amb el canvi de govern, faltava un any i mig per a les eleccions autonòmiques però ja estaven en precampanya. Els missatges del PSOE i Compromís eren: “doneu-nos el vostre vot que quan guanyem tornarem a obrir la tele i comptarem amb vosaltres”. Compromís ho posava molt clar en el seu programa electoral: “es respectaran els drets laborals dels treballadors”. De fet van tenir alguna reunió, CCOO, UGT i Intersindical, amb els partits polítics, amb Ximo Puig, Morera, Ignacio Blanco d’Esquerra Unida, sense nosaltres. Però ja estava la demanda contra l’ERO i eixe fet va eixir en les reunions, i els propis partits polítics van dir que la CGT havia d’estar-hi perquè havia interposada una demanda.
Els sindicats han tractat de negociar en tot moment la reobertura del servei públic. Com analitzes, des de la distància, la labor dels partits del Pacte del Botànic?
Lamentable, ens van enganyar. Jo mai m’he fiat dels polítics, però sempre et queda açò de no tots són iguals, de la seua actuació a títol personal,…. Estem molt desil·lusionats, principalment amb Compromís, perquè del PSOE el podia esperar ja que els que estan ara són els mateixos que estaven quan la tele de Fabregat.
Havíem parlat molt amb ells, amb Morera, amb Rafa Xambó, amb Mónica Oltra, els havíem passat documentació per a una denúncia que van posar, perquè feren el seu programa polític. El que ocorre és que una vegada han arribat al poder, encara que el braç executor haja sigut el partit socialista, arribes a la conclusió que és per a ficar a la seua gent, per a manipular, per a controlar, i que a nosaltres ja ens donen per amortitzats amb la indemnització de 35 dies per any. I està aquella famosa reunió, al novembre de 2015, amb Mónica i Fran Ferri, en la qual CGT, amb el nostre advocat Jacinto, els vam dir: “Tenim la solució, 800 persones, la tele funcionaria a partir de l’1 de març, oposició, antiguitat, retirem la demanda, la gent que s’incorpore retorna la indemnització”. I Mónica va declarar: “He rebut a CGT, sou els meus herois, feu-me el càlcul del que costaria”. En una setmana el va tenir, després d’un ardu treball quadrant xifres, etc. El cost era de mig milió d’euros. Li’l lliurem, ella li’l va presentar a Ximo Puig i aquest va dir no, què eixe no és el model de televisió que ells volen.
És una qüestió de models. Un, el públic, que nosaltres defensem, amb un nombre de treballadors que no és capritxós, entorn de 800 persones, basat en altres autonòmiques, en l’informe de la Comissió d’Experts Universitaris. I després, l’altre model, el model privatitzat que defensa el Partit Socialista, amb la complicitat de Compromís, que és un model que solament necessita 200 persones, que seria el nucli dur d’Informatius, amb gent afí, d’estómacs agraïts. No és que amb eixos 200 faces tele, després necessitaràs més gent, però es subcontractaran.
És un model low cost, un model Alzira de la comunicació, on tots els recursos són públics però la gestió és privada. Des del primer moment, el Secretari Autonòmic de Comunicació ens va dir que volia eixe model. Però nosaltres, també volem que es compte amb els treballadors. Els acomiadats de RTVV amb 50 anys ens trobem amb problemes d’eixida laboral. Per açò no han volgut negociar perquè tenen clar quin és el model de televisió que volen.
En el Pacte de Botànic està també Podem, que és el partit més d’esquerres. Hem parlat moltes vegades amb Antonio Montiel. I a més en eixe Pacte es diu que l’engegada de la nova televisió serà de Podem. A Montiel li hem assenyalat que havia d’haver donat una punyada en la taula perquè s’està incomplint el Pacte, hauria d’haver sigut més contudent. Sent una enveja sana quan veig que als companys de Telemadrid els recolza Podem.
Empar Marco va apuntar recentment 500 treballadors com a plantilla de la nova RTVV…
És cert que la nova directora general va dir l’altre dia en Corts que comptava amb eixe nombre i pot desmentir el que fins ara se’ns ha dit, allò d’una tele de 200 o 300 treballadors. Tant de bo que siguen eixos 500 i es compte amb els ex treballadors però la llei és molt clara quant al tema de personal. D’una banda parla que serà el Consell Rector qui decidirà les contractacions i és a ell a qui correspon el tema del personal, així que no està tan clar que ho puga fer. És algo que anirem veient amb el temps. D’altra banda, la llei parla que per a una televisió en proves es comptarà preferentment amb els ex treballadors en una borsa de treball diferenciada, però no els eximeix de tornar a passar unes oposicions per a la televisió.
Empar Marco és ex treballadora i esperem que existisca certa empatia amb els ex. Seria una molt bona notícia eixos 500 perquè estan més prop del que hem defensat sempre i del que deien els experts universitaris. Quan siga oficial el seu nomenament anem a demanar-li una entrevista perquè ens aclarisca quina és la seua idea sobre el personal.
Segur que heu sigut víctimes de mentides i manipulacions de tot tipus. Quins han sigut les més pernicioses?
Des de CGT, quan s’acostava el judici, vam fer un comunicat assenyalant que hi havia espai per a la negociació. Vam tenir un parell de reunions amb el Secretari Autonòmic de Comunicació, però allò va ser un paripé i un postureo per la seua banda. I recorde que molta gent ens preguntava si era veritat que li havíem proposat que solament entraren els afiliats del sindicat si retiràvem la demanda. A mi açò em resultava insultante, que algú pensara que la nostra organització anava a fer el que fan les altres.
I després també se’ns va dir, quan no signàrem l’ERO, que estàvem al servei del Partit Popular, que el PP ens havia utilitzat per a boicotejar la signatura i que tots els treballadors s’aniríen amb 20 dies en comptes de 35.
Jo crec que hem actuat amb honestedat i amb dignitat.
Es va donar el cas del Secretari General d’un sindicat que no volia que signaren, i els membres en el Comitè li van dir que signaven, que era molt bon acord. I després amb el temps s’ha demostrat que el nostre camí era l’únic.
Si la resta de sindicats no haguera signat tampoc, hauríem tingut més força.
Com afronta la Secció Sindical de CGT la decisió judicial i quin va a ser a partir d’ara el camí que aneu a seguir?
La sentència és un colp dur. Ni en el nostre pitjor malson pensàvem que l’ERO anava a ser declarat ajustat a dret. Ens plantejàvem la nul·litat o la improcedència.
És una sentència clarament política. Alguns detalls: la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (demandada per successió d’empreses) podia haver demanat suspensió del judici perquè la documentació no li va arribar amb els deu dies de termini establits i encara així va preferir al judici.
La sentència està feta a mesura del PP i del Botànic. La foto és: el govern del Botànic defensant l’ERO del PP amb el què sempre van estar en contra. I per a defendre-lo va manar a tota l’Advocacia de la Generalitat.
El que sosté la sentència és que el tancament està ben fet perquè la situació econòmica era insostenible. Conclusió: la gestió del PP en la tele era catastròfica i l’única solució era tancar. Qui ho paga? Els treballadors. I el PP es va anar de rositas.
El nou govern tampoc va exigir els 1200 milions de deute reconegut (assumit per la Generalitat.) I entre els uns i els altres, els únics que perden són els treballadors. Però a nosaltres ens acomiada la nova empresa, la SAU que estava sanejada, que tenia milió i mig de benefici. El jutge acaba barrejant les causes econòmiques amb la personalitat jurídica de la nova corporació que ens acomiada. De fet, fins al Fiscal diu tenir dubtes sobre si l’acomiadament és correcte. Pensàvem que el jutge anava a ser valent perquè Ricardo Bodas venia de Comissions Obreres i va ser qui va dictar la famosa sentència de Coca-cola.
No oblidem que la sentència obri la porta a poder tancar totes les empreses públiques mitjançant decret al·legant l’existència de pèrdues econòmiques. No creíem que s’anara a establir aquest precedent.
Estem fotuts però anem a seguir intentant-ho. Anirem al Tribunal Suprem i estem disposats a arribar a Europa. La sentència cerca acontentar als grans partits a costa dels drets dels treballadors. També sosté la sentència que no hi ha successió d’empreses quan s’està pagant la mateixa llicència d’activitat del Ministeri d’Indústria.
L’altre dia va haver-hi una reunió dels cinc sindicats signataris de l’ERO perquè s’aplicara la clàusula VI, que diu que cal comptar amb els treballadors temporalment mentre s’inicie la nova televisió, i el Secretari Autonòmic de Comunicació els va dir que mentre hi haguera una demanda no es podia aplicar aquesta clàusula, la qual cosa té un nom, xantatge. Novament l’argument de que “si CGT no retira l’assumpte del Suprem no podem aplicar la clàusula”. Tornem a ser els responsables nosaltres, com sempre. Si creuen que el Suprem els va a donar la raó doncs tira endavant però no, segueixen responsabilitzant-nos a nosaltres. O siga, que segueixen volent tenir via lliure, amb la qual cosa hi ha partit encara, i anem a continuar perquè és la nostra obligació.
Quin ensenyament destacaries de tot el que ha succeït?
Jo crec que hem de sentir-nos molt orgullosos, hem sigut coherents, fidels a la nostra organització i hem tingut tot el suport de la CGT, de la nostra assemblea, dels 300 treballadors que van votar que no a l’ERO en assemblea general. També cal estar molt orgullosos de la lluita.
Així mateix, m’enorgulleix recordar les cares dels polítics quan no sabien si açò l’anaven a guanyar.
Vols afegir alguna cosa més?
Donar-vos les gràcies a vosaltres i a Manolo Totxa de Ràdio Klara per tot el suport i seguiment. És el camí que hem de seguir en la defensa d’allò públic. I també que seguirem per a aconseguir aquella tele que tant ens va agradar dies abans del tancament, amb participació de col·lectius i organitzacions socials que mai van tenir cabuda en ella.
José Asensio i Libertad Montesinos
Equip Comunicació CGT-PV