van paralitzar a la península el 29 de març no van tenir com protagonistes exclusius als tradicionals sindicats; van
irrompre joves, migrants, dones, majors i estudiantes, amb imaginació i accions que, encara que no uniformes, van collint
èxits i obrint un camí al futur.
estat un nou èxit de la política de moviment. Que els ajuntaments en mans dels conservadors hagin optat per encendre la
llum durant el dia amb l’únic objecte d’intentar minvar les estadístiques que proven la paràlisi total del país és la
millor prova. Manipulen de manera basta fins a les més elementals regles de joc.
banda ha estat la vaga general convocada pels acovardits sindicats espanyols, sempre prudents a l’hora de convocar a la
mobilització social i que durant les últimes dècades han deixat la iniciativa a successius governs i partits. Però, per
altra banda, també ha estat una altra vaga; una forma emergent de repertori d’acció col·lectiva que tot just ha començat a
donar els seus primers passos, però que com hem pogut veure des de l’anterior vaga del 29S madura a gran
velocitat.
metropolitana del precariat, animada per xarxes d’activistes que no han cessat de formar-se, d’agregar-se, de recombinar-se
en els últims mesos. Aquest altre tipus de vaga ha desbordat el vell repertori de la paràlisi del transport, de l’atur
fabril, del col·lapse de la producció provocat des dels centres de treball i ha posat en relleu un altre repertori
concurrencial, innovador, dinamitzador i capaç de projectar sinèrgicament la política de moviment més enllà de les seves
formes tradicionals: centres universitaris ocupats des del dilluns, vagues de consum, piquets metropolitans de joves,
migrants, dones o gent gran, la riquesa desplegada una vegada més per aquesta multitud no coneix les limitacions
institucionals de l’acció social concertada que en el seu moment es va instituir amb els Pactes de la Moncloa.
just arriba a a definir una estratègia comuna. Per si no fos poc, l’esquerra tradicional, després d’anys de
resistencialisme i posicions defensives, no poques vegades ho ha atacat de manera visceral, ideològica, freturosa
d’alternatives que oferir més enllà de l’hegemonia que ha mantingut sobre el treball representat en les negociacions (cada
vegada més distant i menys representatiu del treball real). No importa, l’ona de mobilitzacions prossegueix amb èxit un
camí que deixa ja un llistat d’èxits: el 29F, el 17N, el 15O, el 15M, el 29S…
l’estiu el comandament va blindar el règim contra qualsevol possibilitat modificant la Constitució de 1978 per mitjà del
pacte entre el partit socialista i el partit popular. A pesar de la persistent reivindicació del 15M per a modificar la
llei electoral, els grans partits, obscens beneficiaris d’aquesta lògica, estan disposats a seguir mantenint aquesta pedra
angular del comandament mentre sigui possible.
mobilització en el carrer, l’emergència de nous actors, la dissociació i el distanciament entre la constitució formal del
govern i la constitució material de la societat, obren una possibilitat amb futur. La ruptura del règim i la instauració
d’un règim alternatiu és cada dia menys el desig ideològic del revolucionari i més l’imperatiu de la situació quotidiana de
la gent corrent. Qui vulgui treball haurà d’organitzar-se en una cooperativa, qui vulgui aprendre haurà d’organitzar-se la
seva pròpia universitat alternativa, qui vulgui obtenir cultura haurà de compartir-la. Aquest és el règim polític del comú
que progressa avui en els carrers.
Viñas és Llicenciat en Geografia i Història i Doctor en Ciència Política i de l’Administració, actualment professor a la
UPF de Barcelona. Article publicat a http://desinformemonos.org/2012/04/huelga-gen
eral-29m-suma-sigue-espana/