millor” s’ha convertit en la màxima del nou govern espanyol. Sembla que els ministres han llegit atentament el llibre de
Naomi Klein «La doctrina del xoc». Insistir en el malament que estan les coses permet prendre mesures
extraordinàries.
laboral.
gran importància i acabar donant tot el poder a les empreses. La nova reforma col·loca a les empreses com jutge, sent part
interessada, de les condicions laborals.
salari, la durada de la jornada i les funcions dels seus treballadors, passant per sobre dels convenis col·lectius, àdhuc
sense entrar en pèrdues.
augmentarà els beneficis empresarials, considerats com el més important per al creixement, però no s’estableixen els
mecanismes perquè aquests beneficis s’inverteixin a generar ocupació. Qui assegura que els beneficis no es repartiran entre
pocs accionistes o acabaran en la Borsa? Mentre les apostes borsàries suposin més beneficis que la inversió productiva, les
empreses i inversors preferiran el mercat financer. No hi ha cap iniciativa seriosa per part del govern ni de la Comissió
Europea per a regular i gravar el mercat financer, la qual cosa és un factor essencial per a desenvolupar l’economia
productiva. D’altra banda, una reforma que afavoreix la desprotecció, l’alta rotació entre atur i ocupació, i la pèrdua de
capacitat de negociació no trigarà a tenir com resultat una caiguda dels salaris, que les empreses celebraran, però que
farà caure encara més la demanda, l’activitat econòmica i, de nou, l’ocupació.
L’adaptació dels salaris als beneficis de les empreses passa per alt l’anomenada enginyeria comptable: si no hi ha un
control sobre la desviació de fons i un topall salarial per a amos i alts directius, és en extrem senzill presentar uns
comptes que demostrin reducció de beneficis. N’hi ha prou amb pujar-se el sou o les dietes, crear divisions empresarials
internes o falsejar directament els comptes. L’antic president de la patronal, ara en procés judicial, bé ho sap. El gendre
del rei també ho sap. I ho saben les grans empreses, culpables de més del 71 % de l’evasió fiscal que es comet en el país.
Si de debò es tractés de reconciliar els interessos de les empreses i els treballadors també es podrien lligar els salaris
als beneficis de les empreses quan creixin; però aquesta fórmula, curiosament, no se’ls ha ocorregut.
l’ocupació, és la rigidesa laboral. No obstant això, el que afecta a les Pymes és la reducció de demanda i l’absència de
crèdit. Respecte al crèdit, els bancs estan rebent diners públics a munts que destinen a pagar els seus propis deutes o
obtenir beneficis en la compra de deute públic; per tant, el que les petites i mitjanes empreses necessitarien és una xarxa
de cooperatives de crèdit ètiques que assegurin liquiditat. Respecte a la reducció de la demanda, a les Pymes els
perjudiquen els salaris baixos i la contracció de despesa pública, perquè redueix el consum, i el fet que a partir d’ara
sigui més barat acomiadar no soluciona l’actual problema que no hi ha demanda: necessiten que la població accedeixi a
renda. Enfrontar a petits empresaris i treballadors és una estratègia per a dividir als de baix, als que estan sofrint la
crisi, mentre el 1% es dedica a recompondre els seus balanços comptables.
comparant-la amb altres règims de protecció europeus, és l’ocasió perfecta per a acabar amb una de les bèsties negres dels
empresaris espanyols: el conveni sectorial. En la mateixa línia de la resta dels arguments de la reforma, la negociació
dels convenis col·lectius a escala de sector es presentava, precisament, com un llast per a les petites empreses. Des
d’altre punt de vista, aquesta era precisament una de les poques formes que tenien els treballadors de les petites empreses
per a gaudir de mecanismes de protecció fixats pels treballadors de les empreses més grans, amb major pes sindical i amb
major capacitat de negociació. Donat el pes de les petites empreses en l’estructura d’ocupació actual, els convenis a
escales més petites, en una situació d’elevades taxes d’atur, que dificulten la recuperació de la força de negociació,
equival a asseure les bases d’una desprotecció laboral generalitzada en la pròxima dècada.
la reforma laboral és una mesura amb un fort sentit polític. Recordem que el petit empresari és, en la major part dels
casos, un treballador subordinat a les grans empreses mitjançant la subcontractació, que a més assumeix els seus propis
costos de protecció social i rep directament les pressions mercantils de la competència a través del mercat de crèdit. Dit
d’altra forma, pot ser que els autònoms i petits empresaris “no tinguin caps” però depenen de les decisions dels seus
clients i, sobretot, dels bancs. Per descomptat, l’extensió d’aquestes figures laborals té a veure amb un mantell ideològic
en el qual l’emprenedor apareix com una espècie d’heroi del capitalisme avançat que contrasta agudament amb la seva
precària posició davant els vaivens de l’economia financera.
de fulminació dels convenis sectorials consisteix, des d’aquest punt de vista, a intentar contrarestar la forta inseguretat
que produeix en els emprenedors mitjançant la posada a la disposició dels petits empresaris de treballadors barats i sense
capacitat de negociació. El sentit polític és doble, de forma immediata s’intenta guanyar el suport dels autònoms i petits
empresaris a les polítiques del PP i, a nivell general, s’obre una bretxa de diferenciació social entre els autònoms i
petits empresaris, que no són sinó precaris amb capacitat de contractar, i els seus, cada vegada més indefensos
treballadors, d’altra banda, també precaris.
pes per a legitimar la reforma laboral és que l’abaratiment de l’acomiadament acabarà amb el mercat dual de treball. És
cert que vivim en un mercat laboral bipolar: d’una banda, aquells treballadors amb contracte indefinit i drets adquirits i,
per l’altre, els treballadors amb contractes temporals, la concatenació legal dels quals fa que els altres drets es vegin
molt afeblits. Per a les empreses, els contractes temporals sempre seran millors que els indefinits, sigui quin sigui el
cost d’acomiadament, perquè els temporals no tenen cost d’acomiadament: s’acaba l’obra i servei i el treballador es va al
carrer.
ho aconsegueixen, però no incentiva que les empreses augmentin aquest tipus de contractació. I menys donant més
competències a les ETTs. N’hi ha prou amb “no renovar” per a castigar queixes, embarassos, rebuig a hores extres, seguiment
de vagues, etc. Si les línies productives tenen puntes i valls en la necessitat de treballadors, caldria crear nous drets
per als intermitents, no intentar combatre la temporalitat amb mesures ineficaces. La pujada de l’atur el 2009, que va
passar del 12% al 20% en pocs mesos es va produir a partir d’un descens similar en la taxa de temporalitat, és a dir, una
bona part dels treballadors temporals es va anar de manera automàtica, sense intervenir acomiadament, a l’atur.
les formes degradades de treball. Els contractes de formació s’allarguen fins als trenta anys, els part-time poden fer hores extraordinàries i s’imposen treballs “comunitaris” per als aturats. Aquesta
política s’orienta en la direcció d’una societat de plena activitat, sense que es pugui parlar de plena ocupació. La
mentida que només és possible una integració social per mitjà d’un salari (cada vegada més difícil d’aconseguir) només
retarda l’obvi: una nova vinculació entre ciutadania, drets i renda, que permeti la mobilitat i la producció. Per ventura
no realitzem ja labors sense retribució salarial que són indispensables? Serien possibles els beneficis empresarials sense
una gran quantitat de treball no pagat? Aquestes preguntes remeten a la qüestió de com es genera la riquesa en el moment
actual.
mercat laboral, sinó la seva especialització, animada per la Unió Europea, en la construcció i el turisme. El problema
estructural de l’economia mundial és l’hegemonia de les finances, el seu lucre especulatiu i la seva amnistia fiscal. El
poder adquisitiu dels salaris porta anys en descens, però el crèdit associat a la bombolla immobiliària va amagar els
problemes. Mentre no s’enfrontin aquests problemes sinó que s’intenti augmentar la competitivitat a través de la devaluació
de salaris, de l’empobriment de la població, només ens queda igualar-nos “per baix” als països de baixos costos laborals i
competir per les engrunes d’una riquesa concentrada en poques mans.
asseguri el repartiment de l’abundant riquesa. Que el crèdit circuli depèn d’una banca pública i ètica que sigui capaç de
donar seguretat a les petites empreses i autònoms. Però si no volem que les bombolles es repeteixin, si volem construir un
model econòmic just i sostenible, ambdues qüestions haurien d’anar acompanyades d’un debat per a què i com s’ha de
produir.
rma-empresarial/