L’anarcosindicalisme funciona

• Les consultes a la CGT berguedana no han parat de créixer, i es compten per desenes els petits conflictes guanyats.

La història no ha acabat i la mà del lladre —o emprenedor— és la que regula «màgicament» el mercat. Unes de les diverses falsedats liberals que sempre foren evidents. També és fals però que la història apuntés necessàriament cap on deien els altres materialistes.

Si posem el zoom en l’aquí i l’ara més recent podem veure també com la nova política i les suposades esquerres radicals —es diguin CUP o Podemos— no han fet res més que donar aire a un sistema institucional caduc que s’ofegava. Ho hem vist a ajuntaments, consells comarcals, diputacions, governs autonòmics i a l’Estat. Un sistema on remenen les cireres els de sempre perquè va ser fet amb aquesta finalitat. Per això resulta ridícul el fet de mantenir retòriques revolucionàries quan s’entra a les institucions on, sempre, s’acaba fent una política continuista, dretanosa. Com veiem a sèries com Yes Minister o a House of cards o el film el Gattopardo.

És clar doncs que allò que no ha canviat són les relacions de poder i clar, les materials. Els que manen i els manats. L’haver d’anar a treballar per un altre —o per tu mateix que també és treballar per un altre— a canvi d’un sou que ens permet amb prou feines tirar endavant i amb un tracte humà que deixa molt que desitjar. I clar: «—Que no en falti [de feina]!» que et diria algun vell o no tan vell berguedà fent una desvergonyida apologia de l’obediència i la resignació a la injustícia perpètua.

CCOO fou un sindicat de classe combatiu durant els seus primers 25 anys de vida (aproximadament i sent generosos). Fa anys que com UGT no són d’una banda gestories professionals —que no vol dir necessàriament eficaces— d’assessorament laboral i, d’altra banda màquines de fer delegats a les empreses on no tornen a aparèixer fins les següents eleccions sindicals. Amb tot això han aconseguit embrutar la paraula sindicalisme just al país on el 1919 els seus treballadors organitzats a la CNT aconseguien fer llei les 8 h laborals per mitjà d’una vaga que avui seria considerada salvatge, il·legal i que mai convocarien els sindicats majoritaris.

Els sindicats revolucionaris, sense haver renunciat a res, acabem exigint i obligant les empreses a que compleixin les lleis —unes lleis que els afavoreixen— però que no respecten perquè se saben fortes i ho volen tot. Tanmateix, haig de dir que el sindicalisme funciona, sí. Les consultes a la CGT berguedana no han parat de créixer, i es compten per desenes els petits conflictes guanyats, i ara també estem creant seccions sindicals a diferents empreses de la comarca. El motiu és clar, l’explotació laboral no ha parat de créixer en un context de xantatge sota l’amenaça de l’atur que tant bé els hi va. I la clau de tot plegat: la solidaritat entre treballadors que és una eina excepcional, el fet diferencial de la nostra organització, com també ho és l’acció directa, la responsabilitat i el compromís de classe.

Font:  J. Cara Rincón