- El 29 de novembre de 2013, la societat valenciana va quedar desproveïda de qualsevol mitjà audiovisual públic i en llengua pròpia. Dos anys després, continua desconnectada de tota la informació que ocorre i ha ocorregut al seu propi territori
Radiotelevisió Valenciana era un projecte que, en 1989, es plantejava de manera ambiciosa, amb moltes expectatives de futur i amb tota la il·lusió de les professionals. Tanmateix, va patir totes les malifetes pròpies del govern més corrupte que ha tingut el País Valencià en democràcia.
RTVV va ser el primer mitjà públic i autonòmic de tot l’Estat espanyol que va crear un Estatut de Redacció amb un comité de redacció propi. Aquest regulava la funció de les seues societats i obligava les periodistes i propietàries de les empreses informatives a oferir una informació autèntica i rigorosa. Malgrat tot, la manipulació i la mala gestió dels fons del mitjà van tindre com a conseqüència que el seu prestigi i la seua audiència caigueren al mateix ritme. Tot allò que succeïa ja es va denunciar a les memòries que elaborava el comité de redacció.
La decadència del mitjà va començar en l’època del govern socialista de Joan Lerma, a causa de la pressió que exercien els sectors antivalencians propers a UCD i a Las Provincias. Arran d’aquest conflicte lingüístic, el primer director general de RTVV, Amadeu Fabregat, va posar la catifa roja al PP a partir de l’elaboració de la llista de paraules prohibides, considerades “excessivament catalanistes”.
En 1995, amb l’arribada d’Eduardo Zaplana a la presidència de la Generalitat, l’ens va patir la primera amenaça de privatització, però la resposta de les treballadores i els sindicats va aconseguir aturar-la. Les exigències d’aquest president van ser molt estrictes i la introducció de Genoveva Reig a Canal 9 i José Ramón Varó a Ràdio 9 va fer desaparéixer la línia editorial del mitjà. Es va imposar una tasca informativa que es dedicava únicament i exclusiva a glorificar tota acció del govern i silenciar la resta de forces polítiques i culturals contràries.
Vicente Sanz i la xarxa de clientelisme
Eixe mateix any, va entrar la joia de la casa, Vicente Sanz, la mà dreta de Zaplana, a qui van cessar de la política després de declarar que hi estava ficat “per a folrar-se”. A més, en 1999, també s’encarregaria de la secretaria general de RTVV. Durant més de deu anys, Sanz va teixir una xarxa de clientelisme tot col·locant persones afins, amistats i familiars, que tindrien la funció de vigilar i dirigir les treballadores dins de cada departament a través del sindicat groc USO i, després, amb el CSI·F. D’aquesta manera, Sanz va instaurar la cultura de la por i la persecució de tota treballadora que no seguira els seus dictàmens. Finalment, l’any 2010, va ser cessat per haver assetjat i abusat sexualment de tres treballadores, que en el seu moment van ser silenciades amb l’acomiadament o la no renovació.
La gestió dolenta de RTVV també va passar per la producció de teleporqueria amb programes com Tómbola. Gran part dels programes contractats a empreses productores de Madrid s’emetien a altes hores de la matinada i obtenien índexs d’audiència que no arribaven ni a l’1%. A més, es van contractar presentadores amb sous escandalosos, com ara Jesús Mariñas, Carlos Dávila o Isabel Durán. Per acabar-ho d’adobar, algunes exdirectores com Lola Johnson o Lluís Motes es van lucrar amb sous de 80.417 i 64.404 euros anuals, respectivament.
El deute de 1.300 milions d’euros creat per tot aquest balafiament era insostenible. Per aquest motiu, el primer ERO va carregar directament contra 1.200 treballadores en tres tandes. No obstant això, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana el va declarar nul perquè vulnerava drets laborals i va obligar a readmetre tota aquesta plantilla. Com a resposta, Alberto Fabra, l’expresident de la Generalitat, va decidir condemnar a mort l’empresa amb un segon ERO i el consegüent tancament.
RTVV disposava d’uns recursos humans amb prou nivell per poder haver fet una altra radiotelevisió. En canvi, es va crear un segon canal, Punt 2, on es van relegar gran part de les veus dissidents per invisibilitzar i menysprear la seua professionalitat. Amb la ràdio, es va seguir una estratègia semblant, però amb programes de segona o índexs d’audiència reduïts a altes hores de la matinada.
4.000 persones sense lloc de treball
La situació d’estrès creada per aquesta salvatjada laboral ha fet patir moltes treballadores i ha causat malalties cròniques, depressions, separacions, atacs al cor, vessaments cerebrals i, fins i tot, la mort. Tot i així, mai no s’ha fet cap estudi sobre les conseqüències que van provocar ambdós ERO sobre la salut de les treballadores. Amb el tancament de RTVV, no solament feien fora 1.600 treballadores, sinó que la resta del sector desapareixeria de manera progressiva. En altres paraules, més de 4.000 persones perdrien la seua feina de manera col·lateral al tancament de l’ens, un sinistre total per a les treballadores de l’audiovisual valencià.
Malgrat tot, l’energia de totes aquestes persones no s’ha esgotat i, després del primer ERO, han creat projectes com Mildenou per comunicar-se i demostrar la seua professionalitat. Així mateix, s’han organitzat en altres plataformes i col·lectius com el dels jupetins rojos, que, després del tancament, van perseguir Fabra allà on anava.
Ara per ara, la situació de RTVV es troba en procés de negociacions. L’últim comité d’empresa, malgrat que no existeix legalment, ha mantingut la seua activitat de defensa de les treballadores de manera altruista. Així, ha lliurat en mà un full de ruta a l’Alt Comissionat Consultiu de Radiodifusió, Televisió i Altres Mitjans de Comunicació, creat pel nou govern per reobrir el mitjà. Les propostes d’aquest comité, consensuades amb una ampla majoria de les treballadores, contemplen fer justícia social per resoldre el conflicte laboral, escollir uns criteris coherents per reactivar l’empresa, amb antigues i noves professionals, i assegurar que els continguts siguen legítims.
Tot i això, no estan considerant algunes de les demandes del comité, com ara la justícia social. En aquest sentit, moltes de les treballadores, representades pel comité, consideren que el nou govern no té els peus a terra i no està complint amb les promeses que va fer abans de les eleccions. De les noves decisions que es prenguen dependrà si es torna a repetir la història o si totes les parts obtenen un bon desenllaç.